L'any 1303, la Gran Companyia Catalana, un exèrcit de mercenaris format per 4.000 almogàvers catalans i aragonesos comandats per Roger de Flor, arribava a Constantinoble per defensar-la a ultrança contra el setge dels turcs. Pels seus mèrits en la batalla, l'Emperador Andrònic II va concedir a Roger el títol de Cèsar, i això va provocar que Miquel IX, el fill de l'Emperador, manés assassinar-lo i esquarterar-lo i a atacar per sorpresa la resta d'almogàvers. Roger va caure, però els almogàvers van resistir. I, com a moneda de canvi, aquests emprengueren l'anomenada venjança catalana; una massacre sense pietat contra tot allò que es mogués en terres gregues: homes, dones, vells, nens i animals. Aleshores, l'exèrcit Imperial va sortir a aniquilar-los, però els almogàvers, que per evitar la temptació de fugir havien cremat les seves naus, van tornar a vèncer. Finalment, després de vagar per terres gregues, van establir-se al Ducat d'Atenes i després a Neopàtria, i durant quasi vuitanta anys aquell indret va restar sota el domini català (per molt que la majoria d'habitants eren grecs). Per aquest motiu, si avui puges a l'Acròpoli d'Atenes, a una placa instal·lada just a l'entrada hi podràs llegir aquestes paraules de Pere el Cerimoniós (1319-1387): "La pus richa joia que al mon sia" (la cosa més bella que al món hi ha). Si en lloc dels catalans haguessin sigut els grecs qui haguessin arribat a Catalunya (ho van fer dos mil anys abans, però ara parlo de la baixa edat mitjana), em pregunto quines en serien les conseqüències. Qui sap si en lloc de guinguetes, els popularment anomenats ‘xiringuitos’, ara tindríem tavernes.
Taverna grega a l’illa d’Amorgos / Foto: Johnny Chen
"L’eterna condemna de Catalunya és que un de cada quatre 'xiringuitos' és un embalum semblant a una nansa de pescar gambes: s'hi cau per accident i s'hi paga la terrible factura”
La paraula xiringuito té un origen particular. Per oportunisme d'algú, a Sitges hi ha una guingueta del 1913 que reivindica fraudulentament ser 'the first chiringuito of Spain'. Però el cert és que la paraula apareix a Mèxic l'any 1855 per designar un aiguardent elaborat amb mel de canya, i que a partir de llavors es comença a relacionar amb les botigues de begudes alcohòliques al detall. La paraula va saltar a la península i l'any 1892, en el marc de la reurbanització de l'espai dedicat al monument a Colom de Barcelona, s'hi va instal·lar un quiosc dedicat a la venda de begudes amb el nom de 'El Chiringuito'; el local que presumiblement va inspirar la resta de 'xiringuitos' de la costa catalana i espanyola. Per altra banda, quant al debat entorn de la llengua, si és cert que la paraula 'xiringuito' no existeix en el català normatiu, també ho és que a principis del segle XX, abans de la publicació del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, la paraula 'xiringuito' apareix publicada en espais com La Veu de Catalunya. Sigui com sigui -entre cometes tot si val-, el que em preocupa d'aquests establiments a primera línia de mar no és si es diuen quioscs, guinguetes o 'xiringuitos', sinó la seva arbitrària aparença entre una haima, les restes d’un naufragi i una xurreria repintada de casa eivissenca; la seva oferta d’aliments desvinculada del sector primari local i artesanal; la seva proposta refinada -més que guinguetes semblen grans restaurants a peu de platja- d’una insolent relació qualitat/preu; i la seva precària atenció (per abaratir costos, els cambrers i cambreres sovint són temporers vinguts d'altres hemisferis). Sense dubte, l’eterna condemna de Grècia és que un de cada quatre grecs és funcionari de l'estat. Però l’eterna condemna de Catalunya és que un de cada quatre 'xiringuitos' és un embalum semblant a una nansa de pescar gambes: s'hi cau per accident i s'hi paga la terrible factura.
