El restaurant amagat de Ciutat Vella que porta quaranta anys cuinant el peix i marisc més frescs de Barcelona

Tocant al mercat de Santa Caterina, a Ciutat Vella, al carreró de les Freixures, un carrer brut i lleig, ens trobem Casa Mari i Rufo, un d’aquells locals on no passa el temps i que, quan hi entres, el Rufo et saluda com si et conegués de tota la vida. Com dic, solament travessar la porta, els que hem mamat el barri de petits, ens trobem a casa nostra: les botes plenes de vi, les pissarres amb la carta a banda i banda de la porta d’entrada, les taules, les estovalles, la pintura de les parets, les rajoles, la barra, ah!, i el pernil a punt per anar tallant; tot és passat de moda i, a la vegada, actual, cosa que demostra que sempre tot torna tard o d’hora.

Arribo puntual al local, a la una en punt, perquè havia llegit que les cues eren l’hòstia, però comprovo que no a aquesta hora. Soc el primer client i aprofito per xerrar amb el Rufo. M’explica que van obrir ara fa quaranta-dos anys amb la Mari, la seva dona, ella és de Badalona i ell de Sòria; els fills, el Samuel i el Pablo, són nascuts aquí i ajuden al restaurant des del principi.

En Samuel m’observa com miro la carta i em canta els plats del dia. Fan cuina de mercat i m’explica que la carta la canvien diàriament, amb tot el que això comporta. Com que no em decideixo, el Samuel m’ofereix portar-me el que li vingui de gust, i jo, encantat.

Començo amb uns seitons en vinagre amb un parell de llesquetes de pa amb tomàquet, avui amb aigua, per enganyar el fetge, encara que sigui.

Em porten un tàrtar de tonyina fresca tallada a ganivet, potser el primer tàrtar de Barcelona, ja que el preparen des del dia que van obrir el restaurant ara fa quaranta-dos anys. El Samuel, que fa de cuiner, em comenta que intenta no perjudicar el peix i en aquest cas solament li afegeix un jalapeño i una piparra, els dos ben picadets, i una mica de sal.

La cosa es comença a sortir de mare i m’apropen un plat amb navalles, cloïsses i musclos. El marisc és fresquíssim i s’agraeix.

S’entaula amb mi el Rufo, geni i figura, em comenta que es vol jubilar, però que no troba el moment. També que està estudiant les escriptures des de fa més de trenta anys, i m’engalta un parell de cites que em deixen estabornit, acabem rient com vells amics i se’n torna a la barra, que se li acumula la feina, em diu.

El deliri arriba amb els popets i la sípia saltats a la paella. El Samuel em pregunta com va la cosa, no li contesto perquè no se’m refredi el que tinc al plat, però amb la cara, pago. En el temps de descompte, apareix l'escamarlà, la gamba de Palamós i el gambot, en aquest ordre, i tots tres marcant gol per l'esquadra.  

Mentre em cruspeixo una pasta fullada farcida de crema del Forn Vilamala del carrer Agullers, comentem amb el Samuel com era el barri fa quaranta anys, quan jo vivia al carrer Banys vells i ell estudiava a la Salle Comtal, just al costat del Palau de la Música, i estem d’acord que el barri era més barri abans.

M’acomiado de tots i el Rufo m’emplaça a tornar-lo a visitar amb la família, ara que ja som amics. M’endinso xino-xano pels carrers de la Ribera, tot gaudint del barri més pintoresc de la ciutat, però agafant ben fort la cartera, no sigui el cas.