Aquesta setmana el programa Sense Ficció de TV3 ha emès No penso tornar a beure mai més, el documental on s’expliquen els estralls de l’alcoholisme. M’afecta perquè ho he patit en primera persona. Ho podria haver patit com a companya, mare o filla, perquè el consum d’alcohol és el que té més impacte a tercers, però era jo la que bevia sense control. Cada dia. A qualsevol hora. 

De l’alcohol m’agrada tot, i encara ara: el gust i els efectes. És el combinat letal: gaudir-ne i divertir-te. Aquell puntet, la loquacitat, la valentia i la desinhibició que provoca. Tant m’agradava que cada dia buscava més excuses per beure una cerveseta, una copeta o unes gotes: relaxar-me, divertir-me, premiar-me, sociabilitzar-me. Tot ho acompanyava amb un glop. 

L’endemà d’una borratxera injustificada, amb una ressaca monumental i sentint-me com un drap brut, vaig prendre l’enèsima decisió de deixar-ho. No per sempre: només com una mena de desintoxicació. Només un any sense beure. 

Superat l’any sense ni gota d’alcohol, em va fer por tornar-hi, perquè al gust i a l’eufòria hi hem d’afegir que l’alcohol és l’escut que protegeix les febleses. Però per sobre de tot em va colpir mirar als ulls a un jove, molt jove, sensesostre amorrat a un bric de vi.

Em va costar, però ho vaig aconseguir. Superat l’any sense ni gota d’alcohol, em va fer por tornar-hi, perquè al gust i a l’eufòria hi hem d’afegir que l’alcohol és l’escut que protegeix les febleses. Però per sobre de tot em va colpir mirar als ulls a un jove, molt jove, sensesostre amorrat a un bric de vi. Als seus ulls hi vaig veure la desorientació, la tristesa, la impotència, la solitud, el desesper, l’esclavitud. M’hi vaig veure. Un dia sentiria tanta vergonya davant la família que podria anar a buscar recer lluny de casa amb persones que no em jutgessin i amb qui compartir la tristesa. Un dia podria ser jo.

Em va ajudar un professional a deixar-ho? No, ho vaig fer sola. Com tots els que no beuen alcohol, vaig patir el boicot social. “Per què no beus?”. La pregunta desconfiada quan rebutges la copa. Si respons que ets addicta, aflora la mirada incòmoda de rebuig. Si contestes que ho has deixat una temporada, t’animen a posposar la decisió “Ja començaràs demà, avui és l’aniversari, la celebració, el premi”. 

Si dius que no t’agrada, t’animen a tornar-ho a tastar. 

I així vàrem començar tots. El gust de l’alcohol és desagradable, la primera vegada. Només ens agrada a cop d’insistir, i insistim per sentir-nos que formem part d’un grup valorat, per la influència del prescriptor. La insistència sumada a la influència és l’equació que et fa estar in, dins. I ja no en pots sortir. 

Hem de retardar l’edat de consum al màxim i els adults hem de ser models de consum. Hem de deixar d’instrumentalitzar l’alcohol. Hem d’estigmatitzar la borratxera.

No és casual que visquem en un entorn que promou el consum d’alcohol. Primer, perquè ve de lluny i, de fet, l’espècie s’ha perpetuat perquè hem ingerit líquid higienitzat amb alcohol; si no, seríem pràcticament tots morts. Beure aigua, segles enrere, sí que era perillós, per això fins i tot els nens bevien vi o cervesa, rebaixat amb aigua. Segon, perquè hi ha temps per treballar i temps per celebrar, i totes les cultures celebren i busquen mecanismes per allunyar-se una estona de les responsabilitats. Les drogues són el mecanisme i, en la cultura occidental, aquesta droga és l’alcohol. Per això beure en comunitat és ben vist i beure en solitud no ho és. Tercer i últim, perquè el paisatge de casa és vinya, blat i oliveres. És la tríada mediterrània. El clima ho afavoreix. Vivim, literalment, envoltats de vi. 

Ens hem de carregar mil·lennis d’Història? Ens hem de carregar un paisatge? Ens hem de carregar una indústria arrelada, pròspera i col·lateral? No. Hem de recuperar la cultura del vi. Hem de beure moderadament, gaudint del sabor, acompanyant els àpats. Hem de retardar l’edat de consum al màxim i els adults hem de ser models de consum. Hem de deixar d’instrumentalitzar l’alcohol. Hem d’estigmatitzar la borratxera. 

Jo ho vaig deixar perquè l’alcohol em donava massa moments de felicitat. Però ara soc més regularment feliç, tota l’estona. 

Jo ho vaig deixar perquè l’alcohol em donava massa moments de felicitat. Però ara soc més regularment feliç, tota l’estona. 

El documental del Sense Ficció em va ajudar a confirmar que tots els arguments que jo havia anat desgranant per explicar i explicar-me el què a mi m’havia passat era comú a totes les persones que ho han superat i a totes aquelles persones que no saben que ho estan patint. “L'alcohòlic", diu la Flora Saura, "s'assembla més a tu del que et penses”. Tots ens assemblem. Tots som a temps d’assemblar-nos d’una altra manera.