L’Antàrtida és un continent que pot arribar als 60 graus sota zero a l’hivern, on no surt el sol durant quatre mesos i que tècnicament és el desert més gran del planeta. Llavors, quin és l’interès perquè tants països se'n disputin el control?
A diferència del que ens poden ensenyar els mapes, l’Antàrtida representa el 10% del total de la superfície terrestre, i tot i això, no disposa ni de població pròpia ni de govern propi. Per tant, això ha significat que durant molts anys diverses potències hagin intentat reclamar el seu control sota l’argument del “jo l’he vist primer”.
Si bé tècnicament els primers a aconseguir-ho van ser els noruecs l’any 1911, és més coneguda l’arribada, 33 dies després, del britànic capità Scott. Segurament hi va ajudar el fet que morís tornant a casa, cosa que va afegir romanticisme a l’expedició.
Scott va dirigir dues expedicions a l'Antàrtida. Fotografia: Wikipedia Commons
Aquest va ser l’inici d’anys de disputes, fonamentalment entre Gran Bretanya, França i Noruega, sobre qui controlaria el continent. Anys després, Austràlia i Nova Zelanda, amb les seves respectives independències del Regne Unit, també disposarien del seu propi territori, com si es tractés d'un formatget del Trivial. Fins i tot l’Alemanya nazi va reclamar la seva part!
Tot i això, la disputa territorial més gran és entre l'Argentina i Xile, que reclamen la part del continent que toca amb les seves fronteres, però que coincideix amb el mateix territori que reclama el Regne Unit. Un autèntic embolic.
El Tractat Antàrtic és un tractat internacional signat per dotze estats. Foto: Wikipedia Commons
Per això, el 1959, diferents països van signar l’anomenat Tractat de l’Antàrtida, que establia que múltiples països gaudirien del mateix nivell de sobirania sobre el terreny. Per tant, la pregunta és clara: qui té el domini de l’Antàrtida actualment? La resposta és que ningú, i a la vegada tothom.
El tractat estableix el continent com un espai reservat a la recerca científica i per motius pacífics. Això significa que qualsevol mena de prova militar o nuclear queda prohibida, i obliga a compartir qualsevol descobriment científic. A més a més, el tractat també estableix una moratòria en activitats de mineria i perforació fins al 2048.
Ara bé, ja no queden tants anys perquè aquest fantàstic tractat expiri i permeti als diferents països renegociar les condicions i canviar el futur de l’Antàrtida. De moment, haurem d’esperar.