Després de la matança del 7 d'octubre al sud d'Israel, Hamàs va deixar en territori enemic més de mil cadàvers dels seus milicians que van atacar l'Estat jueu. La gran sorpresa del Shin-bet, els serveis de seguretat interns, quan van investigar els cossos dels terroristes, va ser que part dels manuals d'instruccions dels plans d'atac, els mapes i l'armament estaven escrits en persa. El fet és que segons fonts israelianes, ja hi ha instructors militars iranians dins de Gaza. El general (retirat) Amos Yadlin, excap de la intel·ligència militar, em va dir de forma taxativa: "Aquesta és la primera guerra cara a cara entre l'Iran i Israel, una guerra de caràcter regional que afecta el món sencer."
Des que el 2007 Hamàs va doblegar les forces més nombroses de l'Autoritat Palestina i els va expulsar de Gaza, amb milicians més entrenats, armats i motivats que els seus rivals palestins, va formar un govern a la Franja. Des d'aleshores, el seu braç armat, Ezzedin al Qassam, va llançar sobre territori de l'Estat jueu milers de coets i es va enfrontar amb l'exèrcit israelià en sis operacions militars: Plom Fos (2008-09), Pilar Defensiu (2012), Penya-segat Poderós (2014), Guardià de les muralles (2021), Alba (2022) i Escut i Fletxa (2023). Tot això sense comptar altres enfrontaments esporàdics constants.
Quan vaig entrevistar en 14 ocasions durant els anys 90 i principis dels 2000 el líder espiritual i fundador de Hamàs, el tetraplègic Ahmed Yassin, li vaig preguntar què pensava sobre la revolució khomeinista de l'Iran. Jo sabia que Hamàs és una organització sunnita que mira amb sospita els xiïtes encapçalats per Teheran, un 13% del món musulmà. Yassin em va contestar que, d'una banda, admira el que va fer l'aiatol·là Khomeini el 1979 durant la revolució islàmica, encara que ràpidament va afegir taxatiu i marcant les diferències: "Però li aclareixo que ells són allà i nosaltres aquí".
Des de sempre, la Gihad Islàmica Palestina, encapçalada pel xeic Abdallah Shami, va ser una organització totalment "iraniana", finançada, entrenada i avalada per Teheran. Hamàs, en canvi, va mantenir la seva independència i va rebre inicialment diners tant de països àrabs sunnites com d'organitzacions islàmiques sunnites de tot el món. Tot això va canviar en una segona etapa. Hamàs es va quedar sense recursos i es va apropar a l'Iran, que va estar disposat a transformar-se en el seu nou mecenes i patró.
Davant de l'amenaça iraniana, els EUA van prendre mesures sense precedents. Encara que Israel no és part de l'OTAN, i l'aliança militar formal encara no està formada, els EUA van enviar el portaavions Gerald Ford al Mediterrani oriental, ben a prop del barri de Dahieh, al sud de Beirut, bastió del grup Hezbollah. Els americans no descarten atacs de míssils tomahawk contra Hezbollah i fins i tot contra el mateix Iran en cas que se sumin a la guerra. Davant la coalició d'Iran-Hamàs-Gihad Islàmica-Hezbollah i Qatar, es perfila la coalició Israel-EUA, al costat d'alguns països europeus, entre ells el Regne Unit i Alemanya, que no descarten ajudar l'Estat jueu, si és necessari.
Proporcionalitat en els conflictes
Se senten més veus a Occident que critiquen les explicacions russes, xineses i d'alguns europeus, que parlen cínicament de "simetria", "violència recíproca" i "brutalitat israeliana" contra Gaza. Més que mai hi ha experts com ara Douglas Murray, comentarista polític, que va afirmar en declaracions que: "La proporcionalitat en els conflictes rares vegades existeix. Només s'espera que els israelians tinguin una 'resposta proporcionada' en un conflicte. Insistir en una resposta proporcionada significaria que en represàlia pel que Hamàs va fer a Israel el dissabte 7 d'octubre, Israel hauria d'intentar ubicar per exemple un festival de música a Gaza –i bona sort amb això– i violar el mateix nombre de dones que Hamàs va violar aquell dia. Matar el mateix nombre de joves que Hamàs va matar al festival. Haurien també de trobar una ciutat exactament de la mateixa mida que Sderot, i assegurar-se d'anar porta per porta i matar exactament el mateix nombre de nadons que Hamàs va matar a Sderot dissabte, i disparar al cap exactament al mateix nombre d'ancians i dones que van ser afusellats a Sderot, només per triar una ciutat".
La guerra d'aquests dies a Israel i la franja de Gaza té un efecte geopolític similar al de la guerra d'Ucraïna. Divideix al món en dos blocs, un que representa el món lliure, i un altre el bloc proiranià avalat també per Rússia, que defensa una concepció de la societat diferent. Un dels dilemes de Hamàs a Gaza és que probablement no van pensar que tindrien tant èxit en el seu atac. Israel defineix tant els líders de Gaza com els qui viuen en l'hotel 5 estrelles Four Seasons a Doha, encapçalats per Ismail Haniye, com a objectius immediats.
Els protagonistes del nou Munic
Hores després de conèixer-se els detalls de la matança provocada pels 2.000 homes de Hamàs que van penetrar en territori israelià i van massacrar més de 1.400 persones, Ismail Haniye, que havia estat cap de l'oficina del fundador de Hamàs, Ahmed Yassin, es va filmar al seu hotel de Qatar envoltat d'un grup de dirigents de Hamàs que veien i aplaudien les imatges de les atrocitats al sud d'Israel el 7 d'octubre. Tots s'abraçaven i es felicitaven, acabant les imatges agenollats per resar i agrair a Al·là l'ocorregut. A Israel van dibuixar un target al voltant de la imatge de cada un d'ells. El general israelià retirat Eliezer Marom, excap de la marina, em va dir: "Aquests són els protagonistes del nou Munic". A començaments dels anys 70, la primera ministra Golda Meir va ordenar liquidar tots els capitostos i responsables de l'atemptat dels jocs olímpics de 1972, en els quals el grup palestí Al Fatah va assassinar a sang freda 11 esportistes israelians que havia segrestat. Molts dels terroristes van acabar sent abatuts per agents del Mossad. "Ara el mateix passarà amb els capitostos de la massacre del 7-O", va afirmar Marom, que va participar personalment d'aquests atacs.
La guerra provocada per la matança de Hamàs s'ha convertit en un esdeveniment central en la història del conflicte entre israelians i palestins. Es tracta d'una oportunitat única per delinear una nova arquitectura de l'Orient Mitjà. El que separa a un costat i a un altre no són els motius habituals de "discriminació" i "ocupació" sinó un abisme d'hostilitat cultural i d'odi que és gairebé impossible de superar.