Carlos Dada (1970) és el fundador i primer director d'El Faro, el primer diari digital d'Amèrica Llatina. És un mitjà compromès amb els drets humans i una referència professional per les seves investigacions sobre la corrupció i la violència a El Salvador i a Amèrica Central. Dada voldria continuar sent només això —Deunidó— però avui és una d'aquestes venes obertes d'Amèrica Llatina. Fa unes setmanes, El Faro —altra vegada El Faro— va revelar que el govern negocia amb les tres bandes que terroritzen al país i prova d'ocultar l'evidència. El president, Nayib Bukele, s'ha venjat, i ha desencadenat sobre el diari i els seus periodistes dos processos penals i quatre auditories del Ministeri d'Hisenda, a més d'acusar-los públicament per televisió i ràdio de blanqueig de capitals. Aquesta campanya de desprestigi ja s'ha materialitzat en agressions als periodistes al carrer i en un operatiu de vigilància de les seves vides que inclou fins i tot drons.
La repressió de Bukele ha convertit Carlos Dada en un dissident, un refugiat, un exiliat. Fa setmanes que treballa fora del seu país. En la conversa traspua una càrrega pesada a l'ànima, un fons d'inquietud i cansament en la mirada. Però parla amb l'ordre, la determinació i el vigor de qui lluita per la causa justa. No sembla fràgil ni dels que claudiquen o s'arronsen d'espatlles. Es treu de sobre el protagonisme amb la decisió i la cura de qui espanta una vespa sense matar-la, amb un gest amable de la mà, sabent que la bestiola tornarà. Casa Amèrica Catalunya ha concedit a El Faro el premi Antoni Traveria a la Llibertat d'Expressió pel seu "paper vital com a mitjà de comunicació independent, veraç i rigorós en un context com l'actual a El Salvador". Dada el va recollir a Barcelona aquest dimecres. En el seu parlament, va dir dues vegades que a Nicaragua i El Salvador hi ha un "exili silenciós". Silenciós i combatiu.
En un país pobre, molt violent, on la gent viu en condicions indignes, cap de les dues forces polítiques no ha estat capaç de millorar les seves vides. Aquí emergeix Nayib Bukele
Carlos Dada, a Barcelona (A.Mª.P)
La conversa que segueix ha estat editada lleugerament.
Què és El Faro?
És el primer diari en línia d'Amèrica Llatina. Vam néixer el 1998 i tenim la seu a San Salvador. Ens veiem com un diari centreamericà, no salvadorenc. Som d'una vocació molt centreamericanista i rondem molt Amèrica Central. Això és el que més fem: rondar molt. Els nostres dos punts forts són la gran crònica i el periodisme d'investigació. Internet ha obert la porta a una altra mena d'experiments periodístics. Crec que la diferència fonamental [amb els mitjans tradicionals] és que tots els [nous] mitjans que funcionen els han fundats periodistes, no empresaris. Ha nascut una generació de nous mitjans amb altres finalitats: explicar coses que els tradicionals no explicaven, recuperar gèneres oblidats —com la crònica, un gènere molt llatinoamericà que ens agrada molt, i que s'estava quedant fora dels diaris— o la capacitat de posicionar-se contra el poder, perquè la prioritat no són els resultats financers sinó els resultats informatius.
El Faro no forma part de l'establishment dels mitjans?
Al contrari. Aquest és el motiu pel qual la gran majoria dels que hi ha darrere d'aquests mitjans [nous] decidim plegar dels mitjans tradicionals, que no satisfeien el nostre sentit del periodisme com a servei a la comunitat o vigilants del poder.
Això no és de franc. Porta problemes.
(Riu) Bé, venen amb el certificat de naixement, sí. Hem patit amb tots els governs amb què hem hagut de conviure. Amb tots.
Bukele trenca els dos pilars que sostenien la nostra democràcia: deixar l'exèrcit fora de la vida pública i dirimir les diferències a les institucions democràtiques
L'actual govern del president Nayib Bukele ha expulsat un dels editors d'El Faro, l'anterior director és ara corresponsal a Washington i tu mateix treballes fora del país.
Bé, jo ara vinc de Mèxic, on havia de fer una feina. Ara sóc a Barcelona. La meva residència, però, és a San Salvador.
