Aquesta és la història d'un matrimoni que va decidir ampliar el negoci familiar just quan més creien que el negoci s'extingiria amb ells. Els seus protagonistes són un mestre confiter, Josep Foix, i la seva dona, Paulina Ribera, propietaris tots dos d'una pastisseria al carrer de Sarrià que va obrir les portes un dia com avui de 1886: Foix de Sarrià, la mítica botiga de dolços barcelonina que va néixer quan Sarrià encara no era Barcelona i quan les cinc petxines de Sant Jaume de l'escut municipal eren el signe del barri. Una petxina, precisament, havia estat la primera gran creació del negoci, per això diu la llegenda que quan Sarrià va annexionar-se a la capital de Catalunya i va esdevenir-ne un barri, l'any 1921, els veïns de la zona van començar a entendre aquelles petxines de xocolata com alguna cosa més que simples pastes de te. També ho va creure així el fill dels dos propietaris del negoci, un espavilat estudiant de Dret que ja havia dit a sons pares que no volia fer de pastisser, que treballava de publicista i que tenia més interès pels llibres que pels melindros: es deia Josep Vicenç Foix i va proposar a son pare deixar d'etiquetar aquelles postres com a 'petxines' per passar-les a anomenar 'petxines de Sarrià'.
Poc devia pensar-se son pare aleshores que el seu fill acabaria fent-se càrrec de l'empresa, igual que poc devia imaginar-se el fill, en aquell moment, que aquella pastisseria on no volia treballar acabaria sent el refugi circumstancial des del qual potenciar la seva carrera artística. Cap dels dos devia imaginar, tampoc, que les petxines de Sarrià deixarien de ser un simple signe per esdevenir un símbol del barri: possiblement les úniqes postres del món que es poden considerar un objecte surrealista. O més ben dit, l'únic objecte surrealista del planeta que pot menjar-se encara ara per 6,55€ la capsa, ja que si alguna cosa desprèn avui Foix de Sarrià és dolçor i poesia a parts iguals. Per això, segurament, dir l'any 2023 que al cor de Sarrià s'hi poden trobar petxines no és cap exercici de lírica avantguardista, sinó una afirmació tan realista com que aquell negoci que s'havia d'extingir, més d'un segle després, celebra avui el centenari de l'obertura de la segona botiga, a la plaça de Sarrià. Una botiga que endolciria més i millor el barri, però que també canviaria la història de la literatura catalana contemporània.
Sol, i de dol, entre dolços i versos
El món de la rebosteria segurament és un dels més injustos que existeixen: tothom gaudeix menjant dolços, però només qui els fa sap com de dur i laboriós que és elaborar-los. Això és el que devia pensar la filla gran de Josep Foix i Paulina Ribera, que ben aviat va decidir fer-se monja i no trepitjar un obrador en la seva vida. Tampoc l'hereu de la família tenia interés en el negoci, ja que amb vint anys Josep Vicenç Foix preferia passar la tarda escoltant una tertúlia amb López-Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba o Joaquim Folguera que no pas passar-se-la darrere el taulell venent bombons. Per tant, l'única manera d'evitar l'extinció de l'empresa familiar per part dels pares va ser apostant fort per la germana petita, Carolina, fent-la responsable l'any 1923 del nou local, situat uns quants metres més amunt de la botiga de 1886 que encara avui senyoreja una de les cantonades més boniques del carrer Major de Sarrià. Al nou establiment, a part del negoci i l'obrador, hi havia també una alcova que des d'aquell moment va esdevenir el despatx del jove Josep Vicenç, que es dedicava a les seves coses mentre sentia el xivarri dels clients. A dirigir les pàgines culturals del diari La Publicitat, per exemple. També a posar en marxa els Quaderns de poesia, comandar la Revista de Catalunya, cartejar-se amb Miró, Dalí, Paul Eluard o García Lorca, ser un dels fundadors d'Acció Catalana, redactar articles per Els amics de les arts o escriure proses poètiques que acabarien publicant-se en llibres com Gertrudis o KRTU. Tot semblava indicar que aquell jove escriptor surrealista i els pastissos mai no acabarien de quallar, però com va passar amb gairebé tot, la Guerra Civil va marcar un abans i un després en la peculiar relació de Foix —el fill— amb els confits de Foix —el pare—.
