Hi ha restaurants que t'alimenten i n'hi ha que et porten a casa d'algú. Jiribilla, a tocar del Mercat de Sant Antoni, em porta a casa d'uns dels meus millors amics, un català casat amb una mexicana, el Xavi i la Tània. Fa anys que als seus dinars el sofregit i el chile es barregen sense manies, i ja ningú no sap on acaba una cuina i on comença l'altra.
Aquest diumenge Jiribilla ha celebrat el tercer aniversari amb un menú a quatre mans amb el Pinotxo, l'altra gran casa de Sant Antoni. Una manera molt coherent de bufar les espelmes.
Només entrar m'he trobat en David Seijas, un dels grans de la professió i molt amic del xef. Quan el veus allà ja saps que a la cuina hi passen coses. Després ha sortit Gerard Bellver, que és d'una proximitat i una amabilitat que no abunden: et ve a la taula, t'explica el plat i et fa sentir com a casa. Va marxar a Mèxic de petit i hi ha viscut gairebé trenta anys, i es nota. La seva cuina parla les dues llengües.
Tres anys per celebrar la fusió mexicana i catalana
Hem començat amb una infladita de blat de moro i mató, i ja d'entrada queda clar de què va la cosa. Després, navalles amb salpicó i una torrada de rovellons en escabetx, molt de temporada.
I aleshores ha arribat el pozole de cap i pota. Només per aquest plat ja val la pena venir. El cap i pota de tota la vida, gelatinós, dins d'un pozole. Sembla una boutade i resulta que té tot el sentit del món. Una delícia.
El taco de pollastre a la catalana també m'ha fet somriure, és el guisat de l'àvia dins una tortilla. Ha seguit un bacallà fregit amb veracruzana i un taco daurat de cua, cruixent i potent. Per acabar, flam i xuixo. Sí, xuixo.
Jiribilla no fa fusió per moda. La fa perquè li surt de dins, igual que la fan moltes famílies d'aquí, com els meus amics Xavi i Tània, i perquè la cuina mexicana i la catalana s'assemblen més del que ens pensem: mercat, guisats lents, plats al mig de la taula. Que hagin celebrat els tres anys amb el Pinotxo diu molt de com volen arrelar-se al barri. Llocs com aquest s'han de cuidar.
Amb l'últim tros de xuixo he pensat en el Xavi i la Tània. En ell, català de soca-rel, i en ella, que va portar Mèxic a casa seva i també a la nostra. En tots aquells dinars amb pa amb tomàquet i tortillas a la mateixa taula. Jiribilla cuina com es cuina a casa seva. Hi tornaré, i la propera vegada hi aniré amb ells.