Enmig de l'Àrtic, entre immensos blocs de gel, fiords i poblacions aïllades, una illa de poc més de 56.000 habitants intenta decidir quin vol que sigui el seu futur. Groenlàndia, el territori insular més gran del món, ha fet un nou pas per connectar-se amb l'exterior amb la inauguració del seu aeroport internacional a Ilulissat, una infraestructura que permetrà l'arribada directa de grans avions comercials des d'Europa. Però darrere d'aquesta inversió hi ha una ambició que va molt més enllà del turisme: construir una economia prou sòlida per poder deixar de dependre de Dinamarca i avançar cap a la independència.
El primer vol internacional va aterrar a Ilulissat el 29 d'octubre. A bord d'un Airbus A330neo d'Air Greenland hi viatjaven 169 passatgers, entre els quals hi havia el primer ministre groenlandès, Jens-Frederik Nielsen, i el ministre danès de Finances, Peter Hummelgaard. El trajecte directe des de Copenhaguen va durar unes quatre hores i mitja. L'aeroport disposa d'una pista de 2.200 metres, que substitueix l'antiga, de només 845, i permetrà rebre avions de dimensions molt més grans.
Nielsen va definir la infraestructura com una de les inversions més importants de la història del territori. I no és casualitat que vinculés directament l'obra amb la qüestió nacional: "Si Groenlàndia vol ser independent, necessitem unes bases sòlides, tant econòmicament com en termes d'indústria i negocis", va explicar en declaracions a Associated Press.
Una illa sense carreteres i amb aeroports estratègics
Per entendre la importància d'aquesta inauguració cal conèixer les particularitats geogràfiques de Groenlàndia. Amb uns 2,16 milions de quilòmetres quadrats, és l'illa més gran del planeta, però la major part del territori està coberta per una capa de gel permanent. La població es concentra en petites ciutats i assentaments distribuïts principalment al llarg de la costa. No hi ha carreteres que connectin les grans poblacions: per desplaçar-se entre ciutats cal recórrer a avions, helicòpters o vaixells.
Durant dècades, la principal porta d'entrada internacional va ser Kangerlussuaq, un aeroport construït sobre una antiga base militar nord-americana de la Segona Guerra Mundial. La seva ubicació a l'interior, amb unes condicions meteorològiques més favorables, el convertia en un punt estratègic per a l'aviació. Els passatgers que volien arribar a Nuuk, la capital, o a altres ciutats havien de continuar el trajecte amb avions més petits.
Aquesta situació va començar a canviar el novembre de 2024, quan Nuuk va inaugurar el seu nou aeroport internacional. La pista, ampliada de 950 a 2.200 metres, va permetre que els grans avions comercials hi poguessin aterrar directament i que la capital es convertís en el principal centre de connexions aèries del país. La transformació, però, no ha estat exempta de dificultats. La boira, els núvols baixos, el vent i la visibilitat reduïda continuen condicionant les operacions. Air Greenland ha documentat vols transatlàntics que han hagut de tornar a Copenhaguen després de gairebé quatre hores i mitja de trajecte perquè les condicions meteorològiques impedien aterrar a Nuuk.
Amb l'obertura de l'aeroport d'Ilulissat i el de Qaqortoq, inaugurat l'abril de 2026, Groenlàndia completa una transformació de les seves infraestructures aeroportuàries que pretén acostar els visitants a les principals regions del territori. Ilulissat, coneguda com la ciutat dels icebergs, és una de les destinacions més populars de l'illa. Situada a la costa occidental, acull prop de 5.000 habitants i és la porta d'entrada a un dels paisatges naturals més espectaculars del planeta: el fiord de gel d'Ilulissat, declarat patrimoni mundial per la Unesco.
El turisme com a camí cap a la independència
L'aposta per les infraestructures respon a una necessitat econòmica. Actualment, Groenlàndia continua depenent enormement de la pesca i de les transferències econòmiques de Dinamarca. El 2024, les exportacions de peix i marisc van representar el 97,8% del valor total de les exportacions de béns del territori. El sector pesquer és, per tant, fonamental per mantenir l'activitat econòmica i l'ocupació.
El turisme apareix com una de les alternatives per diversificar aquesta economia. Segons les primeres dades oficials elaborades amb una metodologia específica per mesurar l'activitat turística, el sector va representar el 4,9% del PIB groenlandès el 2024 i va generar uns 1.800 llocs de treball directes. La despesa dels turistes internacionals va arribar als 1.741 milions de corones daneses.
