Ho comentava l’altre dia quan parlava del bar Torpedo: a l’Eixample hi ha un xamfrà daurat i ple d’una vida que s’estén carrer Aribau amunt i avall. Entre totes les joies gastronòmiques que s’hi troben, el restaurant Mikan brilla amb el fulgor propi dels locals que triomfen des del principi. Mikan, que vol dir ‘mandarina’ en japonès, rep el nom d’un dels gats de la Tan, la cuinera i propietària del restaurant que canvià el seu negoci de carmanyoles a domicili per obrir les portes als comensals en aquest petit local presidit per una bona barra. “Cuina del nord-est d’Àsia”, expliquen (en anglès) al seu Instagram.
El negoci en si mateix, la primera vegada que vaig tenir-ne notícia, semblava un altre restaurant més destinat a atreure els expatriats de la ciutat. I potser és una mica així, i s’agrairia que fessin servir el català i/o el castellà a les xarxes, però, d’alguna manera, han aconseguit que el públic local caigui rendit davant de la seva combinació de sabors coreans, japonesos i xinesos regats amb vins naturals. Expliquen que la seva idea és fer una proposta de menú saludable pels migdies, a 16 euros, compost d’un plat principal proteic (també amb opcions veganes i vegetarianes) i tres guarnicions: tres verdures preparades de diferents maneres, anomenades banchan, una sopa de tofu i wakame i fruita de temporada.
A la nit, el ritme i la dinàmica canvien i es converteix en un bar de vins de llum tènue i dringadissa constant de copes. L’aposta per vi natural és forta, tal com s’aprecia a la carta prou voluminosa que permet triar i remenar gustosament entre referències nacionals i internacionals. Pel que fa a l’oferta sòlida, és imprescindible demanar el seu kimchi per anar obrint boca i, després, com a entrant, també destaca la fresca amanida de vedella amb coriandre i oli picant. Al geni que se li va ocórrer tallar prima la vedella i amanir-la com si fos enciam, des d’aquí, un aplaudiment.
Com a bona amant de la cavalla, en aquesta segona visita a Mikan vaig tornar a demanar-la. Si aquell juny, només dos mesos després que Mikan obrís, el plat se’m va quedar curt en potència i vaig pensar que alguna cosa li havia passat al pobre peix que li havien robat gran part de la seva essència (potser dessagnar-lo durant massa estona), aquest cop tenia el punt ideal d’intensitat greixosa i marina del peix blau que més m’estimo. Ara la fan així: curada en koji, marcada a la planxa, regada amb un caldo oliós de ceba tendra, shiso i daikon.
Si al Mikan tenen una cosa bona és que hi ha força plats vegetals, ben treballats i plens de gust, com ara el de bolets eringi, que van ser una gran tria: saltejats i glacejats amb una salsa ponzu de yuzu, all i mantega, ho tenien tot: umami, acidesa, melositat i aroma. Aquella nit, fora de carta, tenien un pollastre fregit adobat amb mala, un combinat picantíssim de pebre de Sichuan i xiles, que per obra del primer (que, de fet, no pertany al gènere del pebre), et deixava la boca ben adormida a cada mos gràcies a l'hídrox-alfa-sanshool que conté.
Malauradament, malgrat que l’experiència prometia, l’arrebossat era massa sec i, el pollastre, també, de manera que la fortor de tot plegat eixugava massa la boca i el vi grec que vaig triar amb el vistiplau del sommelier, no va poder combatre de cap manera la festa aromàtica i coent que tenia lloc a les meves papil·les. Aquest és un detall important: si demaneu moltes coses picants al Mikan, assegureu-vos un vi que aguanti bé el viatge. Per calmar la llengua i per fer fugir el picant, no hi ha res millor que llet i sucre, de manera que unes bones boles de gelat de sèsam negre que duia unes nous i uns dàtils trossejats, i una mica de pols de kinako (soja torrada) rematant el conjunt.