El quibuts Nir Oz, lloc on fins fa molt poc vivien 400 persones, és ara una zona militar tancada, en la qual fa olor de mort. En arribar al lloc es veuen els indicis que aquí hi va haver terribles batalles de la població contra centenars de terroristes de Hamàs que van envair aquesta modesta comunitat, situada a tan sols un quilòmetre de Gaza. Al quibuts vivien molts israelians d'origen llatinoamericà, i el castellà s'escoltava gairebé tant com l'hebreu, com en tota aquesta regió fronterera. Vaig ser aquí fa uns mesos, assistint a un partit de futbol entre argentins i brasilers, en un ambient molt alegre, amb rostit, vi i empanades. La gent va viure sempre sense luxes, però molt units, dividint-se els guanys de la feina agrícola segons les seves necessitats, seguint el model socialista dels quibuts a Israel. A més, els residents d'aquests quibuts són els més fervorosos promotors de la pau entre israelians i palestins.
🔴 Guerra entre Israel i Hamàs a Gaza, DIRECTE | Última hora del conflicte i balanç de morts
Però el dia 7 d'octubre tot va canviar aquí per sempre. Personalmente, aquesta és la massacre més gran que he vist en tota la meva carrera de més de 30 anys com a corresponsal de guerra, que inclou les guerres a l'Iraq i Síria contra l'Estat Islàmic (Daesh). Aquí hi ha hagut una veritable tragèdia humana, causada per gent perversa i malvada. A les 6:30 d'aquell dissabte negre van començar a caure coets de tota mena en l'àrea del quibuts, i les sirenes van ulular despertant tothom, com moltes vegades havia passat en els últims 20 anys. Els residents van actuar com sempre que això succeeix. Van entrar als mamad, el refugi antibombes que hi ha a totes les cases.
15 segons per refugiar-se
A Nir Oz, la gent té només 15 segons per refugiar-se, atesa la proximitat amb l'enclavament palestí. A Tel Aviv, per exemple, disposem de 90 segons. Per tant, tot el quibuts va entrar a la sala de seguretat. En aquell moment van començar a infiltrar-se centenars de terroristes de Hamàs armats fins a les dents, amb una quantitat enorme d'armaments i explosius. Havien aconseguit trencar la tanca de seguretat israeliana sorprenent i dominant un baix nombre de tropes de les FDI, ja que la majoria estaven concentrades a Cisjordània. Va ser una operació comando planificada i entrenada durant quatre anys, en el màxim secret, segons van reconèixer els seus instructors iranians. Els braços són de Hamàs, però el cervell és a Teheran.
Assassinats a sang freda casa per casa
En entrar al territori del quibuts, els terroristes van començar la seva cacera humana. Primer, van assassinar les poques persones que van trobar fora, gent que gaudia -per última vegada en les seves vides- d'una caminada matutina, o feia jòguing. Després, van començar a entrar a les cases, una per una, a fi d'assassinar a sang freda nadons, nens, mares, pares i avis. A tots. Els grups de whatsap van començar a cridar socors, implorant ajuda urgent. Molta gent va anunciar que havien entrat terroristes a casa seva, després de fer caure les portes amb explosius, trepants i xerracs. Aquest va ser l'últim i esgarrifós missatge de molts d'ells. En altres whatsaps les persones simplement van començar a acomiadar-se de la vida.
Quan no aconseguien obrir les portes dels mamad (hi ha gent que va sostenir els mànecs per més de 6 hores consecutives), els terroristes directament calaven foc a les cases amb els seus habitants dins. Carmela Dan, de 80 anys, havia rebut al principi del shabat la seva neta Noya, d'11 anys, una nena autista amant dels llibres de Harry Potter, per cuidar-la i passar el cap de setmana juntes. Ambdues van ser cremades vives ja que els homes de Hamás no van aconseguir enderrocar la porta del seu mamad. Abans de cremar les cases, els terroristes van esmorzar el dinar de shabat que era a les taules del menjador de les famílies. Mentre ells estaven tancades en total pànic, robaven el que podien, com ara televisions, passaports, ordinadors, diners, targetes de crèdit o telèfons mòbils i, després, ho incendiaven tot.
