Recapitulem el fil argumental esgrimit a la primera part de l’article, la passada setmana: després de jugar un partit domèstic de «bouillabaisse-ball» amb una llauna d’anxoves com a pilota, l’ALF, l’extraterrestre vuitantero, fa saltar pels aires la cuina mentre prepara un explosiu ànec à l’orange, una al·lusió a l’amenaça nuclear que es fa evident a l’escena següent, quan un veí mira el noticiari. No era el primer cop que la sèrie tractava el tema: ja uns capítols abans, l’ALF va trucar al president Ronald Reagan per advertir-lo del perill de les bombes atòmiques i demanar-li que es posés d’acord amb els russos per desfer-se’n d’elles. Mentre parla per telèfon amb el melmaquià, Reagan rellepa una Jelly Belly, gominola que consumeix amb una delectació tan pantagruèlica com la d’ALF pels felins. Bé, continuem. Com a picardiós marginal, carnavalesc, hedonista, de golosia desmesurada i que exerceix la sàtira a través de la cultura popular, ALF va recollir, a la seva manera, la gran tradició medieval de la literatura goliardesca. Els goliards van ser clergues vagabunds i estudiants murris, acusats de pecar de gola, que portaven una vida ociosa i errant al costat de joglars, nans i saltimbanquis (al  Regne de Castella, els goliards eren anomenats «sopistas»: estudiants universitaris sense recursos econòmics que rondaven bars i tavernes lliurant la seva música i simpatia a canvi d'una humil gasòfia anomenada sopa boba. D'aquí l'expressió viure «a la sopa boba», que se li diu a qui viu sense treballar o a costa d'un altre, el que en català se’n diria ser un menjapà. La figura del sopista degeneraria en la del tuno, el membre d’una estudiantina. Tuno bueno, el tuno muerto, rapejaven Def Con Dos. A més, l’ALF comparteix amb els poetes goliards l'aura de maleitisme, la seva censura i persecució. Que no? Llegeixin, llegeixin: El seu plat favorit és el gat, encara que no li fa escarafalls a cap aliment, excepte a la dieta saludable, perquè «a Melmac el menjar sa està molt mal vist. Existeix el “tabú de l'espinac”, de manera que Popeye seria considerat un degenerat». El gat és un animal comú en les narracions del fantàstic i la ciència-ficció, en les quals sol actuar com a catalitzador o portal d'accés a altres mons i dimensions, siguin aquests relats de comèdia o de terror. A propòsit de la primera categoria, un meravellós exemple literari és Dirk Gently's Holistic Detective Agency (Douglas Adams, 1987). En aquest llibre de l'autor de la Guia galàctica per a autoestopistes (1979-1992), el desencadenant de tota la trama és la misteriosa desaparició del Gat de Schrödinger (la famosa paradoxa del gat és un hipotètic experiment plantejat pel físic austríac Erwin Schrödinger a fi d’explicar les contradiccions en la mecànica quàntica a nivells subatòmics), ja que «el gat s'havia cansat que el tanquessin sense parar en una caixa i el gasessin de tant en tant i havia aprofitat la primera oportunitat per tocar el pirandó per la finestra.» Dirk Gently, el protagonista, és un detectiu que mai elimina res i, menys que res, l'impossible. I per a resoldre els seus casos prefereix recórrer a la física quàntica abans que a les empremtes dactilars. Així doncs, quan li encarreguen la cerca del mix perdut, acabarà trobant a dos fantasmes i a un Monjo Elèctric arribat d'una altra dimensió. Pel que fa a relats de terror, dona bona mostra The Cats of Ulthar (1920), un conte escrit per H. P. Lovecraft, escriptor que va bastir una mitologia de l'horror basada en l'existència d'universos paral·lels i éssers provinents d'ells, els contactes dels quals amb els humans impliquen terribles conseqüències. La història narra l'origen d'una llei que prohibeix la matança de gats al poble d’Ulthar, imposada després que un nen elevés una pregària que provocà que tots els felins de la zona devoressin a la parella de malèfics ancians que havien matat la seva mascota per diversió. És ben sabut que en Lovecraft era, encara que per raons molt diferents de l’ALF, un gran amant dels gats. Per matar el cuc (o el Cthulhu), el pare del terror còsmic, en canvi, tenia debilitat pels gelats.