Els periodistes poden treballar lliurement a El Salvador?
No. Ho provem, però el govern de Bukele ha desmantellat tota la institucionalitat democràtica del país: controla els tres poders i la policia, la fiscalia i l'exèrcit. Des d'aquesta setmana, també tots els circuits de jutges del país. No hi ha cap garantia constitucional. No ens protegeixen el dret, ni el cos de lleis ni la Constitució. La realitat és que el President i el seu grup del govern poden disposar de la justícia per fer mal a qualsevol que el crítiqui.
Bukele va fer campanya criticant tot això que diu i es va presentar com un relleu a la vella política. Què ha passat?
Primer que res t'he d'explicar el nostre procés polític recent. En acabar la guerra civil [el 1992], les dues ideologies polítiques que s'enfrontaven van decidir traslladar les seves disputes al camp polític. Els nostres acords de pau, que posen fi a la guerra, estableixen dos pactes fonamentals: separar l'exèrcit de la vida política i dirimir totes les nostres diferències a les institucions democràtiques. Això marca l'inici de la nostra vida democràtica. Però el sistema polític va seguir dominat —molt dominat— pels dos extrems, l'extrema dreta d'Arena [Aliança Republicana Nacional], i l'extrema esquerra del FMLN (Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional). Cada un monopolitza la seva banda de l'espectre polític. La resta són partidets que conviuen i proven de col·locar-se al mig però que no van enlloc. Els governs d'Arena es destaquen per una sèrie de polítiques neoliberals i, més important encara, per una escandalosa corrupció. El 2009, per primer cop en la història del meu país, guanya l'esquerra. El FMLN i Mauricio Funes guanyen les eleccions. És una gran festa: l'antiga guerrilla ha arribat al poder. Però es va demostrar —no és poca cosa— que la corrupció no té ideologia, i l'esquerra va incórrer en escàndols de corrupció tan grans com els d'Arena.
Aquesta és la qüestió de fons: Per què Bukele és tan popular si està desmantellant la institucionalitat democràtica? Per a la gent corrent, la democràcia no significa res perquè no ha millorat les seves condicions de vida
Carlos Dada amb el premi de Casa Amèrica Catalunya (Eileen Truax)
I apareix Bukele.
Mentrestant, en un país pobre, molt violent, on la gent pateix a diari condicions de vida prou indignes, cap d'aquestes dues forces polítiques no han estat capaces de millorar aquestes condicions. Aquí emergeix Bukele, que ve del FMLN. Diria que ve disfressat d'esquerrà perquè el seu exercici del poder demostra que és de tot menys d'esquerra. És un popular alcalde de San Salvador i això el catapulta a la presidència. Es baralla amb el FMLN i fa d'això la seva principal oferta electoral: trencar d'una vegada per sempre amb el sistema polític binari i "els mateixos de sempre", que és el seu eslògan de campanya. Apel·la a les emocions d'un electorat que se sent traït i enganyat pels dos partits tradicionals. És una campanya molt més emocional que racional. Bukele no té una oferta de país, una visió política, un projecte, una utopia, una idea.
Explota la frustració amb els grans partits, que no lliuraven el que van prometre el 1992. És això?
Exactament. Un cop ha guanyat, Bukele comença immediatament a demostrar les seves veritables intencions: l'acumulació absoluta de poder. Comença a desmantellar tota la nostra institucionalitat democràtica, ocupa el Congrés amb soldats el 9 de febrer [de 2020]...
Ho vam veure.
...això és molt greu, més enllà del xoc visual que representa veure soldats amb pertrets de guerra al Congrés. En aquell moment, [Bukele] trenca amb els dos pilars que sostenien la nostra democràcia: apartar l'exèrcit de la vida pública i dirimir les nostres diferències a les institucions democràtiques i no amb l'exèrcit dins del Congrés. Des de llavors, la seva presidència és acumular poder i desmantellar les institucions democràtiques. Totes.
Totes?
També ha tancat tot accés a la informació pública. Ni tan sols sabem com es gasta els nostres diners. Hi ha nomenaments de funcionaris que desconeixem...
El govern no publica els seus nomenaments?