Moltes altres persones van ser segrestades a punta de fusell. No se sap encara el nombre exacte dels ostatges, encara que aparentment varia entre 203 i 250. L'única informació disponible ara com ara són les desenes de vídeos de Tik Tok i Telegram que els mateixos homes de Hamàs van publicar en viu, tant des del quibuts com ja de retorn a Gaza. Un periodista que els acompanyava, narrava la massacre en directe com si fos un partit de futbol. Entre els segrestats hi ha Shiri Bibas una jove mare de 32 anys i els seus dos fillets, Ariel de 4 anys i Kfir de 9 mesos d'edat. La seva cara terroritzada mentre intenta protegir els seus preciosos nadons va recórrer el món. També van segrestar, aparentment, el pare de Shiri, José Luis Silberman, de 67 anys d'edat, nascut a l'Argentina.
En total, 100 persones del quibuts van ser assassinades, segrestades o romanen desaparegudes. Un quart de tota la comunitat que difícilment pugui recuperar-se. Menys de dues setmanes després de la massacre, les forces d'FDI i els agents de Zaka (identificació de cadàvers), continuaven trobant gent morta. En alguns casos eren persones que s'havien ocultat, com el cadàver d'un el d'un nen de 5 anys que es van amagar dels terroristes al sostremort de casa seva i el seu cos va ser trobat diversos dies després totalment cremat.
20 comunitats agrícoles atacades
Aquest escenari dantesc es va viure en més de 20 comunitats agrícoles -els quibuts- del sud d'Israel. Han passat menys de dues setmanes, i encara fa olor de mort. Però no hi ha dubtes que de la massacre del 7-O se'n parlarà durant dècades. L'interès internacional és enorme, amb centenars de periodistes d'arreu del món desplaçats. I crec que el motiu és que no estem sent testimonis només d'un conflicte local entre Israel i Hamàs. Som davant una contesa regional en la qual les altres potències de la zona com l'Iran són a dins, i, alhora, hi ha repercussions globals. L'ona expansiva de les explosions a les cuines i dormitoris de les fins fa poc tranquil·les cases dels quibuts ha arribat a tot el món.
Per això, el tren aeri amb líders internacionals tampoc no té precedents. El president dels Estats Units, Joe Biden, va visitar Tel Aviv i va participar personalment del gabinet de guerra de Netanyahu durant gairebé dues hores. També van visitar Israel el canceller alemany Olaf Scholtz i el primer ministre britànic Rishi Sunak, així com ministres de relacions exteriors de desenes de països i de la Unió Europea que van realitzar visites solidàries al país hebreu.
Sens dubte, les xarxes socials i els mitjans de comunicació s'han transformat en un camp de batalla, potser com mai abans. Primer, per l'ús que els va donar Hamàs, en transmetre en directe les execucions, vexacions i segrestos causant pànic i por entre la població israeliana. I, segon, per l'enorme quantitat de fake news, repetides sense verificació per molts mitjans mainstream de manera irresponsable. Una mentida es propaga en un minut, i tarda mesos a ser demostrada falsa.
Hamàs, els veïns d'Israel
El xoc ha estat tan gran dins d'Israel, que la societat es va convèncer que no pot tenir Hamàs com a veïns. Els israelians estan convençuts que si aconsegueixen erradicar aquesta organització fonamentalista ajudaran també la població palestina de Gaza, que pateix la dictadura brutal de Hamàs des de fa 16 anys. A Israel, les enormes divisions internes que durant 10 mesos consecutius gairebé porten al país a una guerra interna, es van esfumar en un segon arran de l'atac de Hamàs. En aquests moments, totes aquestes organitzacions de protesta van transformar tota la seva infraestructura organitzacional per donar suport a la societat civil i a l'exèrcit, treballant colze a colze amb els funcionaris de govern que fins fa dues setmanes criticaven durament (i viceversa). Els islamistes de Gaza, reconeixen que amb aquest cop sàdic, el seu objectiu és que els israelians terroritzats corrin cap a l'aeroport Ben Gurión i fugin del país. Ara com ara, la impressió és que el resultat ha estat el contrari, i que la societat israeliana que fins fa dues setmanes vivia un dol polític sense precedents, ha fet pinya com mai.