FOTO 2

L'abominable sorbet de maduixa de les tenebres. Foto: LA HORDA – WordPress.com

Tu gata quiere maki, mi gata en Kawasaki

El fet que siguin les mascotes les que es mengin als humans inverteix el tabú alimentari, present a la immensa majoria de cultures, del consum de carn de gat. ALF, com una deïtat lovecraftiana, va arribar a les pantalles de la Terra a fi de transgredir aquest tabú. I va pagar-la cara: un marrec va ficar al seu gat al microones després de veure el primer capítol, amb consegüent denúncia paterna, la qual cosa va provocar que ja des de la seva estrena la sèrie se situés a l'ull de l'huracà de la censura. A la segona temporada, les referències gatòfagues van ser relegades a l’anecdòtic. El mateix va ocórrer amb el consum d'alcohol, ja que l’ALF apareixia en una escena bevent cervesa amb el petit Brian. En un altre capítol, l’ALF intenta simular un jacuzzi ficant la batedora elèctrica de la Kate a la banyera; i de nou surt un nen empirista, no sabem si el mateix, que gairebé es mata. D'altra banda, l’any 2010 va sortir a la llum metratge censurat en el qual l’ALF proferia acudits racistes i sexuals tot fent una paròdia de la síndrome de Tourette, i Paul Fusco va declarar que «les millors coses van ser les bromes que no vam poder posar en el programa» a causa de la censura de l’NBC. El melmaquià va començar a ser assenyalat, doncs, com un enfant terrible fins a l'abrupta cancel·lació de la sèrie el 1990, just al final del mandat Reagan. Els polítics conservadors als Estats Units (així com els seus homòlegs d’arreu del món) han acusat des de sempre als seus oponents d'enginyeria social a través de la seva promoció de la correcció política. L’ALF no va ser una altra cosa que un transsumpte pelut i camacurt, d’en Ronald Reagan, d’igual manera com Melmac representava una afable caricatura dels Estats Units, amb els seus mateixos valors, la seva proverbial aversió al menjar sa i una pròpia lliga de beisbol/bullabaseball inclosa. Sento ferir-los la memòria sentimental, però sí, l’ALF era un neocon, i així ho demostren els seus continuats flirtejos amb Ronald i Nancy Reagan, tant dins com fora de la pantalla. Com també un altre ídol dels vuitanta: Mr. T, l’aeròfob MA Baracus de The A-Team.

FOTO 3

Mr. T, un altre amant de Nancy Reagan. Foto: Know Your Meme

El proverbial «mai no s'ajunten si no s'assemblen» va fer que al poc temps conegués al periodista, poeta i gran buidaampolles Émile Goudeau, fundador i president del club etílic-literari Les Hydropathes, el qual va traslladar la seva set i la seva seu a Le Xat Noir.

El gat més famós

Imaginem ara a l’ALF, pla mitjà i camisa hawaiana, passejant entre els populosos carrers del districte de Ciutat Vella de Barcelona, meravellant-se amb la ciutat com ho faria l'oncle Matt, el personatge explorador del Món Exterior dels Fraggle Rock. En cas que abans no s'hagués esdentegat en intentar fer una mossegada al ferri Gat de Fernando Botero, a la rambla del Raval, probablement el cartell d'un restaurant pròxim a la catedral reclamaria la seva atenció: Els Quatre Gats. L’ALF retorça en una ganyota el berrugós musell, mou les orelles i ens oblidem que és una marioneta emparada en el pla mitjà quan trota com una veloç cria de paquiderm cap a l'interior del local. Una vegada assegut, i retornat a la seva condició de ninot, es decebria en llegir la carta, traïdora en les seves promeses incomplertes. Però potser a Paul Fusco, sota les estovalles, li reconfortaria reconèixer a un camarada, el titellaire Pere Romeu, a la reproducció del quadre/cartell de Ramon Casas que decora el local: Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem. Corria l'any 1897 quan aquest espigolat i barbut faranduler va associar-se amb Miquel Utrillo, Ramon Casas i Santiago Rusiñol per a inaugurar aquest cèlebre local, instal·lat en els baixos de la Casa Martí, edifici neogòtic de Josep Puig i Cadafalch. Pot sobtar que el nom d'un establiment d'hostaleria contingui un tabú alimentari, però Els Quatre Gats comparteix amb el restaurant Au Xat Noir de Brussel·les, el cafè Le Xat Noir de Corfú o el cafè El Gat Negre de Buenos Aires, per posar només alguns exemples, una inspiració comuna: l'arxiconegut cabaret Le Xat Noir de París.

