Des de la Xarxa, el xef Carlos Allué ens ofereix una cuina moderna amb una proposta renovada basada en productes de mercat i de màxima qualitat, molt llaminera, tot respectant els clàssics de la casa: tapes i platets per compartir, que han guanyat punts entre la parròquia i són molt demanats. Durant la setmana, la clientela sovint és del barri, però el cap de setmana la penya ve de tot arreu. La nova Xarxa, oberta just a la prepandèmia, junt amb La Taverna del Born, La Puntual, L’Estupendu i Casa Varela, completa l’oferta gastronòmica que ofereix aquesta empresa familiar que va iniciar-se en la restauració l’any 1969.
La millor terrassa de Sant Gervasi
És dimarts al migdia, arribem gairebé desmaiats a la plaça Molina, ens sorprèn la magnífica terrassa plena a vessar en un dia laborable. En Carlos ens dona la benvinguda fora del local, entrem de cap a la barra de marbre, que ens marca el camí. Tiradors de cervesa, botes de vi, armaris de fusta molt ben distribuïts plens d’ampolles i olor de menjar, com a les fondes d’abans. “Ara que hi estem posats, i de fondistes parlem, hem de dir que, a la nostra terra, el nom de fonda és el més generalitzat per anomenar les cases de menjar”, ens diu J. Ventura Llates a Curiositats de Catalunya 1937. Però tornem a la Xarxa. Ens entaulem al menjador principal i, amb una cervesa a la mà, estudiem curosament la carta. Aprofitant que ara se celebra la BCNegra, no està de més recordar el que deia el sempre nostre inspector predilecte de ficció Carvalho: “Cap ésser humà indiferent al menjar és digne de confiança”. Nosaltres no ens quedem indiferents.
Barra del restaurant Xarxa / Foto: Alex Froloff
El xef, molt pendent de tot, ens explica que treballa amb productes de mercat amb la mínima intervenció i, a ser possible, de temporada, com la carxofa fresca del Prat o els pèsols del Maresme. Ens diu: "A mi m’agrada cuinar el que m’agrada menjar", tota una declaració d’intencions. El menjador interior és lluminós, hi ha una lluerna per on entra la llum del carrer, els sostres són alts i la sensació d’espai és agradable. Els cambrers van amunt i avall, molt eficients i amables, com ha de ser i de vegades no és.
La carxofa de Tudela i Pablo Neruda
Comencem l’àpat amb unes anxoves netejades per ells mateixos amb vinagre de xerès Ximénez-Spínola i pa de vidre amb tomàquet. Una bona anxova, com aquestes, és un èxit assegurat, no falla. Per beure, un Concellos 2020, l’últim vi del Rafel Palacios, un vi blanc jove D.O. Valdeorras amb raïm godello, persistent i amb notes cítriques i minerals, molt equilibrat. Ens arriba el primer plat de repica’m el colze: la carxofa de Tudela confitada amb salsa de foie i cremós de patata, servit en plat fons i menjat amb cullera. El cor es desfà a la boca, és un plaer i ara és temporada. La carxofa no és una hortalissa qualsevol, fins i tot el xilè Pablo Neruda se’n va fer ressò a la seva "Oda a la alcachofa".
Truita lletja de calçots / Foto: Víctor Antich
La truita lletja de calçots, acabada al moment amb pa amb tomàquet, la porten en paella a la taula, molt calenta, i els darrers plecs els fan davant nostre. Està molt poc feta, quasi un remenat; està deliciosa. Seguim amb unes croquetes de pollastre i parmesà i uns rigatoni amb tòfona, que ens recorden que som a l’hivern, quan neix una de les joies més buscades i preuades: la tòfona negra.
A Barcelona és més senzill trobar on cruspir-te un ramen que una bona escudella barrejada
Seguim disposats a tastar el plat estrella, molt popular entre els habituals del local, tot i que no forma part de la nostra cultura gastronòmica, però, de fet, ara mateix a Barcelona és més senzill trobar on cruspir-te un ramen que una bona escudella barrejada, però aquest tema requereix un article monogràfic a part. Com dèiem, arriba un dels platets més demandats: el taco de llagostí amb pico de gallo i maionesa d’ají. Es tracta d’un taco reformulat, en petit format i molt cruixent; la qualitat del conjunt trasllada el comensal a les aromes de Mèxic, està molt aconseguit. Valorem l’afany per revaloritzar el taco, que ja havia aconseguit fer-se un lloc en restaurants casuals.
Taco de llagostí amb pico de gallo i maionesa d’ají / Foto: Víctor Antich
El darrer plat de forquilla és un llenguado a la brasa amb verdures: finesa en majúscules, ritme i harmonia. El netegen bé d’espines en sala i el serveixen amb molta cura, excel·lent. Mentre l’assaboreixo em ve al cap la presentació a l’Auditori, fa pocs dies, del nou director titular de l’OBC, el mestre Ludovic Morlot, dirigint Allò que em diu l’amor de la tercera simfonia en re menor de Gustav Mahler i se’m posa la pell de gallina.
Llenguado a la brasa / Foto: Víctor Antich
Per acabar, guardeu un raconet per a les postres casolanes. Fem un tastet de pastís de formatge, pa de xocolata amb xocolata, oli i sal, i també de la torrija de la Xarxa amb gelat de vainilla. Una bona i dolça cloenda. En Carlos ens acompanya a la porta i ens acomiada molt amablement tot recordant algunes històries divertides del local.