Hi ha una mena de proverbi anglès molt difós que diu que «la lluna està feta de formatge». Dissabte passat van complir-se els 33 anys de l'estrena del primer capítol de Wallace & Gromit, la sèrie anglesa de pel·lícules animades dels estudis Aardman, titulat «Un dia de camp a la Lluna», en què el bo d’en Wallace té la pelegrina idea de construir un coet espacial perquè, afirma, «Everybody knows the moon’s made of cheese». Però els mal·leables personatges creats per Nick Park, el forassenyat inventor d'artefactes absurds, en Wallace, i en Gromit, el gos que sempre li treu les castanyes del foc, no són els únics aficionats al Wensleydale que van aventurar-se a l'exploració espacial. Alex James és el baixista de Blur, una de les principals naus capitanes del britpop, professió que avui compagina amb la d'escriptor i productor de formatges artesans. Una pluriocupació tan gran mai li ha impedit manifestar la seriosa obsessió per l'espai que va plasmar en la seva cançó «Far Out» (inclosa al disc que va contenir el Zeitgeist dels 90, Parklife, editat per la nutritiva Food Records) a la qual James canta una llista de llunes i estrelles. Però el compromís del futur formatger amb l'exploració espacial no va acabar aquí.
El «vindaloo» és un curri picant de la cuina Índia, molt popular en els curry house anglesos, tan associat a la lad culture (subcultura vinculada al britpop —especialment a Oasis, els arxienemics de Blur—, en la qual els nois de classe mitjana reivindiquen un masculinisme de classe obrera) com el Pot Noodle.
Un dia de camp a la Lluna amb l’Alex James
El Beagle 2 va ser una fallida sonda espacial que formà part de la missió Mars Express, de la European Space Agency. L'artefacte va ser concebut cap a finals dels anys 90 per universitaris britànics (principalment de l'Open University i de la University of Leicester), dirigits pel professor Colin Pillinger, amb els objectius de buscar signes de vida a Mart, determinar la composició química i geològica del lloc d'aterratge i l'estudi del clima marcià. A fi de fer bombo del projecte i aconseguir finançament, els desenvolupadors van rebre el suport d'algunes estrelles afermades al firmament britànic. Així, el senyal de trucada a la sonda va ser composta per Blur, i la carta d'ajust per a calibrar les càmeres i espectròmetres després del seu aterratge va dissenyar-la en Damien Hirst, el cotitzat artista-taxidermista (va tornar-se famós pels seus animals submergits en tancs de formol), membre de The Young British Artists, el grup que va dominar l'escena de l'art a l'illa plujosa durant els 90. Des de finals d’aquesta dècada, Hirst comparteix amb Alex James —qui fora, junt amb la resta de membres de Blur, company seu al Goldsmiths' College— la banda Fat Les, a la qual se suma l'actor i humorista gal·lès Keith Allen. Fat Les, va compondre l'himne «Vindaloo» com una cançó no oficial per donar suport a la seva selecció a la Copa Mundial de Futbol del 98. La lletra homenatja els estereotips més comuns de la cultura britànica, a saber: beure cervesa com si s'hagués d'acabar el món, afartar-se a tranchetes de cheddar i viatjar a llocs exòtics només per a tancar-se al primer pub a veure la Premier League per via satèl·lit. El videoclip va ser una paròdia del de «Bittersweet Symphony», de The Verve (grup, d'altra banda, oriünd de la ciutat de Wigan, com en Wallace i en Gromit). El «vindaloo» del títol és un curri picant típic de la cuina Índia, molt popular als curry house anglesos, tan associat a la lad culture (subcultura vinculada al britpop —especialment a Oasis, els arxienemics de Blur—, en la qual els nois de classe mitjana reivindiquen un masculinisme de classe obrera) com el Pot Noodle (marca de fideus instantanis deshidratats amb sabors industrials), al qual la popular revista política i esquerrana New Satesman va arribar a descriure com a «Lad Culture en forma de snack». Recuperant l'assumpte galàctic, algú recordarà que, a la mítica comèdia de ciència-ficció britànica Red Dwarf (a Catalunya vam conèixer-la com El nan roig a causa d'un error en la traducció del gènere neutre en anglès, perquè el títol feia al·lusió a les estrelles «Nana vermella»), el Pot Noodle era objecte de no pocs acudits a costa del seu repugnant sabor. Respecte al Beagle 2, a Alex James i l'himne hooligan amb rot de curri, la selecció anglesa va estavellar-se al Mundial’ 98 de la mateixa manera que el Beagle 2 va fer-ho contra la superfície marciana. El Team GB va quedar en un digne 5è lloc; el Beagle 2 va separar-se amb èxit del transbordador Mars Express, però va perdre’s en xocar a sis quilòmetres del punt d'aterratge previst. Caldria esperar fins al 2015 perquè l’orbitador Mars Reconnaissance de la NASA trobés les seves restes.