 

Rodolphe Salis, fill d'un taverner i admirador de Rabelais (Gargantúa i Pantagruel), va obrir Le Xat Noir el 1881 amb la sana intenció de conjugar les seves dues grans passions, a saber, la cultura i aixecar el colze. El proverbial «mai no s'ajunten si no s'assemblen» va fer que al cap de poc conegués al periodista, poeta i gran buidaampolles Émile Goudeau, fundador i president del club etílic-literari Les Hydropathes, el qual va traslladar la seva set i la seva seu a Le Xat Noir. El grup va arribar a comptar, entre joves artistes, poetes i estudiants, amb més de tres-cents cinquanta hydropathes —etimològicament ‘als quals l'aigua posa malalts’ o ‘als quals l'aigua els fa fàstic’ (en benefici del vi i l’absenta, s'entén)—. A tan nodrida i embriaga clientela se'ls van sumar els artistes de Les Arts Incoherents, un moviment la irreverència satírica del qual va anticipar actituds d'avantguarda com el dadaisme i l'antiart, així com extravagants personatges del pelatge d’Alphonse Allais, humorista gràfic, cronista i teòric de l'absurd que va morir d'una flebitis alcohòlica. L'èxit va obligar a Salis a canviar la ubicació del local per un altre molt més gran i sumptuós, decorat amb llums neo-gòtiques i un mobiliari que evocava l'època del seu admirat Rebelais, la de Luís XII. No era l'únic: en un altre lloc de París va obrir portes el seu principal competidor: L'Abbaye de Thélème (l'abadia de Thelema), un altre cabaret amb reminiscències a Gargantúa i Pantagruel (que al seu torn van ser, pocs anys després, desenvolupades i popularitzades per l’Aleister Crowley, qui va fundar una religió anomenada thelema, basada en la màxima hedonista de «fes la teva voluntat»). Va ser en aquesta segona etapa de Le Xat Noir en què van dur a terme els espectacles de teatre d'ombres que van fer cèlebre al local, creats inicialment pel mateix Salis al costat de l'artista i dissenyador Henri Rivière, i animats pel titellaire Pere Romeu, qui, recordem, va exportar després la idea a Els Quatre Gats. La popularitat del local va seguir en augment i Le Xat Noir va tornar a necessitar un local més gran, aquesta vegada ja el seu emplaçament definitiu, donant pas a la tercera etapa del cabaret i ampliant la seva parròquia a una nova generació de medallistes en allò de l’aixecament de vidre en barra fixa. És aquí on entra en joc, elaborant les noves peces de teatre de les ombres, un altre hilarant personatge el nom del qual comença per «ALF»: l’Alfred Jarry. Alfred Jarry (1873-1907) era un jove poeta i dramaturg de vida dissoluta que passejava amb bicicleta pel París de l'època, sempre sota els efectes de l’absenta, disparant de tant en tant el seu revòlver (arma que després va comprar-li Picasso). Seguidor de l'escola d’Alphonse Allais, la del brillant teòric de l'humor absurd amb tràgica mort a conseqüència dels excessos, a Jarry li devem, entre d’altres, obres com Ubú Rei (1896), pedra angular del teatre de l'absurd, i la invenció de la Patafísica, descrita en la seva obra pòstuma Gestes i opinions del doctor Faustroll, patafísic (1911) com «la ciència del que s'afegeix a la metafísica, així sigui en ella mateixa com fora d'ella, estenent-se més enllà d'aquesta tant com ella mateixa s'estén més enllà de la física. La Patafísica és la ciència de les solucions imaginàries […] les lleis que regulen les excepcions». (Una cosa molt semblant al mètode detectivesc que utilitza l’esmenat Dirk Gently per a trobar al gat de Schrödinger). Arran de la seva lectura, alguns admiradors van crear el Col·legi de Patafísica el 1948, burla de les acadèmies de l'art i les ciències, pel qual han desfilat des de Raymond Queneau (cofundador del grup d'experimentació literària OuLiPo), el polímata Boris Vian o el cofundador del Grupo Pánico, el mil·leniarista i asaltador del moble bar de TVE Fernando Arrabal, del qual l’èpica borratxera al plató del programa El mundo por montera (1989), va ser qualificada per Sánchez-Dragó com «el gat més famós de la història d'Espanya».

