A Barcelona hi ha més de 200 pizzeries*. Aproximadament, una pizzeria per cada 8.000 habitants. De tota aquesta gentada, a qui li agrada la pizza i la consumeix de forma habitual? Jo diria, pel cap baix, que ben bé a un 75%. És indiscutible: la pizza ens ha enamorat. Hem deixat enrere els foscos anys 90, quan la pizza de diverses cadenes franquiciades era l’única oferta disponible, juntament amb la pizza de supermercat. Avui, a Barcelona s’hi fermenten bones masses, hi arriben ingredients de qualitat per condimentar les pizzes que es fornegen de manera òptima i amb mestria. I una d’aquestes bones pizzes és la de Nonno Zacca, que és ben singular.
La pizza de Nonno Zacca és pizza in teglia, és a dir, una pizza que es cou una safata rectangular en un forn elèctric. És una especialitat romana i té la virtut de ser bona tot el dia: mentre que la pizza napolitana és perfecta per menjar al moment, però va perdent la seva gràcia a mesura que passen els quarts d’hora, la pizza in teglia neix per ser admirada des d’una vitrina i, un cop hagi trobat el seu comensal, passarà breument pel forn per prendre temperatura. No es ressecarà sinó que agafarà un punt cruixent per la base i les vores que la faran encara més deliciosa. Ara bé: la rotació és intensa a Nonno Zacca i les pizzes s’acaben constantment, deixant lloc a noves germanes que faran l’ullet als vianants que passin per aquest racó de l’Eixample Esquerre, rere l’Escola Industrial.
La pizza in teglia neix per ser admirada des d’una vitrina i, un cop hagi trobat el seu comensal, passarà breument pel forn per prendre temperatura. No es ressecarà sinó que agafarà un punt cruixent per la base i les vores que la faran encara més deliciosa
Al centre, la massa és flonja, d’un dit de gruixària, però gens feixuga, ans al contrari: és precisament la massa de Nonno Zacca la part més addictiva de les seves pizzes. Per la textura, per la capacitat de recollir perfectament els ingredients que duu al damunt, pel seu gust ben saborós (per fi una massa com la de Ferribottu, que té gust d'alguna cosa!) i per adquirir aquesta fina superfície lleugerament crocant.
En tenen per omnívors i per vegetarians: d’albergínia i pebrot al forn, carabassó, stracciatella i bolets; de tomàquet cherry, pesto casolà i stracciatella; de pernil ibèric, pecorino romà, stracciatella i espinacs; de crema de carabassa, sobrassada de Can Company i shiitake; de roast beef i espinacs; de patata i romaní; de variats de bolets; de xoriço picant, julivert, tomàquet i formatge; de pulled pork i patates; de patates, botifarra, mozzarella i llavors de fonoll; la pizza tancada, com un sandwich, de vitello tonnato, perquè la salsa impregni bé el pa; o, simplement, la margherita o el crostino, de mozzarella i pernil dolç. I encara més.
És precisament la massa de Nonno Zacca la part més addictiva de les seves pizzes
Només cal apropar-se a l’aparador de Nonno Zacca, al carrer París, 79, de 8 del matí a 10 de la nit, per sentir el dubte infinit: no sabràs quina pizza triar.