Són les 21 hores i 36 minuts del 13 de novembre del 2015 a París. Des de l'interior del restaurant La Belle Équipe, Greg, el propietari, observa la terrassa. Djamila Tassadit, la seva exdona, està embrancada en una conversa amb Hyacinthe. Greg Reibenberg i Djamila Tassadit s'han estimat durant un temps. Ell, jueu; ella, filla d'una família musulmana d'harkis (algerians que treballaven per a l'Estat francès a l'Algèria colonial), instal·lada a Dreux. Tenen una filla en comú, Tess, de 8 anys. La família sol passar les vacances plegats. A la terrassa de La Belle Équipe aquella nit, Roman, Ciprian, Lacri, Ludo, Hyacinthe, Djamila, Michelli, William, Halima, Hoda, celebren un aniversari. Un grup d'amics rient, xerrant, bevent. És la nit de París... Djamila és feliç. L'exmodel —va treballar per a la dissenyadora de moda Isabel Marant— forma part d'una família de nou germans que han consolidat carreres professionals en diversos àmbits. Una família unida i orgullosa dels seus orígens humils.

Això és París, la nit del 13 de novembre del 2015, a les 21 hores i 36 minuts. Aquests amics en gaudeixen. D'orígens diversos, són la imatge perfecta d'una societat complexa, rica i lliure.

Va ser la seva última nit. Roman, Ciprian, Lacri, Ludo, Hyacinthe, Djamila, Michelli, William, Halima, Hoda... van morir junts, els cossos un a sobre de l'altre. Greg va assistir durant una hora a l'agonia de la mare de la seva filla. Djamila va expirar implorant al seu exmarit que s'ocupés de la petita.

Claire Tassadit és germana d'una de les assassinades per Daesh als atemptats de novembre del 2015 a París. I candidata en les llistes d'Emmanuel Macron

Ningú no sabia que tot això havia de passar. Ningú fora dels dos ocupants del Seat negre que irromp per la cantonada. Aquests homes dispararan contra el grup d'amics en la nit més negra de París. A La Belle Équipe i als altres cinc llocs atacats van morir 130 persones i 413 en van sortir ferides. Els atemptats del 13 al 14 de novembre del 2015 són els que més morts han causat a França des de la Segona Guerra Mundial.

Claire Tassadit recorda cada minut d'aquell fatídic moment. Havia xerrat amb la seva germana Djamila per FaceTime hores abans, des d'Algèria, on acompanyava la seva mare en una visita a la família. Les confidències habituals de dues íntimes. Claire tanca els ulls un moment en recordar aquell instant. "En rebre la notícia se'm va parar la respiració", diu, encara amb els ulls tancats.

No recorda quant temps va estar sense oxigen.

Ha transcorregut més d'un any des dels atemptats. Claire Tassadit forma part del nucli més proper a Emmanuel Macron com a candidata a l'Assemblea Nacional per La République en Marche!, el partit del president, a la circumscripció de Dreux. Fa més d'un any va decidir deixar-ho tot per dedicar-se en cos i ànima a la política. Amb una reeixida carrera com a cap de recursos humans per a multinacionals com Siemens, Claire opta per tornar a casa seva, a Dreux, per posar-se al capdavant de la campanya electoral de les legislatives de juny del 2017 després de trobar Macron en un sopar. Ella i altres quatre persones són el primer grup de la societat civil que dona suport a Macron en la seva aventura. Els pioners de la primera hora. Els fidels entre els fidels.

Decidida i amable, desbordada per una agenda intensa, Claire Tassadit és la candidata perfecta del macronisme. D'orígens humils —el seu pare era escombriaire a Dreux—, musulmana, professional d'èxit...

Si Emmanuel Macron hagués dissenyat el seu candidat perfecte, hauria dibuixat el perfil de Claire Tassadit?
La meva decisió d'entrar en política la prenc després de la mort de la meva germana, assassinada la nit del 14 novembre a París. Aquella nit, la primera pregunta que em vaig fer és: Com és possible que això passi a França? Qui n'és el responsable?

Té resposta a les seves preguntes?
No. Però vaig tenir molt clar en aquell moment, quan el dolor t'encega, que l'únic polític que compartia la meva inquietud era Emmanuel Macron. De totes les declaracions que van escoltar aquells dies, només la de Macron tenia a veure amb l'autocrítica, amb la responsabilitat de tots els francesos. No es tractava només de plorar els nostres morts, sinó de preguntar-nos per què havien mort.

Claire Tassadit ha perdonat?
Jo no he perdonat. No vull perdonar, no es tracta d'això, vull comprendre. Macron va ser l'únic que em va permetre reflexionar. Mentre tothom parlava de les nacionalitats dels terroristes, Macron deia que hem d'analitzar-nos. Tant se val, la nacionalitat. Són francesos! L'home que va assassinar la meva germana havia nascut i crescut a la mateixa França que ella, a la mateixa França que jo. Els altres polítics parlaven de Daesh. Sí, clar que és Daesh, però aquest home potser va anar a l'escola amb Djamila, potser van seure l'un al costat de l'altre, i és aquesta realitat la que cal comprendre.

Per què maten?
Perquè els hem deixat fer. Perquè sabent on són els centres de radicalisme islàmic, no hem fet res. Fins i tot diria que, en certa manera, hem contribuït a la seva expansió. Els hem deixat créixer, fer-se forts.

Potser per indiferència...
La indiferència de no voler acceptar que aquest país ja no és el que era. Que la realitat és diferent. Per això cal sortir d'aquest bloqueig, per això En Marche! representa avui millor que ningú aquesta necessitat de canvi.

