Apagallums

Plou sobre mullat a Catalunya. En el terreny de la política, el president Puigdemont ha tornat a guanyar la partida al jutge Llarena; i als boscos, prats i jardins d'arreu del país, els bolets sembla que es barallin per captar la nostra atenció. Ahir, pel camí de Tavertet, la missió d'obviar-los semblava impossible. A dreta i esquerra de la carretera, entre l'asfalt i els cingles abismals, una mola d'apagallums (Macrolepiota procera) de fins a dos pams d'alçada semblava que em posés a prova talment com les sirenes a Ulisses. A diferència d'ell, però, jo vaig caure en la temptació, i un cop detingut el cotxe a escassos metres del Salt del Molí Bernat, que és una de les cascades més entretingudes de Catalunya (especialment quan porta aigua, no com ahir), vaig anar per feina. És curiós que un bolet tan gran i abundant, amb una carn igual de ferma que agradable i que prolifera en pràcticament qualsevol hàbitat, no sigui un dels grans protagonistes de la tardor. Certament, no és un bolet perfecte: quan són massa grans perden l'aroma, el peu és estellós (només s'aprofita el barret), i es pot confondre amb alguna espècie tòxica o fins i tot mortal. Però no ens alarmem; extremant les precaucions, l'apagallums és un fruit assumible si segueixes aquests consells: agafa només aquells exemplars blancs amb esquames brunes, el barret de com a mínim 15 cm de diàmetre (d'un màxim de 35), que tinguin un doble anell mòbil i gruixut al peu, i la carn i el bulb de color blanc (especialment en tallar-la amb un ganivet). A l'hora de collir-los, veuràs que el seu barret es desprèn amb facilitat del peu -un altre bon senyal-, i que aquest fa una olor molt agradable com de fruits secs. Un cop a casa, el millor és coure’ls a la brasa o planxar-los amb un bon rajolí d’oli d’oliva. O fins i tot, com proposen alguns blogs de cuina, emprar els grans barrets com a base per a una pizza.

Apagallums

Apagallums en diversos estadis de creixement / Foto: cestadesetas

Com vam aprendre a menjar tomàquets, pebrots o patates, també podem aprendre a menjar 'kallampas'

Mollerics

Un cop superat el capítol dels apagallums, finalment vam arribar a Tavertet. El poble segueix tal com el recordava, entre el cartó d'escenografia i un pessebre vivent, encara que ara hi ha una vigilant a l'entrada i un pàrquing de pagament. Saludo amablement i continuem el nostre periple. A la fila anterior del cotxe, però, la mainada s'ha llevat. El laberint de revolts impossibles ha marejat fins i tot el GPS, i ara clamen per airejar-se o atendre'm a les conseqüències. Ipso facto, ens aturem al següent revolt, aquest cop ple de mollerics (Suillus Sp) que em transporten immediatament a l'altiplà andí. A diferència de Catalunya, els mollerics són uns bolets molt apreciats a Bolívia, on reben el nom de kallampas. Hi van arribar a mitjans del segle XX, via Xile, associats a les arrels dels pins destinats a reforestar aquella regió. El fet és que allà es mengen, prèviament deshidratats, i que aquí no els fem ni cas. Però com vam aprendre a menjar tomàquets, pebrots o patates, també podem aprendre a menjar kallampas. En tot cas, de mollerics n'hi ha de moltes menes: el molleric de calceta (Suillus luteus), el molleric granellut (Suillus granulatus), el molleric de peu rosa (Suillus collinitus), el moixí (Suillus bellini)... però tots són comestibles i comparteixen uns trets distintius molt reconeixibles: tenen una esponja sota el barret, com els ceps i surenys, generalment groga; la pell del barret és humida i llefiscosa, i es pela amb facilitat; i tenen la cama tacada. Abans d'engolir-los, però, és importat retirar la pell o cutícula del barret, per indigesta, així com l'esponja, que és etèria i no aporta sabor. I a la cuina, tant frescos com hidratats, cal sofregir-los bé per destinar-los a fer guisats o salses.

Mollerics

Mollerics de calceta / Foto: Wikipedia

Quan la llengua de bou fa acte de presència ho fa sense vacil·lar, formant extensos erols que s'expandeixen tímidament entre molsa, els boixos i la pinassa

Llengües de bou

Amb els mollerics i apagallums al cistell, seguim direcció a Rupit, amb el permís de Pruit, la vila més pintoresca d'Osona. Anys enrere, a les obagues de pi roig d'aquest paratge turístic però formidable, recordo una boletada memorable de llengües de bou (Hydnum albidum); un bolet blanquinós, de peu curt i barret ondulat, el qual té en la part inferior unes agulletes molt delicades i trencadisses que recorden les vellositats d’una llengua animal. Quan la llengua de bou fa acte de presència ho fa sense vacil·lar, formant extensos erols que s'expandeixen tímidament entre molsa, els boixos i la pinassa, sempre en terrenys calcaris. Per tal de collir-les, el millor és tallar-los el peu amb una navalla i gratar tot seguit les agulles amb els dits; d’aquesta manera ens assegurarem que les espores queden allà on toca. L'operació de rascar les agulletes es deu al fet que són amargues i, encara que les retirem i netegem posteriorment el bolet sota un regalim d'aigua, és també recomanable escaldar-los bé abans de no saltar-los o guisar-los per tal d'eliminar tota l'amargor. Un motiu, si no el motiu, per animar-vos a collir llengües de bou és que no es confonen amb cap bolet tòxic, com a mínim a Catalunya. I en el pitjor dels casos les confondreu amb les llengües de bou grogues (Hydnum repandum), pròpies de sòls àcids o silicis, o amb els picornells de pi (Hydnum rufescens), de color ataronjat i agulles prominents. Així doncs, mentre colliu les llengües més blanques, podeu dormir tranquils.

Llengües de bou

Llengües de bou / Foto: Antropocene.it

A ningú se li acudiria caçar un bolet de color violeta llampant, a cops blavós, d'un matís oposat a qualsevol fruit alimentari

Pimpinelles morades

Un cop franquejat l'altiplà del Collsacabra, l'olor de fageda delata la imminent arribada a la Garrotxa. De cop, la carretera s’endinsa per un corriol, desemboca al poble de Susqueda i, una mica més enllà, trenca finalment cap al Far, que és allà on ens dirigim. Pel camí, resulta inevitable no aturar-se a fotografiar els cingles, els núvols, i fins i tot alguns voltors. I, en una d'aquestes parades, se’ns revela com un foc d’artifici l'últim bolet del dia: la pimpinella morada (Lepista Nuda). D'entrada, a ningú se li acudiria caçar un bolet de color violeta llampant, a cops blavós, d'un matís oposat a qualsevol fruit alimentari. Tanmateix, la pimpinella morada, anomenada també pentinella moradalileta o moixeró blau, és un bon comestible sempre que es cogui prèviament (quan, per desgràcia, perd la coloració) i ens limitem a cuinar els barrets d’aquells exemplars de tons més vius, els caràcters dels quals coincideixin fil per randa amb la seva descripció més rigorosa. Vull dir que es pot confondre fàcilment amb la resta de bolets de color lila, com la Lepista sordida o el Cortinarius violaceus, però que amb una bona guia de bolets (eina indispensable per ampliar el teu repertori de víctimes) no hauries de tenir problemes per diferenciar-los. I així, finalment, arribem al Far; la roca que custodia intempestiva la vila d’Amer, bressol del president Puigdemont. I de cop plou sobre mullat en aquesta nostra tan salvatge terra...

Pimpinella

Pimpinelles morades / Foto: Wikipedia