Charles Darwin va descobrir així que l'armadillo «té gust i s'assembla a l'ànec», que el filet de puma de la Patagònia no li deia res i que, en canvi, la seva flaca era el nyandú (un animal semblant a l'estruç, llavors desconegut per la ciència), les restes del qual va enviar a Anglaterra en forma d'ossos rosegats i rellepats.
Bagel Beagle
Fonèticament pròxims als «bagels», aquells panets tan populars al món angloparlant, els «beagles» no sols són la raça canina a la qual pertany en Gromit (recapitulem: el gos de plastilina embarcat a una missió espacial a la recerca de formatge a «Un dia de camp a la Lluna») sinó que, a la sonda Beagle 2, van batejar-la amb aquest substantiu en referència al HMS Beagle, el bergantí de la Marina Real Britànica amb el qual el jove naturalista Charles Darwin va realitzar la seva primera expedició, l’any 1831. En paraules de l'optimista professor Colin Pillinger, el Wallace de carn i ossos que va dirigir l'operació: «El HMS Beagle va conduir al descobriment del secret de la vida a la Terra, serà possible que el Beagle 2 faci el mateix a Mart?». Darwin és conegut per ser un dels dos primers científics (l'altre es deia, curiosament, igual que el sosia de Pillinger fet de plastilina: Wallace. Alfred Wallace) que van plantejar la idea de l'evolució biològica mitjançant la selecció natural. Un dels deu fills de l'autor de L'origen de les espècies va ser l'astrònom George Howard Darwin, i en el seu honor i en el del seu pare van ser denominats amb tal patronímic un dels asteroides del cinturó, un cràter marcià i un altre d'impacte lunar. D'altra banda, la NASA va batejar l’any 2005 a un dels seus prototips de robot explorador de Mart amb el nom de «Gromit», en honor al fidel company d'aventures animades d’en Wallace. En els prestatges dels millors bars ibèrics, el naturalista pot veure's caricaturitzat a les etiquetes de les ampolles del badaloní Anís del Mono. Pel que fa a alimentació sòlida, no obstant això, hi haurà qui no sàpiga que Charles Darwin va ser un dels primers foodies de la Història. En els seus eixelebrats temps d'estudiant a Cambridge, va presidir la societat gastronòmica Gurmet Club (a la què sobrenomenaven jocosament com «The Glutton Club», el club dels goluts). El Bro Code d’aquesta germandat feia gala d'un omnivorisme desaforat: tenia per objecte que tots i cadascun dels animals d'aquest món fossin coneguts pel paladar humà. Pel que sembla, els membres van abandonar el club en bloc després d'una forta indigestió provocada per un mussol, i potser fou això el que va empènyer al naturalista a embarcar-se al HMS Beagle per continuar la seva gesta en solitari. Tal vegada, tota la teoria de la selecció natural de Darwin, acta fundacional de la biologia com a ciència i base de la síntesi evolutiva moderna, va néixer com una serendipitat, una troballa inesperada, mentre buscava noves carns per ficar-se al pap. El voraç científic va descobrir així que l'armadillo «té gust i s'assembla a l'ànec», que el filet de puma de la Patagònia no li deia res i que, en canvi, la seva flaca era el nyandú (un animal semblant a l'estruç, llavors desconegut per la ciència), les restes del qual va enviar a Anglaterra en forma d'ossos rosegats i rellepats. Però el veritable festí li esperava a l'illa James de l'arxipèlag de Chonos. Allà va recollir la bagatel·la de quaranta-vuit exemplars de tortuga gegant, que només van arribar al seu destí com a saboroses evocacions de sopes. Com diria Alex James al seu llibre A Bit of a Blur (Ed. Little Brown, 2008), unes minvades memòries sobre els seus anys d'excessos com a estrella del pop: «What happens on tour, stays on tour.» L'any 2012, James va publicar una segona autobiografia de contorns més nítids: All Cheeses Great and Small: A Life Less Blurry (Ed. Fourth Estate). Al llibre relata la seva nova vida com a productor de formatges artesans des d'una granja d'ovelles en plena campanya anglesa. Qui sap si, de tant en tant, en James alça la vista cap al cel i, com el bonastre d’en Wallace, acaricia amb una mà al seu beagle i amb l'altra a Shaun the Sheep (l'ovella protagonista del spin-off televisiu de Wallace & Gromit), mentre es pregunta si la Lluna estarà feta de formatge Wenselydale o de Stilton. Si el Cool Britannia va tenir la seva accepció política en el laborisme de Tony Blair, la banda sonora va anar a càrrec de Blur, i en Damien Hirst va dominar les arts amb un tauró en escabetx, en el camp de l'enginyeria aeroespacial, una sonda darwiniana va intentar explorar Mart a la recerca de sabors mai somiats pel paladar d'Albió.