Culpa l'esquerra francesa d'haver permès l'expansió de l'islamisme?
No sé si és culpa de l'esquerra o de la dreta. A França ens han governat totes dues. Ha estat una manca total d'anticipació i de visió de tots. Hem permès al Front Nacional fer-se amo del discurs sobre la seguretat i el que fa el Front Nacional és enfrontar-nos els uns contra els altres. No hem estat vigilants, cadascun de nosaltres de forma individual. És un fracàs col·lectiu i individual.

Sent el terrorisme com un fracàs personal?
Per descomptat!

Per què?
Vaig a veure la meva veïna? M'interesso per ella? Si de sobte veig al meu barri als homes deixar-se barba, a les dones cobrir-se completament... m'interesso per saber què està passant? O faig veure que no passa res?


No volem veure la realitat. Ens estimem més tancar els ulls. Això s'ha d'acabar. Cal viure plegats, construir junts, dialogar, crear formes que ens permetin treballar alhora. Si deixem que el silenci s'instal·li, la barbàrie haurà guanyat la batalla i la meva germana haurà mort per res. Cal detenir aquesta espècie de lluita d'identitats religioses, ètniques, socials. Tots hem d'aprendre a viure junts.

Claire Tassadit i Emmanuel Macron (Foto: Claire Tassadit)

Macron pot canviar aquesta dinàmica?
D'entrada, En Marche! és un moviment al qual pot sumar-s'hi tothom que vulgui posar fi al bloqueig d'aquest país. No és qüestió ideològica sinó d'acció. Les ideologies poden posar-se d'acord, dialogar, però cal prendre decisions urgents que no poden esperar al debat ideològic. Cal posar-se en marxa.

No la preocupa aquesta excessiva personalització de la política? No li sembla una cosa... peronista?
El perill del peronisme a França no existeix. La necessitat francesa d'un polític fort al centre del poder la va entendre De Gaulle ja als anys cinquanta. A França desitgen aquesta personalització de la política. El gran trauma de François Hollande i, en part, de Nicolas Sarkozy, va ser la seva incapacitat d'establir-se en l'imaginari col·lectiu com a presidents de França.

Sembla una mica contradictori amb els valors republicans.
A França desitgem en cada elecció presidencial que arribi un home providencial. No és gens nou. És la nostra aspiració com a poble. Ara l'home providencial és Emmanuel Macron.

Sona messiànic, gairebé religiós...
Potser la paraula no és providencial. També em molesta. En tot cas, Emmanuel Macron és un home d'una intel·ligència extraordinària, que alhora està imbuït d'una humilitat i d'una empatia extraordinàries. I a més, és capaç de recordar el més mínim detall de les persones amb qui es troba. Unes qualitats que el fan excel·lent.

Vostè forma part del seu cercle íntim.
Tinc accés privilegiat, sí.

Qui és ell? Vostè el coneix bé. Qui és Emmanuel Macron?
D'entrada, Emmanuel Macron ha aconseguit tornar el respecte a la Presidència.

Expliqui's.
Crec que la mateixa nit de la seva victòria, els francesos van ser testimonis de la transformació d'Emmanuel Macron en president de França. Crec que aquesta llarga marxa a l'esplanada del Louvre, pas a pas, va permetre als francesos comprendre que aquell home, en poc temps, havia deixat de ser el senyor Macron per a transformar-se en el president Macron. En aquest passeig molts francesos entenen que és ell que encarna el país i, encara que no l'hagin votat, estan orgullosos que ell agafi les regnes. Vostè em dirà que és normal, que sempre girem pel cavall guanyador, però jo, aquella nit, vaig rebre centenars de missatges de persones que no l'havien votat i em felicitaven per la facilitat i les maneres amb què Macron s'havia ja transformat en president.

No sona monàrquica aquesta explicació? Em parla vostè d'una cerimònia d'unció laica...
Som a França, no podia ser de cap altra manera. Es tracta d'una entronització laica, una cerimònia íntima i solemne entre ell i el poble francès. Aquella nit recuperem la solemnitat, que és essencial per comprendre la figura del president de la República. Una solemnitat que havíem perdut amb tot el soroll mediàtic d'Hollande i el cling cling de Sarkozy.

Què em respon si li dic que la considero un exemple del "miracle francès"?
Que s'equivoca. No em considero en cap cas representant d'un miracle francès. Aquest és un país en el qual l'escola pública permet una igualtat d'oportunitats per a tothom. No és un miracle, és la República.

Siguem honestos: avui dia no tothom té les mateixes oportunitats i vostè representa molt bé el francès amb menys possibilitats de prosperar que aconsegueix l'èxit professional.
Però és que jo crec que es pot trencar el sostre de vidre. Ningú millor que jo per saber com n'és de dur. Sóc dona, pertanyo a una comunitat minoritària, vinc d'una família obrera, de classe baixa, el meu pare era escombriaire, la meva família pertany a una altra cultura... Esclar que existeix el sostre de vidre, però quan ho saps també pots trencar-lo. Amb esforç, amb tenacitat...

I amb sort...
La sort és aprofitar les oportunitats que se't presenten. No és cap altra cosa.

De què té por Claire Tassadit?
De res. Jo mai no tinc por. Tinc determinació. Tota la meva vida ha estat el reflex d'una enorme determinació. Ja li he dit que no crec en la sort, no existeix la sort. El que existeix és saber aprofitar bé les oportunitats. Aquesta és la meva força.

Arribarà a perdonar algun dia?
Segurament mai, però he transformat el meu dolor en convicció, en una enorme necessitat de servir al meu poble, a la gent de Dreux, a la gent de França, a tothom sense distinció. Siguin del Front Nacional o de qualsevol altre partit o ideologia. Aquesta és la meva gran sort, poder servir a la gent, millorar les seves vides. Transformar la meva pena en acció positiva.

Com ho aconsegueix?
El meu dolor personal és la meva força.