Avui, les normes urbanístiques i sanitàries són ferotges i no admeten gaires matisos. Res de gallines ni galliners a les ciutats, perquè se suposa que són insalubres i el papus de la grip aviària i ves a saber què més. Però l’àvia de l’Albert en tenia un al terrat de casa, al carrer del Carme de la Seu, i els avis de la Montse un altre a Sant Boi. Era una manera excel·lent d’obtenir proteïna econòmica i de gran qualitat, i una manera de reciclar avant la lettre. Encara resisteixen a la ruralitat, a les bordes i a les granges, com una relíquia feliç dels temps de l’autarquia. Les gallines són resilients, fàcils de cuidar, unes grans devoradores del que sigui: restes d’amanida, de la paella dels diumenges, de pa sec remullat…
No pas per comunes deixen de ser uns animals fascinants, que han acompanyat la humanitat des dels inicis del neolític. Tenen una mirada cent per cent dinosàurica, un comportament social peculiar —sobretot quan corre un gall pel galliner—, i una diversitat de races sorprenent. El moment en què van a joc és el que marca amb precisió atòmica la frontera subtil entre el dia i la nit, com el fil blanc del sàbat dels jueus. Només que fossin cinc vegades més grans, serien temibles, uns monstres amb plomes escapats del parc juràssic, i no hi hauria guineu ni astor ni fagina que gosés atacar-les.

Imaginem-nos un gall d’aquells tan virolats que tingués la mida d’un estruç: l’evolució és sàvia i dimensionant la proporció ens ha estalviat alguns maldecaps i un predador implacable. Les gallines, a més, no són especialment simpàtiques. Se t’abuixen, de vegades, i et miren sempre amb una mescla suspicàcia i superioritat. Però ponen ous, que són un dels miracles de la biologia, l'embalatge perfecte, sense fissures, d’una geometria fascinant. Una obra mestra del disseny, que ens fa pensar que, en alguna banda, l’Enginyer Suprem hi va treballar una bona estona per perfeccionar-lo, i tot per poder-nos regalar amb els dos plats del nostre top 10 particular: els ous ferrats i la truitada, amb patates i ceba: qui fos qui els va inventar mereixeria li dediquessin monuments i carrers i places amb el seu nom, al costat de Newton, Fleming, Bohr i Einstein (que estan infrarepresentats al nomenclàtor).
Al Pirineu hi ha unes quantes iniciatives de criança respectuosa de gallines, amb espai, aire lliure i amples horitzons

Les gallines ponen ous amb una insistència sorprenent —i aquí la intervenció humana i la selecció ha estat determinant. Molta gent de ciutat no acaba d’entendre com funciona el procés, i molts encara pensen que és necessària la intervenció d’un gall. I no. Ponen perquè sí, cada dia, o gairebé cada dia. Si viuen en un entorn natural, a l’hivern pondran menys, perquè tenen menys hores de llum. I d’aquí plora la criatura, perquè les pobres gallines, en els temps industrials, han estat desplaçades de l’entorn familiar, on eren lliures i felices, picossejant per l’era, per posar-les en uns terribles camps de concentració, on no es poden ni moure de les gàbies verticals, on hi ha llum les vint-i-quatre hores del dia, on són explotades sense pietat i, així que comencen a reduir la productivitat, són eliminades sense cap consideració. Són les granges intensives: si compreu ous a la botiga, portaran el codi 3 imprès sobre l’ou. Això no pot ser. Per sort, cada vegada hi ha més criadors que primen el benestar de les gallines sobre la productivitat: els codis 1 i, especialment, el 0, que indica la producció ecològica.

Al Pirineu hi ha unes quantes iniciatives de criança respectuosa de gallines, amb espai, aire lliure i amples horitzons. Per exemple, a Calbinyà, formidable mirador sobre l’Urgellet, hi ha un projecte engrescador, que tira endavant el jove Pere Roca. Després de travessar la llacuna Estígia del reglamentari calvari burocràtic, capaç d’estovar el més voluntariós i resilient dels emprenedors, el Pere fa poc que té tots els permisos necessaris i ja comercialitza —en rigorosa venda de proximitat— els ous. De moment ha començat amb tres-centes gallines, que campen contentes per la prada, esperant que ben aviat arribin nous contingents, fins a les vuit-centes gallinàcies previstes. L’empresa, i no podia ser de cap d’altra manera, amb una audaç maniobra de brànding, es diu Amb Un Parell. Amb aquest nom, l’èxit està assegurat.