Un ‘xiringuito’ turístic a les costes de Xipre / Foto: Dimitris Vetsikas
“Una taverna de platja és també una platja de taverna, si és que una i altra no són la mateixa cosa”
Grècia és un país abarrotat de tavernes. Quan arriba l’estiu i els ciutadans del continent, sobretot d’Atenes (quasi 4 milions si considrem tota l’àrea metropolitana) s’embarquen cap a les illes, l’expressió més refinada de les tavernes s’activa: es tracta de les tavernes de platja, que són l’equivalent a les nostres guinguetes. Certament, allà on hi ha una demanda turística, principalment a les immediacions de l’Acròpolis, als aeroports, a les illes de Míkonos i Santorini, i als ports de les illes més concorregudes com Creta, Naxos, Rodas o Corfú, és possible que les tavernes gregues no siguin tan diferents que les nostres guinguetes, com a mínim, amb relació a la seva oferta gastronòmica. Però qui s’hagi assegut durant hores a una autèntica taverna de platja s’haurà adonat que, tot i les aparences, aquestes no tenen res a veure amb les nostres guinguetes. D’entrada, la frontera entre la platja i la taverna és ambigua. D’aquesta manera, una taverna de platja és també una platja de taverna, si és que una i altra no són la mateixa cosa. Després, a una taverna de platja no s’hi va amb un propòsit purament gastronòmic, sinó holístic: s’hi beu aigua fresca (és gratuïta, per cert), s’hi gaudeix d’un repertori limitat de receptes tradicionals a base de productes ultra locals i de temporada (com les olives, els tomàquets, la mel, el peix…), s’hi beu vi grec local sense etiqueta (amb o sense resina), però també s’hi llegeix, s’hi juga al τάβλι (o backgammon), s’hi dorm la migdiada, s’hi conversa entre licors de sobretaula (com l’ouzo o el raki), s’hi bada i s’hi passa el dia absort.
Pops penjats a una taverna grega / Foto: Manfred Richter
‘Els grecs, que no van néixer ahir, han comprès que la platja paradisíaca no existeix sense la taverna’
El país dels hel·lens té uns 15.000 quilòmetres de costa i Catalunya només 700 (la dada varia en funció de la font i l'escala, i té en compte el caràcter fractal de la costa, que es replega cap a dins i cap a fora). Tot i aquesta notòria diferència, que lògicament té un símil en el nombre de tavernes de platja existents, la gran majoria d'elles no són construccions de posar i treure, sinó propostes integrades -sovint les cases dels mateixos taverners i taverneres- amb porxades emparrades amb ceps, buguenvíl·lees i gessamins. Donada la profunda vinculació de les tavernes de platja amb el seu paisatge, els grecs no tenen complexes a l'hora d'ubicar-les a les platges més feréstegues, que són justament aquelles que els catalans titllaríem de paradisos verges. Els grecs, que no van néixer ahir, han comprès que la platja paradisíaca no existeix sense la taverna, i per aquest motiu, tal com els seus avantpassats van alçar temples als llocs més pintorescs, ells avui alcen tavernes a les platges i cales més belles i inhòspites. D'aquesta manera, hi ha tavernes que només són accessibles per corriols entre penya-segats i d'altres que només són abastables per mar. Fins i tot hi ha illes habitades per una sola taverna (com l'illa Levitha). En aquest sentit, em pregunto com seria una guingueta en qualsevol de les nostres cales més salvatgines, com la Cala Tavallera, la Cala Ferriola o la Cala Fonda. Suposo que, per desgràcia nostra, aquesta no seria diferent de la recentment instal·lada guingueta de la cala de l'Illa Roja (Begur), que acumula queixes de contaminació acústica i ha provocat la intimidació dels banyistes nudistes, o millor dit, naturistes, que gaudeixen d’aquest indret. Tanmateix, hi ha llum al final del túnel: han arribat els ‘xiringuitos’ flotants a les nostres platges (i amb això no em refereixo als ‘xiringuitos’ turístics de les muscleres del Delta de l’Ebre). Si estirat o estirada a la sorra d'una platja veus arribar un llaüt oferint pa amb anxoves, cervesa o vi natural, somriu: és el clímax de l’estiu que ha arribat fins a tu.
‘Xiringuito’ per a turistes a les muscleres del Delta de l’Ebre / Foto: turismodeltadelebro.com