No si a ell no li dona la gana. Això ja no és una democràcia. Fa temps que va deixar de ser una democràcia. Particularment durant la pandèmia, els mitjans als que el govern encara no ha cooptat hem publicat escàndols de corrupció majúsculs, fins i tot més greus que els de governs anteriors. El que és curiós és que, malgrat el que t'acabo d'explicar —ocupar el Congrés, donar un cop d'estat al poder judicial, apoderar-se per la força, inconstitucionalment, el Tribunal Suprem, de tancar l'accés a la informació pública, de tots els escàndols de corrupció...—, després de tot això, Nayib Bukele és el president més popular d'Amèrica Llatina.
La corrupció no té ideologia. L'esquerra salvadorenca va incórrer en escàndols de corrupció tan grans com els de la dreta
Com ho explica?
No hi ha una única resposta. No he estat capaç d'armar tot el trencaclosques. Continuo sense entendre'n el fons. Hi ha temptatives de resposta i probablement la resposta final és una suma de totes. Ell encara es presenta com el qui vol treure "als mateixos de sempre" del sistema i diu que "els mateixos de sempre no em deixen, la constitució no m'ho permet... llavors he de prendre mesures que ni tan sols són del meu grat però algú ha de fer-ho".
Bukele parla així?
Mai no ha parlat de violar la Constitució però l'ha violat reiteradament. Ja ho va dir a la seva presa de possessió: per als mals que tenim hem de prendre medicina amarga. Aquest és el seu escut. "És que els jutges són corruptes", diu, i llavors pren mesures que no tenen res a veure amb això però les justifica així a la població. Ara ha modificat la llei de la carrera judicial —altra vegada inconstitucionalment— per fer plegar la tercera part dels jutges i substituir-los amb els seus propis jutges.
Eren jutges corruptes o jutges que li plantarien cara?
El requisit per fer-los plegar és haver fet 60 anys o 30 de carrera judicial. Això no té res a veure amb corrupció. No per fer 60 anys ens tornem corruptes.
Sembla arbitrari.
Força arbitrari. I té conseqüències. Per exemple, clausura el primer judici per crims de guerra al Salvador, el de la matança del Mozote [per l'assassinat el 1981 d'entre 800 i 1.200 civils del que s'acusa a l'Exèrcit], que portava més de deu anys d'instrucció, perquè el jutge té 61 anys.
A El Salvador, no hi ha una oposició política organitzada. Això vol dir que la gent tardarà més a adonar-se que som davant d'un gran engany
També emet el missatge que tot es pot "arranjar" per a qui estigui disposat a corrompre's o a corrompre.
Afavoreix la impunitat. Directament. Amb aquest president el "seu" fiscal et pot acusar d'alguna cosa, la "seva" policia et pot torturar, els "seus" jutges et jutjaran... I no tens on apel·lar perquè el Tribunal Suprem també està a les seves mans.
I el Tribunal Constitucional, que es considerava l'últim bastió en defensa dels drets i llibertats?
Aquests cinc magistrats van acabar el seu període i van ser substituïts per altres que no eren tan destacats però que, si més no, estaven provant de guardar les formes. En la primera sessió legislativa de l'Assemblea controlada per Bukele van ser destituïts. Bukele va nomenar nous magistrats sense complir el procés, altre cop inconstitucionalment, i la primera resolució dels nous magistrats no va sorprendre ningú: van interpretar la Constitució de manera que permeti la reelecció de Bukele.
És el manual que s'ha seguit a Nicaragua, Hondures, Veneçuela...
Correcte.
...però és el president més popular del país.
Aquesta és la qüestió de fons. Per què és tan popular aquest senyor si està desmantellant la institucionalitat democràtica? La primera resposta que trobo, i tant de bo m'equivoqui, és que, a la gent, la democràcia se li'n refot. La democràcia és un concepte gairebé sagrat per als privilegiats. Per a la gent no significa absolutament res. Si la famosa democràcia no és capaç d'evitar que els bergants violin la teva filla, t'extorsionin o matin el teu fill... Si no és capaç de donar-te millors condicions de vida, d'evitar que el teu nadó es mori d'una diarrea... Si no és capaç de satisfer les teves necessitats més vitals... Per a què serveix? Per a res. Per a res. Són 30 anys de democràcia entre cometes que no ha millorat les condicions de vida de la gent.