Les autoritats volen aprofitar l'interès creixent per l'Àrtic, els paisatges glacials i les experiències en entorns naturals pràcticament intactes. Les excursions amb trineus de gossos, els creuers entre icebergs i l'observació de les aurores boreals són alguns dels principals atractius. La inauguració de l'aeroport d'Ilulissat permetrà reduir els transbordaments i facilitar l'arribada de visitants que fins ara havien de passar per altres ciutats groenlandeses.
Però el creixement turístic també planteja interrogants. La capacitat hotelera és limitada, moltes poblacions tenen pocs serveis i l'ecosistema àrtic és especialment vulnerable. L'augment dels visitants pot generar oportunitats laborals i ingressos, però també pressió sobre les comunitats locals i el medi natural.
Una independència que divideix els ritmes, no l'objectiu
La voluntat de desvincular-se de Dinamarca no és nova. Groenlàndia va aconseguir l'autogovern el 1979 i va ampliar-ne les competències amb la llei de 2009, que reconeix el dret d'autodeterminació del poble groenlandès. Actualment, el territori gestiona bona part dels seus afers interns, però Copenhaguen continua mantenint competències fonamentals com la defensa, la política exterior i la política monetària.
El camí cap a la independència està reconegut legalment, però requereix un acord entre els dos governs, l'aprovació dels parlaments corresponents i un referèndum a Groenlàndia. El principal obstacle és econòmic: Dinamarca aporta una subvenció anual que resulta essencial per finançar els serveis públics i sostenir l'administració.
Les eleccions del març de 2025 van tornar a situar aquesta qüestió al centre del debat polític. El partit Demokraatit, liderat per Jens-Frederik Nielsen, va aconseguir el 29,9% dels vots amb una proposta d'independència gradual. La segona força, Naleraq, va obtenir el 24,5% i defensava accelerar el procés. Les diferències entre les formacions no se centren tant en el desig d'assolir la sobirania com en el ritme i les condicions necessàries per aconseguir-la.
La gran pregunta és com pot un territori tan poc poblat i amb una economia tan dependent de l'exterior convertir-se en un estat viable sense posar en risc el nivell de vida dels seus habitants. La pesca, el turisme i l'explotació de recursos minerals són algunes de les alternatives, però cap no ofereix, de moment, una resposta definitiva.
Trump i la disputa per l'Àrtic
La qüestió groenlandesa ha adquirit una dimensió internacional encara més gran amb l'interès manifestat per Donald Trump. El president nord-americà ja havia expressat durant el seu primer mandat el desig d'adquirir l'illa, però durant el segon va intensificar la pressió sobre Dinamarca i va arribar a plantejar la possibilitat de prendre'n el control, sense descartar inicialment l'ús de la força.
L'interès de Washington no és casual. Groenlàndia ocupa una posició estratègica entre Amèrica del Nord i Europa, en una zona fonamental per a la vigilància militar de l'Atlàntic Nord. Els Estats Units ja mantenen una presència militar a la base espacial de Pituffik, al nord-oest de l'illa. A més, el desglaç de l'Àrtic està obrint noves possibilitats de navegació i augmentant l'interès per les reserves de minerals i altres recursos naturals.
La pressió nord-americana va desembocar en un acord de seguretat signat el setembre de 2026 entre Washington, Copenhaguen i Nuuk. El pacte amplia el paper dels Estats Units en la defensa de l'illa i limita la possibilitat que països aliens a l'OTAN hi desenvolupin determinades activitats militars o inversions estratègiques. El Parlament groenlandès el va aprovar el 5 de novembre, amb 16 vots favorables i set abstencions. L'acord estableix que les disposicions de seguretat també continuarien vigents si Groenlàndia esdevingués independent. Una circumstància que il·lustra fins a quin punt el futur del territori està condicionat per interessos que van molt més enllà de les seves fronteres.
Una illa que vol decidir el seu futur
Groenlàndia es troba, per tant, davant d'una paradoxa: vol reduir la dependència de Dinamarca, però necessita inversions, infraestructures i mercats internacionals per aconseguir-ho. Vol aprofitar l'interès de les grans potències, però sense perdre el control sobre el seu territori. I vol convertir-se en una destinació turística internacional sense comprometre l'entorn natural que la fa única.
La inauguració de l'aeroport d'Ilulissat és molt més que l'arribada d'un primer avió des de Copenhaguen. És un símbol de l'ambició d'un territori que intenta construir les condicions materials per decidir el seu propi destí. En un Àrtic cada vegada més disputat, Groenlàndia vol deixar de ser només una peça del tauler geopolític i convertir-se en un actor amb veu pròpia.