“Per Feina”, un menú d’estrella Michelín a Barcelona per a totes les butxaques

Això del districte @22 al Poble Nou està on Crist va perdre l’espardenya, sempre que hi haig de fer cap, acabo emprenyat com una mala cosa aturat en qualsevol cruïlla intentant endevinar amb el mòbil a la mà i cara d’imbecil per on he de tirar. Finalment arribo al restaurant Per Feina i aparco la moto al davant, m'encenc una cigarreta, veig el jovent aquí i allà prenent el sol i fent petar la xerrada, sento xafarranxo de canalla a la llunyania.
Entro al local, tinc reserva per al primer torn, m’entaulen i molt ràpidament em porten la carta amb un plat d’olives i un de llonganissa mentre em demanen què vull per beure. Osti tu, avui l’hem encertat, penso.  

A la carta tenen nou primers i nou segons que van canviant cada quinze dies 

Demano una copa de vi mentre m’estudio la carta. En pocs segons m’omplen la copa d’un tempranillo D.O. Rioja, La Locomotora, més que correcte. Faig un parell de glopades, tiro el cos endavant i em trec l’americana, també m’arremango la camisa, vaig per feina. A la carta tenen nou primers i nou segons que van canviant cada quinze dies, em comenta l’Estefania, tot i que tenen dos plats que es repeteixen des de la seva obertura, els porros i les llentilles, doncs som-hi, és justament el que demano.

Decideixen obrir un local on es pugui menjar de puta mare al preu de divuit euros
 

El xef i copropietari del Per feina Rafa Zafra és d’un poble sevillà, de jove va marxar a treballar a Cancún i retorna a Barcelona ara fa uns deu anys per instal·lar-se i obrir el Restaurant Estimar juntament amb l’Anna Gotanegra, una marisqueria del segle XXI segons Ferran Adrià. Per cert, res a veure amb la marisqueria desenfadada el Lluritu a la Vila de Gracia que no té res de marisqueria però tampoc de desenfadada, l’he trepitjat dues vegades i us asseguro que no penso tornar-hi, però aquesta és una altra historia. Rafa obre més tard Estimar a Madrid, Amar a l’Hotel Palace i Jondal a Eivissa. Amb aquesta trajectòria arriba la pregunta del milió: per què muntar un restaurant de menú econòmic? La resposta la trobem en la complicitat amb el seu soci de l’Estimar que decideixen obrir un local on es pugui menjar de puta mare al preu de divuit euros tot inclòs, doncs dit i fet, perquè us asseguro que ho han aconseguit.

El menjador és ampli i lluminós, molt funcional, té una capacitat per a unes cent cinquanta persones i fan dos torns, el local inicialment va està concebut pels oficinistes que treballen a la zona, però el cert és que actualment omplen amb la parròquia de qualsevol barri de Barcelona. La sala funciona com un rellotge, van súper endollats. Els cambrers parlen català i s’agraeix.

Em porten els Porros a la brasa amb vinagreta d'olives i avellanes, cuinats al forn Josper, per sobre el praliné d’avellanes i l’olivada, espectaculars.
Em saluda l’Stefano Schirru que dirigeix la cuina al Per feina, va conèixer el Rafa a Mèxic ara fa quasi deu anys.  M’informa que a banda del menú te interès que provi altres plats, li comento que endavant.

Així doncs, m’arriba un tastet de l’Amanida russa amb ventresca de tonyina i piparres adobades i de l’Steak tàrtar clàssic amb torradetes, em faig creus de la qualitat de les elaboracions.
Mentre gaudeixo de l’àpat també penso en les meves cabòries, estem al costat del Razzmatazz i em ve al cap el darrer concert que vaig veure a la sala ara ja fa uns anys, va ser el de la banda estatunidenca Gossip, un concert brutal que va acabar amb la parròquia cantant l’Standing in the Way of Control mentre la cantant, la Bett Ditto, es llençava de cap des de l’escenari als braços dels seus admiradors mentre el món es paralitzava i tots al·lucinàvem donat el sobrepès de la cantant del qual se sent molt orgullosa, un cop va manifestar  "no tinc sobrepès, soc gorda. Tinc “michelins” i no m’importa”, la situació es va resoldre sense incidents, per sort, un tros de concert.

És l’hora de les llenties guisades amb foie i calamarset, les llenties són pardines, estan guisades amb un sofregit amb oli d’oliva però li afegeixen greix d’ànec i brou de peix, per sobre el foie fresc i el calamarcet passats per la paella, em roben el cor.
Tasto els Canelons de rostit, el típic català fet amb diferents carns i gratinat amb parmesà i tòfona, també el llom de tonyina encebat amb ametlles fregides, marcat a la Josper i encebat amb un sofregit d'all i molta ceba, tapat i deixar fer afegint una mica de vi ranci.

Acabem amb el Flam d’ou, que em porten d’un carret de postres, me'n llepo els dits, el secret està en la cocció, em comenta l’Stefano.
Aquells que es pregunten si el model del menú diari de dos plats i postres està en vies d’extinció degut a les noves modes, la resposta és rotundament no i Per Feina ho demostra omplint cada dia el seu menjador amb tres-centes persones, bé, no cada dia, solament de dilluns a divendres i al mig dia.