Democràcia entre cometes?
Clar. No estem analitzant com de robusta ha estat la nostra democràcia, analitzem la percepció de la democràcia entre els salvadorencs. I [pensen que] no serveix per a res. El Latinobarómetro [una enquesta anual que inclou unes 20.000 entrevistes a 18 països d'Amèrica Llatina] mesura els índexs de percepció de la democràcia i fa una pregunta molt concreta: si la democràcia és preferible a qualsevol altre sistema de govern malgrat les circumstàncies. El Salvador és a l'últim lloc. Aquí podem trobar explicacions. Llavors, el que l'electorat veu i vota és a algú fort, amb mà dura, que ni tan sols es deixi subjectar pel nostre cos de lleis ni per aquesta cosa de la democràcia perquè solucioni els meus problemes.
Els governs han preferit negociar amb les bandes i les han convertit en protagonistes polítics. I els bergants tenen una arma poderosa per negociar: la xifra de morts
Però Bukele aplica les mateixes polítiques de governs anteriors. Negocia amb la Mara Salvatrucha i les dues faccions de Barrio 18, tres poderoses organitzacions criminals del país, com ja van fer altres Executius. Quant temps calcula que tardaran els salvadorencs a advertir que el president utilitza les mateixes martingales "dels de sempre"?
Aquesta és una pregunta clau i no tinc resposta. Depèn de molts altres factors que ara mateix no estan sobre la taula.
El Faro és un d'aquests factors?
Nosaltres informem però ni volem ni ens toca ser la veu de l'oposició. I aquí arribem al problema fonamental. Ara mateix, a El Salvador, no hi ha una oposició política organitzada. No existeix. Això vol dir que la situació trigarà més a revertir-se i la gent trigarà més a adonar-se que som davant d'un gran engany. Estem davant d'un govern tan o més corrupte que els anteriors. Estem davant d'un govern que, en desmantellar les vies democràtiques, ens deixarà sense opcions. Estem davant d'un govern que ara mateix ja ens ha deixat sense garanties, sense protecció de l'Estat.
Com reacciona davant d'això la societat civil: les agrupacions professionals, els sindicats, el món de la cultura, altres mitjans informatius...?
Per la banda dels mitjans crec que, des que vam néixer, mai no ens havíem trobat tan acompanyats. Mai.
Ja. Estan més actius, vaja.
Sobretot els mitjans escrits, siguin impresos o per internet, tenen molta més consciència de la gravetat de la situació i hi ha un periodisme que ha acompanyat, diguem, les mateixes denúncies que hem anat fent, investigant i publicant. Fan un periodisme molt metòdic, especialment amb la corrupció. Alguns mitjans que en el passat no van ser tan metòdics són ara més rigorosos. Això és bo per a tothom. A les televisions ja és una altra cosa. Estan més sotmeses al govern i depenen més de la publicitat oficial. També han sorgit nous mitjans, com Gato Encerrado, que hi posen la seva quota de sacrifici. Aquesta és la paraula que jo faig servir: sacrifici. Perquè hi posen el pit per parar la bala.
Les bandes, a diferència de la màfia, no són una organització per enriquir-se amb negocis il·lícits. Són també una expressió de marginació social
I la societat civil?
La societat civil no està organitzada a El Salvador. Aquests últims anys hem viscut molt enganyats. Ho dic en primera persona del plural perquè m'incloc entre els qui ens enganyem pensant que teníem una democràcia robusta, la democràcia més estable de Centreamérica.
Aquesta era la fama, sí.
Doncs no era cert. Teníem un sistema equilibrat, no un sistema sòlid. El sistema trobava estabilitat en l'equilibri dels dos pols [Arena i el FMLN]. Quan els van fer caure no en va quedar res. Tota la nostra institucionalitat democràtica, fundada en els acords de pau, es va bastir sobre les relacions entre dos enemics. Com fer que dos enemics dirimeixin les seves diferències en la institucionalitat de l'Estat? Només van trobar una manera: que es vigilessin uns als altres, donant-los presència a les institucions de l'Estat. Això ens va fer creure que era políticament estable. Amb la societat civil va passar una cosa semblant. Bona part del que anomenem la nostra societat organitzada funcionava en realitat com a braç sindical, social o cívic de cada partit, com a la guerra. Quan aquestes mateixes organitzacions, que també es van sentir enganyades per ambdós partits, no van saber que fer, es van esvair. Pensa també que si un president té el 87% de popularitat és molt difícil que quedi oxigen per a res més.