FOTO 4

Gargantua profunda. Foto: Pixels.com.

El nom sembla estar relacionat mitjançant la càbala fonètica amb Vulcà-Hélios, sent Vulcà el patró dels oficis relacionats amb els forns, com a cuiners, forners, pastissers i alquimistes

Realisme fantàstic

Segons declaracions de Rodolphe Salis, el nom de Le Xat Noir va venir-li quan un gat negre va colar-se a les obres de condicionament del primer local. Però sorprèn la coincidència, així en l'onomàstic com en l'etílic, amb el conte de terror The Black Cat, publicat per Edgard Allan Poe el 1843. El relat narra les esgarrifoses desventures d'un jove alcohòlic amb un infortunat gat per mascota. Podria ser Le Xat Noir una picada d'ullet mai confessada de Salis a Poe? Doncs bé podria, més si tenim en compte que el traductor de gran part de l'obra de Poe al francès, avui dia fins i tot canònica, no va ser un altre que Charles Baudelaire (1821-1867), poeta maleït i crapulós per antonomàsia, precursor del simbolisme, pare espiritual del decadentisme i referent per a tot aquell que, com Salis –o Alfred Jarry o Alphonse Allais o Pere Romeu o ALF– aspiri a épater la bourgeoisie. Però existeix una tercera teoria sobre la inspiració de Le Xat Noir, perquè no en va el gat és, com sostenia al començament, un símbol esotèric del qual, diuen, pot ser un pont a altres mons. El misteriós alquimista que va signar els seus llibres sota el pseudònim de Fulcanelli va deixar escrit en Les Demeures Philosophales (1930): «A propòsit del gat, molts de nosaltres recordem el famós Le Xat Noir que va estar tan en voga sota la tutela de Rodolphe Salis, però quants saben quin centre esotèric i polític es camuflava en el seu interior i quina maçoneria internacional s'ocultava sota el símbol del cabaret artístic?». Existeixen diverses hipòtesis sobre la identitat de Fulcanelli, fins i tot podria tractar-se d'una signatura múltiple utilitzada per un col·lectiu d'alquimistes. El nom sembla estar relacionat mitjançant la càbala fonètica amb Vulcà-Hélios, sent Vulcà el patró dels oficis relacionats amb els forns, com a cuiners, forners, pastissers i alquimistes. Diuen de Fulcanelli que va transitar fins als anys vint del segle passat per França i la península Ibèrica: Euskadi, Sevilla i Barcelona. Va mantenir relacions amb cercles selectes i influents, com Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc, arquitecte i restaurador de catedrals gòtiques franceses, inspirador de Josep Puig i Cadafalch (l'arquitecte que va dissenyar la Casa Martí, on s'emplaça Els Quatre Gats) i d'Antoni Gaudí, sobre qui hauria influït el simbolisme que l'alquímia juga en les escultures que adornen les seves construccions (per exemple, en el forn d’alquimista situat sobre la salamandra que dona la benvinguda al Parc Güell i que simbolitza el foc). Jacques Bergier va relatar en el seu reeixit llibre, coescrit amb Louis Pauwels, Le Matin des magiciens, introduction au réalisme fantastique (1960) que Fulcanelli i un altre alquimista van dedicar-se a visitar als més cèlebres físics nuclears entre les dues guerres mundials. Tots dos van descriure en què consistia un reactor nuclear i —com l’ALF a la seva trucada telefònica al president Reagan— van advertir dels perills de les bombes atòmiques. Això va passar sense majors atencions fins que el físic Enrico Fermi va aconseguir la primera reacció nuclear en cadena. Alguns dels visitats van recordar, llavors, la conversa mantinguda amb els pelegrins alquimistes i van comunicar la història als seus respectius serveis d'intel·ligència. Immediatament, alemanys i aliats van començar la cerca de tots dos personatges. Fulcanelli va ser impossible de trobar, mentre que a l'altre van afusellar-lo al nord d'Àfrica per col·laborar amb els nazis. És molt difícil trobar proves de tals coses, més enllà del text del llibre avantdit, però la font és més que acceptable: Jacques Bergier va ser ajudant del físic nuclear Louis de Broglie i va formar part dels serveis d'intel·ligència de la Resistència francesa contra l'ocupació alemanya. Podríem afirmar llavors que el tret de sortida en la carrera nuclear té lloc a partir de la cerca de dos alquimistes, arriba al seu zenit amb el programa Star Wars de Reagan i culmina amb una sèrie de reunions dels líders de les dues superpotències mentre rellepen jelly beans.

