L'altre dia vaig rebre una trucada d'un dels observadors que col·laboren amb La Gourmeteria. M'informava de l'imminent tancament de Casa Leopoldo, el mític restaurant del Raval que durant dècades va liderar Rosa Gil i que es va convertir, sobretot als anys setanta, en un dels grans punts de trobada de la intel·lectualitat barcelonina. Per les seves taules hi van passar Manuel Vázquez Montalbán, Joan Marsé, Eduardo Mendoza, Maruja Torres i bona part de l'esquerra antifranquista de l’època.
Jo també hi vaig anar durant molts anys en aquella època, tot i que sense compartir taula amb cap d'aquests il·lustres. Hi anava sobretot els divendres, quan la mare de la Rosa preparava uns calamars a la romana que, sense exagerar, eren els millors que he menjat mai. També hi havia celebrat algun dinar de Nadal amb tota la família, i encara recordo tant la cuina com el tracte exquisit que dispensava la Rosa.
És cert que molta gent considerava que el Leopoldo era un restaurant car. Jo també ho pensava. Però vist amb la perspectiva dels anys, quan avui és habitual trobar plats de macarrons a 25 euros en molts restaurants de Barcelona, potser resulta que el Leopoldo no era tan car com semblava.
La història recent del restaurant és la d'un establiment incapaç de trobar l'estabilitat. En només deu anys ha abaixat la persiana cinc vegades:
- 2015: Rosa Gil decideix retirar-se després de quaranta-un anys al capdavant del negoci. Una etapa que posava punt final a una història iniciada el 1929 pels seus avis i continuada després pel seu pare.
- 2016-2018: Romain Fornell i Òscar Manresa intenten recuperar l'esperit del Leopoldo, però el projecte no acaba de funcionar.
- 2019-2022: Rafa Peña assumeix el repte. La pandèmia acaba estroncant el projecte.
- 2022-2024: Arriba probablement l'etapa més desconcertant de totes. El local deixa enrere la seva identitat per servir yakissoba, rotllets de primavera i altres plats asiàtics.
- 2024-2026. El grup Banco de Boquerones torna a apostar pel negoci, però tampoc aconsegueix consolidar-lo.
Si el Raval no remunta, difícilment ho farà cap restaurant, per molt bon cuiner que hi posin al capdavant
Ara caldrà veure qui serà el pròxim valent disposat a intentar-ho. O si, senzillament, ningú farà el pas. També serà interessant observar com evoluciona el Raval durant els pròxims anys. És un barri amb un potencial extraordinari, però que continua acumulant problemes de tota mena. Esperem que l'Ajuntament i la resta d'administracions hi actuïn amb decisió abans que sigui massa tard, encara que, vist el panorama, alguns ja ho considerin una autèntica quimera.
La coca de Sant Joan: amb fruita o sense?
No hi ha revetlla de Sant Joan sense coca. O, dit d'una altra manera, no hi ha coca sense debat. Aquesta setmana, les declaracions del net de la històrica pastisseria Foix han sacsejat el gremi després d'afirmar que la coca de Sant Joan sense fruita confitada és una "heretgia". Una frase contundent que ha aixecat una allau de reaccions tant entre pastissers com entre consumidors.
La polèmica, però, no és nova. Des de fa anys conviuen dues maneres d'entendre aquest dolç tan nostre. D'una banda, els puristes, que defensen la recepta tradicional amb cireres, meló, taronja i la resta de fruita confitada. De l'altra, una majoria creixent de clients que la rebutgen i prefereixen coques de crema, pinyons, llardons, xocolata o, simplement, de brioix, sense cap rastre de fruita.
La realitat és tossuda: les pastisseries elaboren cada any més varietats perquè el consumidor les demana. I, al capdavall, qui acaba decidint no és ni el pastisser ni cap acadèmia gastronòmica, sinó el client que fa cua davant del taulell.
La tradició s'ha de preservar, però convertir-la en un dogma és la millor manera d'allunyar les noves generacions
Personalment, crec que la coca tradicional amb fruita forma part del nostre patrimoni gastronòmic i mereix ser preservada. Una altra cosa és obligar tothom a menjar-se-la. En gastronomia, com en tantes altres coses, la tradició només té sentit si és capaç de conviure amb els gustos de cada generació.
Venen al cas els comentaris sempre escaients de la meva cunyada: “Vaig sentir l’entrevista! En desacord absolut amb el pastisser de la Foix, que s’ha passat des de principi de setmana tirant beef contra la pobra coca de Sant Joan amb fruita confitada, perquè a ell no li agrada. Més poc sana és la coca de llardons! Penseu-hi! Aquest pastisser de la Foix encara farà coques de Sant Joan amb crema de pistatxo i ens voldrà fer creure que són bones! Apa, home! A pastar por ahi!”
Indult als rètols històrics de la Bodega Fermín
No tot ha de ser males notícies. Aquesta setmana hem sabut que, de moment, els històrics rètols de la Bodega Fermín de la Barceloneta s'han salvat de desaparèixer. El govern de Jaume Collboni ha decidit paralitzar provisionalment la retirada dels elements instal·lats l'any 1973. És cert que un dels rètols ja ha estat desmuntat, però la resta continuen presidint la façana d'un dels establiments més emblemàtics del barri.
Conservar el patrimoni comercial costa molt menys que lamentar-ne la desaparició quan ja és massa tard
La notícia és una bona oportunitat per reflexionar sobre la poca sensibilitat que massa sovint tenim envers el patrimoni comercial de la ciutat. Barcelona ha perdut en les darreres dècades desenes de rètols, façanes, vitralls i elements decoratius que explicaven millor que qualsevol llibre la història dels seus comerços. Quan desapareixen, no només perdem un objecte antic; també s'esborra una part de la memòria col·lectiva.
És evident que els negocis evolucionen, canvien de propietaris i necessiten adaptar-se als nous temps. Però això no hauria d'estar renyit amb la conservació dels elements que els han convertit en referents de la ciutat. París, Lisboa o Nàpols han entès des de fa anys que aquests detalls formen part del seu atractiu. Barcelona, en canvi, encara arriba massa sovint tard. Esperem que aquest indult provisional acabi convertint-se en definitiu. Perquè preservar un rètol històric costa molt menys que intentar recuperar-lo quan ja ha desaparegut.