Fa milers d’anys que som port. Fa milers d’anys que trafiquem amunt i avall pel nostre mar i som veïns dels habitants de les seves costes, illes i racons, hi mercadegem i pledegem, ens hi barallem i ens estimem. No coneixem la puresa perquè sempre hem anostrat el que més ens ha agradat o el que més ens ha convingut: les espècies “invasores” com el cranc blau ens les fotem al plat, o acaben formant part del nostre paisatge, com el pi. 

La cuina nacional és un invent, totes s’han bastit amb manlleus més o menys evidents o recents: qui s’imagina Europa sense patata, Itàlia sense pasta o l’Índia sense xili? Doncs s’hi van passar des del començament dels temps fins fa quatre dies! Ara que els avions han fet el món petit, la nostra cuina continua enriquint-se i mutant dia a dia i quina alegria veure com s’emplata l’embolica que fa fort, el com més serem, més riurem. 

Ara que els avions han fet el món petit, la nostra cuina continua enriquint-se i mutant dia a dia i quina alegria veure com s’emplata l’embolica que fa fort, el com més serem, més riurem

En una cantonada del carrer Gran de Sant Andreu fa tres anys que s’hi ha instal·lat en Felipe, un xilè arrauxat corre per Barcelona des del 2013. El seu restaurant és un cop de puny: quatre taules, una barra i moltes ganes de fer-la grossa. Fan pocs plats i molt bons i sempre a partir d’aliments de primera, la majoria, de comerços del barri com ara el Forn del Passeig o la Cansaladeria Puig. En Felipe és juganer i el seu restaurant té aquesta energia encomanadissa: tot està viu i guspireja, com els vins naturals que va canviant cada setmana i que sempre sorprenen —a partir de 4€ la copa. 

Al Otra Cosa no tenen fregidora i fan seus clàssics com l’ensaladilla russa, la bomba de la Barceloneta, el ceviche o el brownie. Els reelaboren i empelten d’altres gustos i ingredients perquè te’n llepis els dits. Per exemple, la russa la fan amb patata i pastanaga al vapor de dashi —un caldo de bonítol sec—, mongetes crionitzades (congelades i descongelades), olives farcides d’anxoves i mojo picón, sal negra amb gust de rovell d’ou curat i shichi-mi tōgarashi, una barreja de cinc espècies japoneses que fan ells mateixos. La maionesa és un dels secrets de l’èxit d’aquest plat: amb colatura —una salsa de peix italiana a base d’anxoves—, aigua de mar, cinc vinagres i molts ingredients més com ara mel. Per acabar-ho de reblar, ventresca de bonítol del nord comprada a la bacallaneria Perelló de Sant Andreu. I tot això només per 8,7€!

otra cosa interior
Foto: Otra Cosa Taberna

La seva bomba és amb patata al vapor mòlta, pasta d’ají groc, suc de llima, oli, olives kalamata i tàrtar de pop a l’estil coreà (tallat menut, amb una emulsió de maionesa japonesa, sal fumada, molta anxova, cogombret, ceba i kimchi. Quan el Felipe me l’explica em canta la cançó del King Africa tunejada: Bomba / Esto es nuestra bomba / Esto es nuestra bomba / Y nosotros la servimos así. A 11,7€ que me les prenen de les mans! 

El meravellós ceviche nikkei que fan és amb tonyina de l’Ametlla de Mar de pesca sostenible, llet de tigre inspirada en Ciro Watanabe (un cuiner que li va ensenyar la importància d’escoltar als altres i la humilitat), salicòrnia d’Arenys de Mar, esferificació de yuzu —una salsa japonesa a base de cítrics i espècies—, alga nori, escalunyes fregides a la coreana, alvocat, ceba banyada en aigua de mar i gel. Tot això, quan es barreja queda més dolç que picant i fa més la sensació d’un ramen que d’un ceviche. És sensacional. 16,7€

L'Otra Cosa és un cop de puny: quatre taules, una barra i moltes ganes de fer-la grossa

Per poc que tingueu vives les papil·les gustatives, ja deveu estar salivant, i no és per menys: en Felipe i el seu equip —Pucon, Mati i Dominga— són entranyables i surts del Otra Cosa més content que un gínjol, que és el seu objectiu. En una ciutat tan espremuda i venuda com Barcelona, on a cada cantonada hi ha un negoci “gastro” sense ànima d’algun fons d’inversió internacional o d’algun emprenedor que vol donar-te gat per llebre a preu de caviar, hem de celebrar cada victòria contra el mal, per petita que sigui, com el cop de puny d’aquesta taverna de barri que amoroseix cada plat que fa i ens recorda que tot pot ser temple: només cal devoció.