La desesperació s’ha apoderat del poble veneçolà pel doble terratrèmol que aquest dimecres va devastar el nord del país llatinoamericà. El balanç provisional ja s’eleva a 1.430 morts, mentre els equips de rescat intenten alliberar milers de persones que continuen atrapades sota la runa. Però el desastre va molt més enllà dels edificis esfondrats. El sisme ha colpejat una nació amb unes infraestructures molt deteriorades, immers en una delicada etapa política de transició després de la caiguda del règim de Nicolás Maduro i amb una diàspora de milions de veneçolans que viuen l’angoixa des de la distància. “Estem destrossats, trencats de dolor. Hem patit molt”, resumeix Gladys Domínguez, veneçolana resident a Barcelona, que segueix amb impotència l’evolució d’una tragèdia que també ha sacsejat la comunitat veneçolana repartida arreu del món.
Verónica Pareja també viu a Barcelona i explica que encara espera notícies de part de la seva família. “Tinc una cosina desapareguda a La Guaira, també el seu marit. Vivien a la residència Bahia, que es va esfondrar completament”, relata. La Gladys, per la seva banda, viu aquests dies pendent del telèfon. Un amic seu, en José, ha perdut el pare i el germà després de l’ensorrament d’un altre edifici a La Guaira. “Feia deu anys que no els veia i tenia pensat anar aquest any a visitar-los”, relata emocionada. La seva tieta, que també viu en aquesta ciutat costanera profundament colpejada pel doblet sísmic, ha sobreviscut, però continua incomunicada. Històries com aquestes es multipliquen mentre el país intenta afrontar una catàstrofe que ha deixat al descobert les enormes mancances d’un sistema d’emergències amb molt pocs recursos per respondre a una crisi de tal magnitud.
Més d’un centenar d’equips de maquinària pesant treballen per retirar les tones de runa acumulades, mentre que hi ha més de 30.000 efectius, entre militars, policies, rescatistes, personal mèdic, paramèdics i psicòlegs veneçolans, desplegats a les zones afectades. Tot i aquest desplegament, les dimensions de la catàstrofe superen la capacitat de resposta del país. “Per descomptat que no estem preparats per a un desastre tan terrible. Molts han perdut les cases; una cosina meva ja no pot tornar a viure al seu edifici”, lamenta la Gladys. En la mateixa línia, la Verónica denuncia les mancances materials amb què s’intenta salvar les víctimes: “No tenim equips ni maquinària per ajudar els atrapats” i, per això, assegura que “hem perdut moltes persones, per la manca de recursos”.
“Per retirar les runes cal maquinària pesant”
Davant la insuficiència de mitjans desplegats pel govern de Delcy Rodríguez, milers de veneçolans s’han mobilitzat espontàniament per participar en les tasques de rescat a les zones més devastades. Armats amb pics, pales i eines improvisades, remouen la runa mentre intenten localitzar supervivents guiats, moltes vegades, pels crits que encara se senten sota els edificis esfondrats. “De moment són els civils els que, amb la poca cosa que tenen, intenten salvar persones sota la runa, però fa falta maquinària. L’ajuda internacional també ja va arribant”, explica la Gladys. Tot i això, insisteix que el temps és determinant: “Per aixecar runes d’edificis cal maquinària pesant; és el que podria salvar més vides”.
Enmig del caos, les xarxes socials s’han convertit en una eina imprescindible per intentar reconstruir el trencaclosques dels desapareguts. Milers de famílies, tant des de Veneçuela com des de l’estranger, publiquen fotografies, noms i dades dels seus éssers estimats amb l’esperança que algú pugui aportar informació. Des de fa dies proliferen missatges demanant ajuda per localitzar persones que continuen incomunicades, una situació agreujada pels talls en les comunicacions i els problemes de subministrament elèctric. Paral·lelament, han sorgit iniciatives específiques per centralitzar aquestes recerques, com un portal difós a la xarxa social X per dirigents de l’oposició veneçolana, molts dels quals viuen a l’exili, que ja ha registrat desenes de milers de persones desaparegudes i s’ha convertit en un dels principals punts de referència per a les famílies.
Angoixa a milers de quilòmetres
La tragèdia també es viu amb intensitat entre els centenars de milers de veneçolans residents a l’estat espanyol, que contemplen des de la distància la destrucció del seu país amb una sensació d’impotència. “És molt angoixant estar lluny i no poder ajudar”, admet la Verónica. La Gladys comparteix aquest sentiment: “Ho visc amb una impotència tremenda; el que ens agradaria és sortir corrents cap allà, aixecar pedres i plorar amb la nostra gent”. Incapaços d’arribar a les zones afectades, molts membres de la diàspora han canalitzat aquesta angoixa en ajuda humanitària. Busquen familiars desapareguts, organitzen recollides de material, envien diners, comparteixen llistes de persones desaparegudes i fan de pont entre els afectats i la resta del món. “Ja hi ha organitzats centres de recollida per enviar subministraments”, explica la Gladys. La Verónica, per la seva banda, relata que ella i les seves germanes preparen un paquet amb material per enviar a Veneçuela. “Des d’aquí no podem fer res més. L’aeroport de Caracas està inoperatiu”, lamenta.
La gestió de la crisi també ha reobert el debat polític a Veneçuela. El govern de Delcy Rodríguez, que manté al capdavant figures destacades de l’antic règim de Nicolás Maduro, com el ministre de l’Interior, Diosdado Cabello, i el president del Parlament, Jorge Rodríguez, malgrat la nova etapa de relacions estretes amb els Estats Units de Donald Trump, està sent objecte de nombroses crítiques per la resposta al desastre. “La situació a Veneçuela és crítica, encara amb el govern nefast, que ens ha maltractat, dessagnat i assassinat durant anys”, afirma la Gladys. La Verónica denuncia, a més, les dificultats burocràtiques que, segons explica, compliquen l’arribada d’ajuda al país. “Delcy Rodríguez està complicant l’entrada al país mitjançant formularis que dificulten les tasques de recerca i ajuda”, assegura. “El poble veneçolà vol ajudar i el govern sempre ho complica”, conclou.