FOTO 5

Ronald Reagan explicant a la nació el programa «Star Wars», 1983. Foto: AP Photo

Si els gegants de Rebalais simbolitzaven l'ideal humà del Renaixement —la transposició física de l'immens apetit intel·lectual de l'home renaixentista—, l’ALF, l'alienígena nan, va representar la baixesa moral i la bulímia capitalista del neoliberalisme

Perestroika Hut

La falca de l’ALF era «No hi ha problema». Deu minuts després de ser elegit president, Ronald Reagan va declarar: «El govern no és la solució al nostre problema, el govern és el problema», rebutjant retòricament la premissa de la Gran Societat i el New Deal americà i promovent l'individualisme a ultrança, el mercat lliure i la seva promoció assertiva, així com els interessos internacionals del país per la via militar. Dit d'una altra manera, el lema d’ALF i Ronald Reagan era una tergiversació de l'expressat per Rebelais (i després per Crowley) a l'Abadia de Thelema: «fes la teva voluntat: serà tota la llei». Si els gegants de Rebalais simbolitzaven l'ideal humà del Renaixement —la transposició física de l'immens apetit intel·lectual de l'home renaixentista—, l’ALF, l'alienígena nan, va representar la baixesa moral i la bulímia capitalista del neoliberalisme. ALF, mal que ens pesi, va ser una operació d'enginyeria social, una forma d'implementar o aproximar programes de modificacions socials a gran escala per part de governs o grups privats. En el cas que ens ocupa, va servir per a persuadir a l'electorat conservador reticent al desarmament nuclear, així com per a dibuixar un retrat afable de Ronald Reagan, promoure l'ideari neoliberal de la llibertat individual per sobre de la col·lectiva i el consum desaforat de productes alimentaris industrials i processats, en detriment d'una gastronomia europea, la francesa, associada al capítol d’ALF que obria l’article (vegin la primera part del mateix) amb el risc d'explosió per estrangera i massa sofisticada (cal remarcar que la cuina francesa clàssica s'associa a la demòcrata era Kennedy, qui, al costat de la seva esposa, va ajudar a popularitzar-la als Estats Units durant els anys seixanta).

Les negociacions volatilitzades a la cimera de Reykjavík es van materialitzar amb el tractat signat a Washington D. C. el 8 de desembre de 1987, on va pactar-se l'eliminació dels míssils balístics i de creuer nuclears o convencionals. L'acord va ser bastant més beneficiós per als Estats Units que per a la Unió Soviètica, que va eliminar més del doble d'armament que el seu competidor. Respecte a Mijaíl Gorvachov, etern antagonista de Reagan, va segellar la Perestroika protagonitzant un anunci de Pizza Hut a mitjans dels anys noranta. Potser tot el que hem parlat ha estat cercar-li tres peus al gat. En aquell moment, ja sabem qui va ficar-s’ho a la butxaca. Aquests dies, en canvi, Putin ha sigut el primer a desenfundar l’arsenal atòmic. La invasió russa d’Ucraïna ha provocat una escalada del suport militar occidental al país ocupat, mentre només uns pocs polítics europeus com Jeremy Corbyn, Jean-Luc Mélenchon o Ione Belarra, davant la incomprensible mofa general de la majoria de mitjans de comunicació,  tracten d’impulsar un vital moviment per la pau a Europa que eviti a tot preu l'escenari més perillós de tots: un conflicte entre potències nuclears. Putin és molt dolent, entesos, però no oblidem qui ha estat l’únic país del món que ha llençat bombes atòmiques contra la població civil. Que no ens donin gat per llebre. Ni chicken teriyaki per Hiroshima i Nagasaky. I com diria en Neil, aquell hippy que s’alimentava de llenties a la sèrie Els joves, una altra icona televisiva dels vuitanta: «Ei, tios! Quin mal karma! PAU!»

FOTO 6

Neil. Foto: Discogs