Les coses han canviat molt en cinc anys. El 2017, Emmanuel Macron va intentar celebrar la seva nit electoral al Camp de Mart, amb la Torre Eiffel al darrere. L’alcaldessa de París, la socialista Anne Hidalgo, li va denegar el permís, i el candidat de La República en Marxa se’n va haver d’anar a l’esplanada del Louvre, amb la també emblemàtica piràmide de fons. Aquest diumenge se’n va sortir amb la seva. El context ha canviat. La situació de la derrotada Hidalgo, que ha demanat el vot per ell, és una altra. També la de Macron, que ha passat de representar l’esperança a encapçalar el mal menor.

La imatge d’Emmanuel Macron el 2017 era una. Representava saba nova, una figura independent que va sortir del Partit Socialista —el van considerar un traïdor— per a fundar un partit-moviment al voltant de la seva figura. I se’n va sortir: va dinamitar el sistema polític de la Cinquena República, unes conseqüències que encara perduren, com es va veure en la primera volta amb la desfeta dels socialistes i la dreta gaullista, abocats a demanar donacions per a sobreviure. Transmetia una imatge de transgressió i ambició. Però el pas pel poder, el pas per l’Elisi, ho ha capgirat tot.

Ha estat un quinquenni de desgast per a Emmanuel Macron. L’actual president s’ha vist sacsejat per les successives crisis que s’han succeït, des de la covid fins a la pèrdua de poder adquisitiu (d’aquí neix el moviment dels armilles grogues), que avui és la principal preocupació dels francesos. S’ha vist contestat també per reformes com la de les pensions, que pretenia endarrerir l’edat de jubilació. I s’ha vist rebutjat pel seu estil de fer política, qualificat de forma transversal com a arrogant. Avui és, simplement, el mal menor davant l’extrema dreta, que no para de créixer. En cinc anys li ha cedit vuit punts, baixant del 66% al 58%.

Així es pot veure en les enquestes fetes aquest diumenge d’eleccions. Fins al 53% dels francesos que van escollir la papereta d’Emmanuel Macron ho van fer per evitar l’elecció de Marine Le Pen i només el 47% ho va fer per adhesió al seu projecte. Encara és més simptomàtic que el 59% dels votants de Le Pen ho fessin per rebuig a Macron. I una dada força reveladora: malgrat que Jean-Luc Mélenchon va demanar que “cap vot anés a la senyora Le Pen”, fins al 18% dels votants de l’esquerra radical van agafar la papereta del Reagrupament Nacional en la segona volta. A això cal sumar-hi una abstenció no vista en més de 50 anys, des del 1969.

Conscient de tot això, ahir Macron es va estalviar una gran festa com la de fa cinc anys. La nit electoral d’ahir al Camp de Mart va ser una cerimònia molt sòbria. El seu discurs va estar molt allunyat de la seva habitual grandiloqüència, una cura d’humilitat en directe. “La còlera i els desacords hauran de trobar una resposta i serà la meva responsabilitat”, admetia el líder de La República en Marxa. Es comprometia a fer les coses de manera diferent, a inventar un nou “mètode” per a “cinc anys millors”.

El repte més immediat seran les eleccions legislatives de juny, on sembla més llunyana la majoria presidencial de 2017 i podria desembocar en un escenari de cohabitació, amb un primer ministre d’un altre partit. I el repte del quinquenni és construir una alternativa sòlida a l’extrema dreta. Pel límit constitucional de dos mandats ja no passarà per la seva figura. Ahir, al Camp de Mart, ja hi treia el cap l’exprimer ministre Edouard Philippe, que se’n va tornar a fer d’alcalde a Le Havre, a Normandia. A dia d’avui sembla l’assenyalat.

Ho resumeix Libération en el seu editorial d’aquest dilluns: “Macron reescollit, un país fracturat, l’essencial preservat”. El diari progressista, que havia demanat el vot pel candidat a la reelecció, adverteix que “el cap de l’Estat no s’ha d’equivocar sobre el significat de la seva victòria aquest diumenge”.