Llavors ningú no protesta tret d'alguns mitjans?
Amb la resolució del 30 de maig [de 2021] que permet la seva reelecció [de Bukele] i l'entrada en vigor del bitcoin, una bogeria que ningú no entén, vam veure les primeres protestes serioses contra aquest govern. Van sortir milers de persones, gent no organitzada que es va trobar al carrer. Parlo d'alguns sindicats, de grups professionals, col·lectius LGTBI, feministes... Tot eren noves banderes, no del FMLN ni d'Arena. La resposta d'una nova generació. Fins i tot col·lectius com les feministes o els LGTBI van dir clarament: aquest no és moment per reivindicar els nostres drets ni la nostra agenda. Això vindrà després. Aquest és el moment per parlar de com parar una dictadura.
Entre Bukele i el gabinet hi ha 22 assessors veneçolans, gent de l'equip de Leopoldo López i de Juan Guaidó
Què va fallar després dels acords de pau del 1992 perquè no fracassés la democràcia a El Salvador? Una gran classe mitjana? Una societat civil més desenvolupada? Un estat més social?
[Després dels acords de pau], les institucions van servir com a camp per continuar la disputa. La famosa frase de Clausewitz que la política és la guerra per altres mitjans es va complir al peu de la lletra al Salvador. Fil per randa. Malgrat tot, funcionava. Alguns ja havien començat a adonar-se de la necessitat d'una segona generació d'acords en la línia del que dius, perquè els del 1992 s'havien esgotat. Malgrat tenir visions tan diferents, necessitàvem acordar uns mínims per respondre a les noves necessitats del país. Hi treballaven. Les Nacions Unides havien enviat una missió, el secretari general havia iniciat converses per veure la possibilitat d'una segona ronda d'acords de pau... En aquestes reunions hi participaven, a més de sectors de la societat civil, Arena i el FMLN. Però Bukele ho va matar tot dient que només hi ha una sola veu autoritzada, la seva. No vol l'ONU, ara s'ha barallat amb els Estats Units...
Bukele tindrà el seu pla.
Miri si és poc ideològic Bukele —i aquesta és la gran paradoxa del cas salvadorenc— que aplica gairebé al peu de la lletra el llibret de [Hugo] Chávez i de [Nicolás] Maduro. Per sota de Bukele, de la seva família i del seu grup de partidaris, qui governa el país no és el gabinet [el consell de ministres]. Entre Bukele i el gabinet hi ha 22 assessors veneçolans...
Però si no saben resoldre la crisi al seu país com volen resoldre les dels altres?
Ara de veritat el sorprendré: són la gent de l'equip de Leopoldo López i de Juan Guaidó [l'oposició a Maduro]. Hem publicat informacions sobre aquest gabinet a l'ombra dels veneçolans...
...els "altres" veneçolans.
Exacte. Ja he dit als meus amics veneçolans que els compadeixo, perquè quan es deslliurin de Maduro els cauran a sobre aquests altres, o sigui que va per llarg. Aquests assessors dissenyen les polítiques públiques —que al Salvador són, sobretot, polítiques de màrqueting—, mentre el president i els seus germans acumulen més poder i més riqueses.
Treballem en una situació en què no es compleixen les mínimes condicions per exercir lliurement el periodisme
Les maras, les bandes, són un problema que es pot resoldre o és un negoci tan instal·lat com la màfia als EUA que, amb els seus alts i baixos, sempre hi és?
Ningú no ha trobat la solució al problema de les colles. Solucionar-ho vol temps més llargs que els temps polítics, els cicles electorals. El problema de les bandes, a diferència de la màfia, és que no són una organització per enriquir-se mitjançant negocis il·lícits. Les bandes són també una expressió de marginació social. Tots els governs, inclòs el dels EUA, han volgut tractar les colles com uns criminals que van baixar en una nau espacial i es van instal·lar al seu territori, en comptes d'assumir que són producte de la descomposició de les nostres societats. Les bandes van néixer a Califòrnia. Són una exportació dels EUA a El Salvador. Pots omplir les presons de bergants com han fet tots els governs —i per això els tenim amuntegats de forma inhumana. Però res no ha canviat als carrers. Res. Per què ha a canviar, si un nen de catorze anys no té cap altra alternativa...
