Estimadíssims gourmeters,
Quan llegiu aquestes línies, possiblement jo ja no sigui més que pols. Des de jovenet he proclamat la grandesa literària de Verdaguer, el batec humà de la plaça Major de Vic un dia de mercat o la bellesa indescriptible de la Fageda de la Grevolosa, la Foradada de Cantonigròs o el Santuari de Bellmunt, com una ermita al cel suspesa. Sempre he entès Osona com un dels òrgans vitals més importants d'aquest cos imperfecte i malferit que és Catalunya, però fa unes setmanes, després d'una escapada a Menorca, vaig arribar a la feina i vaig explicar que la millor llonganissa que havia menjat a la vida no era de Vic.
Un company de Torelló, amb una mirada airada i que emanava foc dels ulls, immediatament va avisar-me que no repetís allò si no volia tenir problemes. "No ho diguis en públic o seràs pell", em va dir. No era la pell, però, el problema, ja que en la tripa natural no hi ha massa misteri. El misteri, precisament, era com havia tardat trenta-cinc anys a descobrir aquell ceptre porcí que en les darreres setmanes he hagut de comentar en privat, de forma gairebé clandestina, però que avui he decidit fer-ho públic bo i atenent-me a les funestes conseqüències: he menjat carn-i-xulla i la meva vida ja no és el mateix des d'aleshores.
La llonganissa: un pilar fonamental
Si quan llegiu això ja he estat segrestat per un escamot paramilitar osonenc, no perdeu el temps buscant-me per alguna masia del Collsacabra i recordeu-me, per favor, com un amant irredempt de la llonganissa. Quan amb vint-i-sis anys vaig emancipar-me de casa per anar a viure sol al meu primer pis, el primer que vaig considerar imprescindible per tal d'entrar-hi a dormir i fer la mudança, després d'haver pintat, va ser un llit, una televisió i una nevera amb un Vichy fresc a dins, però també una llonganissa penjada en un pom de darrere la porta de la cuina. M'era igual sopar assegut a terra, sense taula o cadires. Tant se me'n fotia tenir els llibres mal apilats perquè no havia comprat prestatgeries d'IKEA. No passava res per tenir la llum del lavabo penjant d'un fil. El que jo no podia concebre, de cap de les maneres, era una casa sense un fuet o una llonganissa a la cuina, ja que la diferència entre una casa i una llar, a vegades, es basa en entrar a la cuina i saber que podràs fer una queixalada a un embotit.
Si el cristianisme va idear el pecat capital al voltant d'Adam, Eva i una poma, per a mi de petit la temptació sempre ha estat sinònim d'un fuet dessecat que mossegava d'amagatotis per por que la meva mare em renyés. O potser el mossegava, ben mirat, perquè abraçar el que ens és prohibit és un acte tan natural i primari com plorar davant una emoció. L'esbroncada encara era més gran si el fuet no era de supermercat, sinó 'llonganissa de la cara', és a dir, la de més qualitat, amb el contorn siluetejant la forma d'un vuit i comprada a la xarcuteria. El meu pare, criat a la cansaladeria més important del Vendrell, Cal Cargol, era més flexible que la meva mare i lògicament va fer-me sempre proselitisme de l'embotit artesà. Per això ara destino un 2% del meu sou mensual exclusivament a fuet i llonganisses, el 95% de les vegades d'origen vigatà, però em temo que això no serà un argument prou vàlid per evitar una fàtua osonenca contra la meva persona.
La carn-i-xulla, un tresor de l'Edèn menorquí
Confesso que fins fa un mes no havia estat mai a Menorca a l'estiu, malgrat que tothom em digués que és el paradís. Les expectatives abans d'anar-hi eren altes, per tant, però no m'esperava que el que més m'enamorés de l'illa no fossin platges com Cala Viola, pobles meravellosos com Alaior o gent magnífica com la Dolors Boatella, la llibretera barcelonina que va obrir-me les portes de Vadellibres un dissabte a la tarda a Ciutadella per recomanar-me les Rondaies de Menorca (Col·lecció Jamma, 2020), d'Andreu Ferrer Ginart, i parlar durant una bona estona de com és la Menorca real. De totes les coses prototípiques que va preguntar-me si havia fet, la que més descol·locat va deixar-me va ser que em preguntés si ja havia comprat carn-i-xulla, pronunciant-ho a la menorquina, és a dir, 'carn i xua'. Vaig dir-li que no i em va posar la cara que posaria algú si li dius que has anat a Roma i no has vist el Colosseu. Immediatament després, amb el llibre de rondalles a la butxaca, vaig entrar a la primera xarcuteria que vaig trobar oberta, vaig demanar encuriosit una carn-i-xulla i vaig entendre per què la Dolors m'havia fet aquella pregunta.
En essència, la carn-i-xulla i la Llonganissa de Vic són el mateix, dues llonganisses fetes amb carn magra picada i cansalada de porc amb espècies i pebre que s'emboteix en budell natural, dins tripa de porc. El temps de curació també és més o menys el mateix, unes tres setmanes, però hi ha alguna cosa particular en la xulla, que és com els menorquins anomenen al que els catalans coneixem popular com tocino. La carn-i-xulla no és un embotit amb Indicació Geogràfica Protegida, com la gloriosa Llonganissa de Vic, però a fe de Déu que és un embotit que caldria protegir. Quan vaig tastar-lo, automàticament vaig notar un gust diferent i nou. No sé si va ser el sabor de la carn de porc curada, accentuat pel gust que li aporta la cansalada. Potser era el punt salí que vaig trobar-hi, o el tacte lleugerament picant del pebre negre. Fos com fos, els matisos aromàtics que li aporten les espècies van esclatar-me dins el paladar de tal manera que a part de fer-me un article a sobre, vaig saber que allò no era una llonganissa més, sinó una llonganissa única.
Desgraciadament només vaig comprar dues carn-i-xulles, que evidentment al meu pis van durar menys de deu dies penjades rere el pom de la porta. Des d'aleshores torno a ser fidel a la Llonganissa de Vic, a una somalla de La Gleva que fa temps que em té encisat o a un fuet de Camprodon que un dia va recomanar-me l'amo del colmado Cerdà, el que tinc a sota de casa, i que li compro habitualment amb l'avidesa de qui demana una dosi al camell. Quan vaig preguntar-li si venia carn-i-xulla, els ulls se li van il·luminar i em va dir que era difícil tenir-ne, ja que no se n'exportava massa a Catalunya. Va oferir-me un formatge curat de Maó i una sobrassada que fan a la vora d'Es Mercadal, però jo de Menorca només volia llonganissa, malgrat saber que en aquest deler particular hi havia una petita traïció a Osona i a mi mateix, començant pel fet que fins i tot el meu conill es diu Gurb. Ell és la meva última esperança per entendrir els osonencs i salvar la vida, provant d'evitar que quan llegiu aquestes ratlles ja porti hores desaparegut i suportant la pitjor de les tortures mentre malvisc: una alimentació estricta a base d'una dieta vegana. És a dir, a base d'una vida sense llonganissa, que en el meu cas és una infeliç vida sense sentit.
Atentament,
P.