Paradoxalment, la postguerra va convertir una pastisseria de barri en el millor amagatall creatiu per a un escriptor que l'any 1936 ja havia aconseguit consolidar-se com una de les veus més originals, sorprenents i interessants de la literatura catalana. L'ocupació de Catalunya va significar, però, l'inici d'una lluita per la pervivència lingüística i cultural de tot allò que fes pudor de català. Per tant, en els primers anys després de la guerra, J.V. Foix deixa de banda les investigacions i innovacions estètiques per aixoplugar-se a l'altell de la pastisseria, gairebé com un exili interior. Si fins ara s'havia caracteritzat per escriure amb un ull al futur, de sobte es passa anys amarant-se del passat, però del passat remot i medieval, gairebé com si l'única manera d'escapar del clima angoixant i decadent de la Barcelona dels anys quaranta fos refugiant-se en els orígens literaris de la llengua catalana. Mentre poleix i corregeix la sèrie de sonets clàssics que havia escrit durant gairebé dues dècades abans de la guerra, paral·lelament comença a treure el cap més que mai a l'obrador, controlant l'elaboració de les llengües de gat, els bombons o els panellets per la Castanyada amb la mateixa precisió que trobava en els poemes d'Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi amb els quals dialoga a Sol, i de dol, llibre que publicarà l'any 1947 però amb data d'impremta de 1936 per evitar la censura. Un llibre que poèticament mostra la mateixa màxima que el seu pare, Josep Foix, clamava en veu alta cada matí mentre brodava els pastissos: "Qualitat! Sobretot, qualitat!".
Un pastisser poeta, un poeta pastisser
Aquell poeta que no volia ser pastisser va acabar regentant la botiga Foix de Sarrià del 1936 al 1968, any en què va confiar la direcció de l'empresa al seu cosí Jordi Madern Mas. Que J.V. Foix no enfilés el camí de l'exili no significa que la persecució política contra ell, com a intel·lectual i com a escriptor català, no existís. Durant tots aquests anys, diuen que cada vegada que la policia política entrava a la pastisseria, Foix deixava de fer el que estigués fent, procurava amagar ràpidament els quatre papers que el tinguessin ocupat, s'enfundava l'uniforme blanc, baixava del despatx, apareixia darrere l'altell i quan els agents li feien qualsevol pregunta, ell s'excusava dient que el perdonessin, que era un simple pastisser i que l'havien enxampat amb les mans a la massa. I amb les mans a l'obra, també, és clar. Aquesta llegenda, qui sap si amb més pa de pessic que xocolata, ha corregut fins els nostres dies potser perquè realment durant tots aquells anys Foix va ser precisament això: un poeta que venia pastissos i un pastisser que feia poemes En tots dos mons, excel·lència estètica i virtuosisme tècnic. En tots dos mons, ressons onírics i misticisme màgic. En tots dos móns, tradició arrelada i innovació suprema. Allò únic que diferencia els dos móns, el de la confiteria i el de la literatura, és senzillament la forma: a una banda, textura i gust; a l'altra, verb i lectura.
Jo no sé si està més elaborat un marron glacé del Foix de Sarrià o qualsevol dels poemes de Les irreals omegues o On he deixat les claus, però sé que totes dues coses han robat el cor a milions de catalans i, per tant, són un patrimoni gastronòmic i cultural de casa nostra, sinó un servidor et recomana recitar en veu alta qualsevol poema, per exemple "Sé un poble lluny de Provença", i adonar-te de com aquells heptasíl·labs es poden mastegar de forma dolça i densa, amb la mateixa complexitat simplíssima d'un petit bombó que amb la mida d'una moneda és capaç d'omplir-te d'aromes i llum el paladar. Possiblement, J.V. Foix ha estat un dels escriptors de la literatura catalana del segle XX més preocupat, curós i exigent amb l'estil, cosa que aplicava als seus poemes lingüísticament acuradíssims i també als dolços de tota mena que durant anys va vendre, sense dir massa en veu alta que els venia, darrere el taulell. Segurament per això l'any 1984 la seva candidatura al Premi Nobel de Literatura va ressonar amb certa força i segurament per això, també, va acabar sent membre de l'Institut d'Estudis Catalans, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Aquell poeta pastisser, algú capaç d'escriure versos que fan venir ganes de tatuar-se a l'ànima com per exemple "Saber sofrir sense llanguir i amar/ Sense esperar", va morir l'any 1987, però el seu llegat perviu inexorable entre nosaltres.
També hi perviu al Foix de Sarrià, la pastisseria que el seu pare, el mestre confiter Josep Foix, temia que no tingués relleu i que ara, en canvi, celebra cent anys de la seva segona botiga continuant sent el que ha estat sempre: un símbol de Sarrià i també, ara sí, de Barcelona, possiblement l'única ciutat del món que té una pastisseria on durant dècades un geni de les lletres hi va escriure la seva obra. Possiblement l'única ciutat amb una botiga de dolços que té un catàleg encapçalat per un poema d'Onze Nadals i un Cap d'Any, un assortiment amb productes que tenen noms tan poètics com 'Pedres brunes' o 'Porta de Sarrià', unes col·leccions de bombons batejades amb noms com 'Joan Miró', uns pastissos com ara el 'Misteri', el 'Liceu' o el 'Montserrat Caballé' i, sobretot, un estil de rebosteria tradicional que des de 1886 demostra que J.V. Foix tenia raó: malgrat que cada dia hi hagi més snacks, més llaminadures i més brioixeria industrial que ens fa perdre la vista, som sensibles als dolços de tota la vida, ja que ens exalta el nou però ens enamora el vell. En definitiva, que entrar al Foix de Sarrià és sempre sinònim que els minuts que venen de la nostra vida seran dolços, agradables i valdran la pena, i això, no hi ha dubte, ho sap tothom i és profecia.