"Siusplau, pregueu per Síria, pregueu per nosaltres". Una i altra vegada, Bana Alabed ha demanat per Twitter que el món pensi en ells. Amb només set anys, porta des del 24 de setembre piulant en aquesta xarxa social per fer una narració del seu dia a dia immersa en la guerra d'Alep i fer-ho visible a tot l'univers. Vol ser professora, però denuncia que la guerra "està matant el meu somni".

Cada dia, quan es desperta -si és que pot dormir-, la petita siriana informa els seus seguidors que "continuem vius".

Aquest tuit, per exemple, és d'aquest dilluns i el va penjar just després que la nit del 2 d'octubre pugés un vídeo en què, molt espantada, es mostrava convençuda que "moriré aquesta nit".

En altres vídeos, Bana mostra com prova de continuar amb la normalitat, la seva vida i els seus estudis amb un so ambient esgarrifós i la por de no saber què passarà en els segons que precedeixen el seu present.

També ensenya els llocs on solia viure la seva vida abans que comencés aquest malson i que les bombes destrossessin, entre milers d'altres coses, el jardí on jugava.

Hi ha una imatge que es repeteix sovint. I una frase. Les dues sempre van juntes. Són fotografies de les cases del costat de la seva destrossada. La frase: "Les bombes em poden treure la meva ànima en qualsevol moment".

Mentrestant, va patint la mort d'amics i coneguts.

Bana ja té més de 26.000 seguidors i ha fet més de 300 tuits desoladors, però alhora tendres, sobre tot allò que va vivint cada dia des de casa seva, al costat dels bombardejos. 

La seva mare, Fatemah, explicava a The Guardian que precisament va ser quan la seva filla va preguntar-li que "per què el món no ens escoltava i per què ningú ens ajudava" quan van decidir obrir aquest compte de Twitter. Entre les dues construeixen el relat. Ho fan sota el hashtag #Aleppo, #SaveAleppo o #StopAleppoMasacre, entre d'altres.

El seu primer tuit reclamava pau. "Necessito pau", pregava, en un tuit que s'anirà repetint diverses vegades i en diferents moments: de vegades per la por als bombardejos, d'altres perquè li falta l'aire per respirar, d'altres per veure els seus somnis truncats... I així es va succeint una llista sense fi de situacions espantoses i desoladores.

En el segon es lamentava que no podia sortir de casa per les bombes i demanava que "ens deixeu de bombardejar".

En el tercer denunciava que "la gent està morint com mosques aquí, no sé què vindrà després. Les bombes cauen com la pluja".

Entremig, una altra imatge, molt diferent de les que acostuma a penjar. És una fotografia d'ella mateixa, però d'abans que comencés la guerra.

I una altra, plena de colors, alegria i somriures. També, d'abans de la guerra.

I així fins a centenars de tuits que encongeixen el cor de qualsevol. Sobretot quan, amb el soroll esfereïdor dels bombardejos de fons, se la veu somrient i abraçant els seus germans

"Necessitem pau per dibuixar", demana.