La sola idea que un president dels Estats Units pugui amenaçar d’apropiar-se de Groenlàndia “d’una manera o altra” hauria semblat, fa només uns anys, una boutade grotesca. Ara, després de la incursió militar nord-americana a Veneçuela i del silenci europeu que la va envoltar, ja no ho sembla tant. A Europa, la pregunta no és si Donald Trump parla seriosament, si no què passa si ho fa.
Groenlàndia no és només una illa coberta de gel. És una peça clau de l’Àrtic, una reserva potencial de minerals crítics i un símbol incòmode de fins a quin punt el dret internacional es pot doblegar quan el qui pressiona és l’aliat de qui depens per defensar-te. I aquí rau el dilema europeu: plantar cara a Trump o mirar cap a una altra banda mentre predica una lògica imperial que recorda massa la que Europa diu combatre a Ucraïna.
Les paraules s’han endurit, almenys en aparença. França, Alemanya, Espanya, Itàlia, Polònia i el Regne Unit han expressat, en un gest poc habitual, el seu suport explícit a la sobirania danesa. Groenlàndia pertany als groenlandesos, diuen, i només a ells els correspon decidir el seu futur. Però les declaracions tenen un límit evident: no expliquen què farà Europa si Trump decideix ignorar-les.
Dinamarca i el seu passat fosc a Groenlàndia
Dinamarca intenta guanyar temps amb diplomàcia i concessions en matèria de seguretat, insistint que Groenlàndia no està en venda. A Nuuk, però, el malestar és palpable. La relació amb Copenhaguen està marcada per un passat colonial no resolt, i la por que el territori esdevingui una moneda de canvi geopolítica és real. Mentrestant, a Washington, es recuperen idees del segle XIX, com la compra de territoris, com si el món no hagués canviat.
L’argument de Trump –protegir Groenlàndia d’una hipotètica amenaça russa o xinesa– fa aigües. L’illa ja forma part de l’estructura defensiva de l’OTAN i existeixen acords que permeten als EUA reforçar-hi la seva presència militar sense necessitat d’annexions. El problema, doncs, no és la seguretat, sinó el control.
El Regne Unit intenta exercir de mediador discret. Keir Starmer confia que es pugui trobar un “modus vivendi” que satisfaci les preocupacions nord-americanes sense qüestionar la sobirania danesa. Però fins i tot a Londres admeten que és difícil saber què vol realment Trump quan parla de “propietat”. És una obsessió simbòlica? Una expansió territorial per lluir al mapa? O simplement una demostració de força?
La solució europea com a resposta a Trump
Europa, mentrestant, juga amb cartes marcades. Alguns proposen una resposta més assertiva: oferir a Groenlàndia un retorn a la Unió Europea amb inversions massives, o utilitzar el pes comercial europeu per fer entendre a Trump que la coerció té un preu. Altres van més enllà i parlen obertament de ruptura, de posar fi a la dependència militar i d’assumir el cost d’una autonomia real.
El que sembla clar és que Groenlàndia ha esdevingut una prova d’estrès per a Europa. No només sobre la seva capacitat de defensar un territori, sinó sobre la seva voluntat de defensar els principis que proclama. I aquesta vegada, el gel que es fon no és només el de l’Àrtic.
Un país petit contra una superpotència
La pressió nord-americana sobre Groenlàndia reobre un debat que fa temps que batega: què pot fer un estat petit davant una superpotència? Aquest territori semiautònom del Regne de Dinamarca, amb dret a decidir sobre el seu futur, però amb una economia encara molt dependent de Copenhaguen, es troba ara al centre d’un test geopolític. L’interès explícit de Donald Trump per incorporar Groenlàndia a l’òrbita dels EUA –i la negativa de descartar l’ús de la força– ha exposat la fragilitat d’un equilibri que Europa i Dinamarca intenten defensar dins del marc de l’OTAN, buscant transformar l’ímpetu unilateral de Washington en cooperació multilateral.