Les amenaces híbrides són un element creixent i desestabilitzador en l'ordre mundial. Però, què són i quina funció tenen? Malgrat que costi de definir, les amenaces híbrides fan referència a la utilització d'aquestes tàctiques convencionals i no convencionals en els escenaris de conflicte o en la confrontació geopolítica entre els grans actors globals. És a dir, tot és susceptible de convertir-se en arma per desestabilitzar l'enemic. Unes tàctiques que analitza el CIDOB Report Amenaces híbrides, ordre vulnerable, que s'ha presentat aquest dimarts a Barcelona. En aquest sentit, s'aborda el repte que plantegen aquestes amenaces en les societats actuals, en un context internacional marcat per la guerra a Ucraïna, la creixent contestació i polarització en l’ordre liberal internacional, la crisi del multilateralisme i de les normes de governança global, així com la transformació geopolítica postpandèmia.

Exemples d'amenaces híbrides

Les activitats al ciberespai, la promoció de campanyes de desinformació, la instrumentalització de les migracions, la manipulació dels subministraments d’energia i la coerció econòmica, entre d’altres, es combinen i fan més temibles els atacs militars convencionals, com s’ha posat de manifest durant la invasió russa d’Ucraïna. En unes relacions internacionals dominades per la geoestratègia i la Realpolitik –política o diplomàcia basada en consideracions de circumstàncies i factors donats, i no en nocions ideològiques explícites o premisses ètiques i morals–, les tàctiques híbrides es fan servir per explotar la vulnerabilitat dels estats, interferir en processos i institucions democràtiques i afectar la seguretat dels ciutadans.

Tot allò que és híbrid, evidentment no és un concepte nou, i així ho han explorat el director del CIDOB, Pol Morillas, juntament amb els tres investigadors del CIDOB i editors de l’informe, Pol Bargués, Moussa Bourekba, Carme Colomina. En aquest sentit, s'ha posat de manifest que la intensificació d’aquestes tàctiques és el que ha revalorat aquest concepte. Segons han ressaltat, hi ha dos factors que ajuden a entendre aquesta intensificació: la creixent interdependència entre estats i la diversificació de les tàctiques híbrides.

Les característiques dels conflictes híbrids

Pol Bargués i Moussa Bourekba analitzen a l’informe les tres característiques dels conflictes híbrids, que determinen les relacions internacionals actuals: la incertesa que envolta els conflictes híbrids, on és difícil separar la guerra de la pau, així com provar qui és darrere d’un atac; les múltiples tàctiques que es diversifiquen per explotar les vulnerabilitats dels altres estats; i, finalment, els objectius d’aquestes tàctiques, que semblen buscar l’erosió dels valors i la legitimitat dels sistemes polítics de l’adversari.

Hi ha quelcom, però que és important destacar, i és que els atacs híbrids persegueixen la desestabilització i no pas la victòria. D'aquesta manera, les tàctiques com la desinformació, la manipulació o la ingerència electoral busquen erosionar la legitimitat de les institucions, la confiança en les administracions o la manipulació de resultats electorals. D'aquesta manera, tal com han destacat, allò que és híbrid genera inestabilitat i desgast en la democràcia, ja que crea polarització política i dinamita la coexistència i els consensos.

Tot i que no siguin un nou fenomen, Bargués i Bourekba argumenten que els conflictes híbrids han proliferat en un moment en què Occident sent contestada la seva hegemonia i hi ha una erosió de les normes internacionals. Les implicacions per a l’ordre internacional són profundes. Aquesta modalitat de conflicte és recurrentment utilitzada per actors estatals i no estatals amb fins de desestabilització militar, política, econòmica i social. Les normes s’incompleixen, les relacions es deterioren. Els avantatges estratègics de les tàctiques híbrides, i el baix cost que suposa recórrer-hi, expliquen la proliferació i la intensificació en el seu ús.

Quin paper juga la desinformació?

La desinformació és un instrument clau en el catàleg de les amenaces híbrides: genera inestabilitat i desgast en la democràcia, crea polarització política i dinamita la coexistència i els consensos. La capacitat d’alterar la informació o les dades, factors decisius per a l’obtenció del poder, ha esdevingut una amenaça per als processos democràtics, però també una eina al servei d’una confrontació tecnològica i digital que determina una nova bipolaritat a l’agenda internacional. Per a Carme Colomina, investigadora principal del CIDOB, la veritable capacitat ofensiva de la paraula com a arma no rau tant en el contingut del missatge com en el poder de viralització i penetració que li han ofert les xarxes socials.

En aquest context, la investigadora constata que els abusos de poder, els sistemes polítics disfuncionals, les desigualtats i l’exclusió són caldo de cultiu per a la desinformació. Per a Occident, Ucraïna es pot convertir en el primer front bèl·lic on mesuren les seves forces les dues grans tendències globals de digitalització i les seves plataformes: el tecnoautoritarisme de Rússia i la Xina, i el model nord-americà de Silicon Valley. 

Com es respon a aquestes amenaces?

La resposta a aquesta pregunta no és fàcil, gairebé com la resposta a aquestes amenaces. "S'han adonat que tot allò que ens connectava amb l'exterior ara es gira en contra, la hiperconnectivitat que sempre havia estat positiva ara és un problema perquè el contrari pot establir connexió. La UE busca desenvolupar autonomia estratègica per no generar dependències i buscar creixements des del fet intern. Això és una de les respostes als atacs híbrids", ha destacat Bargués preguntat per aquesta qüestió durant la presentació de l'informe. 

El paper de les migracions en les guerres

Les migracions comencen a ser un instrument important a les fronteres exteriors de la Unió Europea. Així ho ha volgut destacar Blanca Garcés, investigadora sènior del CIDOB, al capítol dedicat a analitzar la utilització de les migracions com a amenaces híbrides. D'aquesta manera, es pot recordar sobre el paper que, el febrer del 2020, el Govern turc enviava més de 13.000 persones a la frontera amb Grècia. El maig del 2021, el Marroc deixava entrar irregularment a Ceuta més de 10.000 persones en dos dies. A la tardor del 2021 va ser el torn del règim bielorús, en facilitar l’arribada de milers de persones a la frontera amb Polònia, Letònia i Lituània.

Davant d'aquest fet, és cert que Brussel·les no ha dubtat en titllar aquestes arribades com una "amenaça híbrida" a la seva "seguretat". De fet, Garcés ha destacat que també podria haver estat una estratègia russa el flux de refugiats cap a la UE des d'Ucraïna, a conseqüència de la guerra, perquè provoqués una migració massiva que desestabilitzés el club dels 27. Tot i que finalment, com ha ressaltat durant la seva intervenció, no ha estat així.  

“La UE és víctima de si mateixa al sobrereaccionar”, ha detallat, ja que el que assegura l’èxit del xantatge és la por (o gairebé obsessió) a una altra "crisi migratòria". I davant d'aquesta problemàtica, segons Garcés, l’alternativa implica revertir el procés d’externalització del control migratori, de manera que les migracions deixin de ser moneda de canvi en les relacions internacionals.

 

Imatge principal: golf de Mèxic / Unsplash