Diuen al Quimet d’Horta que potser tenen les millors xapates de Barcelona. Us ho confirmo: tenen les millors xapates i entrepans en altres formats, i els més variats, però també una bona truita, tapetes delicioses per fer el vermut o entretenir la gana i un caliu incomparable.
El Quimet d’Horta és tota institució per l’hortenc i un atractiu turístic pel barceloní: si puges a Horta, passes pel Quimet. És més, és una peça fonamental del barri i és fet de la matèria que composa Horta. Obert el 1927 amb la inauguració del bloc d’edificis que el coronen (on, per cert, jo hi vaig viure durant uns 3 anys), el bar és més que un bar, en part, gràcies als seus horaris extensíssims (obren cada dia, tret de dimecres, de 7 h del matí a mitjanit), que fan que qualsevol moment sigui bo per acostar-s’hi, sigui sola o sigui amb un veí, que probablement també acabis trobant per allà. I, també, perquè ha estat seu tan de la Unió Atlètica d’Horta com de l’Unió Ciclista d’Horta, així com del Escacs Alfil Club, membres del qual abundaven a les taules del Quimet cap als 80, fent ballar les peces sobre la taula de marbre.
L’horari dilatat fa també que per la seva barra, per les seves cadires bistrot i per la seva comodíssima terrassa amb vistes a la Plaça d’Eivissa hi passin totes les edats: des de la quitxalla que vol fer un Cacaolat en sortint de l’escola fins al grup de jubilades que berena un bikini i un cafè amb llet, els obrers que endrecen un tram de carrer o, fins i tot, aquell mandrós Barceloní que per una vegada a la seva vida ha decidit sortir de l’Eixample i endinsar-se per camins desconeguts. Perquè ja ho diu un graffiti al carrer de Pere Pau (i ja ho vaig dir quan vam visitar el Celler Antonio): “Horta no és ni serà mai Barcelona”. Tot i que potser, i inevitablement, cada dia ho és més, de barcelonina, perquè aquí, com arreu, tanquen comerços i locals i apareixen hamburgueseries de poca substància com un bolet tòxic que preferiries no trobar-te de cacera.
Ara bé: mentre visqui el Quimet, mentre els propietaris de l'immoble es comportin (amb mi no ho van fer), estem salvats. Ja no hi són ni en Quimet Carlús ni la Rosita Not, la parella que va fundar-lo, ni tampoc en Juanito, el lloro tropical que els acompanyava dia a dia, xiulant com el tramvia 46, que connectava el barri amb la ciutat i que acabava el recorregut just a la porta, enredant el personal i regalant-los alguna perla com ara "tanoca!" o "borratxo!". El final del lloro va ser dramàtic, expliquen des del bar: algú sense ànima va cremar-li la llengua amb una burilla, cosa que va precipitar un declivi ràpid de l’animal. I la llegenda urbana diu que si tarden molt a servir-te (cosa que no és gens habitual), després de recórrer amb la mirada la col·lecció d’ampolletes de licors (més de 3.000!) d’en Jaume Jalmar, l’actual propietari, que decoren les parets del local, l’esperit del Juanito apareix en un racó del local…
Tot i que ells tres ja no hi són, però encara hi romanen coses excel·lents i pràcticament desaparegudes avui a la ciutat: on tornarem a trobar 37 tipus de truites i 85 classes d’entrepans diferents? El serranito i el pepito de llom són indispensables, així com com el de botifarra de Solsona. A més a més, aquest és un bar adaptat per persones amb mobilitat reduïda i també per vegans: hi ha amanides, entrepans i hamburgueses vegans. Podem demanar res més? Sí! Croquetes, cap i pota, bombes i banderilles i, per acabar-ho d’arrodonir, algunes postres clàssiques com un flam, les trufes o el pastís de Santiago. Visca el Quimet!