L’adeu de Mike Waltz de la Casa Blanca ha catapultat Marco Rubio com una de les figures de més confiança del president Donald Trump. Amb la marxa de Waltz, que ha estat nomenat ambaixador dels Estats Units a les Nacions Unides, Rubio ha assumit provisionalment el càrrec d’assessor de Seguretat Nacional, sumant-lo a les seves responsabilitats com a secretari d’Estat. Aquesta acumulació de funcions recorda l’època de Henry Kissinger, l’últim a ocupar ambdós càrrecs simultàniament fa cinquanta anys. Segons informa NBC News, Rubio també continua com a administrador en funcions de l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional (USAID) i arxiver en funcions de l’Administració Nacional d’Arxius i Registres. Aquesta concentració de poder reflecteix la confiança creixent de Trump en Rubio, malgrat les seves discrepàncies passades.
En aquest sentit, l’ascens de Rubio coincideix amb una estratègia per adaptar-se a l’entorn de Trump, que no descarta mantenir-lo en tots dos càrrecs de manera indefinida. El polític d'ascendència cubana ha modificat algunes de les seves posicions en política exterior i ha intensificat la seva presència als cercles propers al president, segons diversos funcionaris de l’administració en declaracions als mitjans nord-americans. Aquesta aproximació ha estat percebuda com un esforç per consolidar la seva influència dins del govern. Ara bé, les seves primeres setmanes com a secretari d’Estat seguien una tendència preocupant per al membre republicà.
A l'Amèrica Llatina, en el seu primer viatge fora dels Estats Units des que es va convertir en el màxim diplomàtic del país, Rubio va ser sorprès per dues decisions polítiques executades des de Washington: canvis dràstics en l'ajuda exterior i el suport públic de Trump per convertir la Franja de Gaza en una Riviera de l'Orient Mitjà. La inestabilitat de Trump ha preocupat al nou assessor de Seguretat Nacional, que des d’aleshores ha ideat una estratègia per bregar amb els vaivens del president. Rubio ha adaptat les seves posicions de política exterior que xocaven amb la perspectiva del magnat i s’ha acostat a l’entorn conegut com a MAGA —Make America Great Again—, l’ala més radical del Partit Republicà. De fet, el secretari d’Estat va assistir a un sopar organitzat pels fidels de Trump, així com a un esdeveniment organitzat per una poderosa organització activista pro-Trump.
El Signalgate erosiona la Casa Blanca
La destitució de Waltz s’ha produït després d’un incident en què va afegir per error un periodista a un xat de Signal on es discutien plans militars sensibles sobre el Iemen. Aquest episodi, conegut com a Signalgate, ha generat crítiques i preocupacions sobre la seguretat de les comunicacions dins de l’administració Trump. Tot i això, el president ha elogiat públicament Waltz i ha destacat la seva contribució a la Seguretat Nacional. Ara, amb Rubio al capdavant de múltiples departaments, s’espera que la seva influència en la política exterior dels Estats Units augmenti significativament. A més, a ulls del seu partit, la seva experiència prèvia com a senador i membre dels comitès de Relacions Exteriors i Intel·ligència del Senat li proporciona una base sòlida per afrontar els reptes globals actuals.
Aquest moviment també reflecteix la tendència de Trump a confiar en figures lleials i amb una visió alineada amb la seva agenda política. Les veus discordants són castigades a la Casa Blanca, com ja ha quedat demostrat en múltiples ocasions durant els dos mandats del magnat republicà. A l’equip de Trump no hi ha lloc per a les dissonàncies ideològiques ni per als matisos diplomàtics que puguin restar força al seu discurs, sovint contundent i sense filtres. En aquest context, la consolidació de poder en mans de Rubio podria tenir implicacions importants per a la direcció de la política exterior nord-americana en els pròxims anys, tant pel seu accés privilegiat al despatx oval com pel fet d’assumir responsabilitats simultànies en àmbits estratègics com la diplomàcia i la seguretat. Aquesta acumulació de càrrecs pot permetre a Rubio dissenyar una arquitectura de política exterior molt més cohesionada i centralitzada, tot alineant-se amb les línies mestres del trumpisme en matèries com la immigració, l’aïllacionisme econòmic o el suport incondicional a Israel.