I com segueix?
Sempre explico la mateixa història. Imagina't un nen de nou anys en una llar desfeta. Sa mare està amb una nova parella, un paio que s'emborratxa i que ja ha violat la seva germaneta. Un dia arriba el nen a casa i veu el senyor que pega la seva mare. Es posa a defensar-la i en surt amb una costella trencada. Quan torna de l'hospital, troba uns nois al carrer que són súper cool i li diuen: Tens problemes amb aquest vell? Vols que te'ls arreglem? És molt difícil trobar un nen d'aquesta edat que et digui que no. Allà comença. Si no veiem les arrels del problema no el podrem resoldre. Continuarem pensant que les bandes són criminals que van arribar en una nau espacial.
Clar. Això reclama una política duradora.
Implica, primer, que l'Estat tingui presència en gran part del territori nacional, on ha desaparegut. Segon, que ofereixi veritables alternatives a aquests joves. Tot això vol més de cinc anys. Per això els governs s'han estimat més negociar amb les bandes, sense adonar-se —o adonant-se'n sense que els importi— que les han convertit en protagonistes polítics. La política és l'art de negociar i les colles tenen una arma molt poderosa per negociar: taxes d'homicidis, xifres de morts. El monstre que han creat els polítics al meu país és així de pervers.
Ho resoldran, els assessors veneçolans?
El que han fet fins ara és negociar amb les bandes.
Negociar és idea d'aquest grup d'assessors?
No. Els governs anteriors també van negociar. El govern de Mauricio Funes [del FMLN, president del 2009 al 2014] va negociar. Quan ho vam publicar ens van arribar les amenaces absolutament inversemblants del ministre de Defensa. Ens van acusar de tot i ens van amenaçar amb tot. L'alcalde de San Salvador, Norman Quijano, d'Arena, va fer el mateix: negociar amb les colles a canvi que es mobilitzessin per votar per ell. També ho vam fer públic. Bukele també va negociar quan era alcalde —i també ho vam publicar a El Faro. Ara que és el president i controla tota la institucionalitat de l'Estat, la seva negociació és a gran escala. Entren i surten bergants de les presons a voluntat del director de centres penals. No crec que sigui idea dels assessors veneçolans sinó de la gent que ja parlava amb les bandes des que Bukele era alcalde.
És la mateixa solució que van oferir anteriors governs.
Sí. I ja sabem que, lluny de solucionar res, han convertit a les colles en actors polítics i les han sofisticat. Ara ja saben que poden negociar. Quan el govern els comenci a fallar, mataran més gent als carrer, atès que això els dona millor posició a la taula. Ara Bukele també controla els jutges. Si ell o el seu govern necessiten que un bergant segueixi als carrers, què faran els jutges? Ho veus, oi? Avui, la justícia està a la mercè d'un grup de gent al poder. En això ens hem convertit. Això és gros.
Com viu aquesta situació un periodista en un diari com El Faro? Amb por?
Més que por, la paraula és preocupació. Estem alarmats pel com de ràpid, intens i agressiu ha estat el desmantellament de la nostra democràcia. Estem preocupats pels atacs de Bukele contra el periodisme salvadorenc, contra nosaltres en particular: tenim dos judicis penals oberts i quatre auditories del Ministeri d'Hisenda; el president ens ha acusat en cadena nacional de blanquejar diners... A més ha desencadenat una campanya de desligitimación de desprestigi i d'acusacions que es comença a materialitzar en agressions al carrer. Avui ser periodista al El Salvador significa, com m'ha passat a mi i a d'altres a El Faro, estar escrivint i veure de sobte per la finestra que et visita un dron una cop i un altre. Això és fer periodisme avui a El Salvador: que un policia et colpegi i que l'endemà surtin diputats oficialistes a defensar al policia; estar exposat a que demà et dictin una ordre de captura perquè al senyor li dona la gana... Treballem sense que es compleixen les mínimes condicions per exercir lliurement el periodisme.