Cacau, canyella, sucre i farina de blat de moro: tothom els ha barrejat de mil maneres per fer-ne xocolata desfeta, però encara ningú l’ha encertada tant de ple com els Viader. Soc a la seva granja, i me n’he demanat una tassa, una de petita, i un platet de xurros. A cada immersió, el sucre cau com flocs de neu sobre el tel marró. Estic assegut d'esquena al finestral que dona al carrer, el que em proporciona una visual panoràmica del local. D’entre tots els cartells que s’escampen per unes parets amb horror vacui, em crida especialment l’atenció un que resa: “Fundada el 1870”.
“La granja la va fundar ara fa més de 150 anys el meu besavi, el cardedeuenc Marc Viader”, m’explica la Mercè Casademunt, la quarta generació d’aquesta nissaga de xocolaters. La Mercè, juntament amb el seu fill, continuen brandant la torxa d’un negoci com en queden ben pocs. Literalment: “Nosaltres portem la llet de Cardedeu, acabada de munyir, i la pasteuritzem a l’obrador que tenim al carrer Xuclà per fer-ne mató, formatge fresc, pastissos”, prossegueix la copropietària de la granja. “De tot Barcelona, som els únics que encara ho fem d’aquesta manera”.
Cacau, canyella, sucre i farina de blat de moro: tothom els ha barrejat de mil maneres per fer-ne xocolata desfeta, però encara ningú l’ha encertada tant de ple com els Viader
Hi hem vingut perquè avui —diuen, diuen, diuen— és el dia internacional de la xocolata desfeta, però si la Granja Viader s’ha escolat per l’imaginari del país, ha estat per un producte on la temperatura del cacau líquid és al gust del consumidor, i el fet de demanar-ne un de fred o un de calent polaritza tant com un derbi futbolístic. Parlem, és clar, del Cacaolat. Elaborat per primer cop a l’obrador de la granja l’any 1931, aquesta beguda ha fet que els Viader, a banda d’obrir-nos casa seva, entressin a moltes de les nostres llars. “Parlar del Cacaolat és parlar d’una cosa familiar”, diu la Mercè sobre la marca de batuts, ara mateix propietat de Damm. “Per a nosaltres”, però, “el Cacaolat serà sempre nostre”.
I a la carta n’hi podem trobar, és clar. Cacaolat, orxata, batut de maduixes o granissat de taronja són, a part de la xocolata desfeta, alguns dels beures que més tirada tenen a la Granja, sense descuidar-nos de la llet mallorquina. “És llet freda servida amb canyella i llimona”, hi torna la Mercè. “La meva àvia en va portar la recepta de Mallorca, de la mateixa manera que la seva mare va portar la del flam que tenim a la carta”. I què me’n dius, de la crema catalana? “Recepta de la meva besàvia. Ve gent de tot el món per tastar-la”.
I sí, els passavolants ocupen algunes de les taules de la Granja Viader, però el que és significatiu —el local és a 30 segons a peu de la Rambla— és que no les ocupin totes. Escriure en català sobre restauració fa que molts cops, per pura síntesi, hagis de mossegar-te la llengua: servei diglòssic, cartes només en castellà, cartes ni tan sols en castellà. De tant mossegar-te-la, l’alleujament que sents en deixar de fer-ho és alliberador. Hi rumio mentre potinejo un sobre de sucre amb lletres sobreimpreses: «Granja Viader agraeix la vostra visita».
Només puc dir que no es mereixen.