Copèrnic, el bar de Barcelona amb arrels vilafranquines que està encisant l'Eixample

L’altre dia vaig quedar per dinar amb els companys de La Gourmeteria, el Pep Antoni i el Joan Carbó. Les dues darreres vegades que hem quedat per explicar-nos les darreres novetats gastronòmiques, en una, vam menjar normal i vam pagar el gust i les ganes, i l’altra va ser durant la Barcelona Wine Week dins del recinte de la Fira, per cert, després d’un tast horitzontal de vins del Priorat, i vam menjar encara pitjor. En acabar, ens vam prometre que la pròxima vegada menjaríem de menú i el local el triaria el Carbó. 

Després de giravoltar uns minuts a causa dels maleïts carrers tallats per les obres de la Colau, per fi arribo al bar Copèrnic, situat a l’Eixample esquerre. Mentre aparco, veig que m’esperen a la terrassa, sota el sol i amb un vermut a la mà. Demano una lager del Montseny tirada a pressió. Mentre gaudim de la terrassa i del beure, recordem tuguris que tenim a tocar, entre ells, la Bodega d’en Rafel, on m’agradava anar a sopar amb els amics quan la portava el Rafel Jordana, sempre m’explicava les seves vivències de jove a la Seu d’Urgell on va passar part de la seva joventut. També Can Vilaró, on he menjat els millors cervellets de xai de la meva vida, després dels de ma mare, és clar.

El bar Copèrnic bé podria ser un dels bistrots freqüentats pel comissari Maigret

Després de la birra, entrem al local: quatre taules per aquí, un entresolat per allà, la barra a la dreta i la cuina a continuació. Es respira una aroma que enamora, bon senyal. El local, a primer cop d’ull, bé podria ser un dels bistrots freqüentats pel comissari Maigret durant alguna de les seves investigacions pels carrers de París, però en comptes de demanar el Beaujolais nouveau, un vi jove fermentat durant setmanes i que surt a la venda sempre el tercer dijous de novembre, la Laura ens ofereix un vi negre del Penedès, en concret, el Petit Albet de les bodegues Albet i Noya, jove i fàcil de beure, molt saborós.

La Laura obrint el Copèrnic / Foto: Víctor Antich

La Laura Rafecas Salat és nascuda a Vilafranca, va arribar a la capital catalana perquè simplement tenia ganes de viure a una ciutat gran. Ens confessa que està molt contenta i a gust a Barcelona. Va començar com a cuinera sent autodidacta, però amb el temps s’ha anat formant en diferents escoles. Sorprèn, de fet, que al Copèrnic tot l’equip és llicenciat en Filosofia. Ella vol que el Copèrnic es converteixi un restaurant de referència al barri per a la parròquia que aposta per l’economia social. Ells funcionen amb aquests principis solidaris, donen èmfasi als productes ecològics, de proximitat i petits productors. Em comenta que, en tot el que fan com a empresa, tenen en compte tant com sigui possible l’impacte que té i no el lucre personal. Les empreses amb les quals treballen han passat un filtre ètic i respecten la conciliació amb els seus treballadors.

Comencem amb una escudella i una amanida de cop de puny amb tomàquet, oli i sal, una mica de ceba i quatre olives, tan senzill de fer i tan difícil de trobar. La Laura, xef i propietària, explica la importància d’oferir un tomàquet de qualitat o no oferir-lo. Apareixen a escena unes safates amb xató, són les darreres escaroles i estan delicioses. La salsa la fa ella, hi té la mà trencada.

'El menú', 'The Bear' i 'Hambre'

Parlem de la pel·lícula El menú, incidint en el fet que l’experiència viscuda pels comensals és l’absurd del poder adquisitiu davant de quelcom tan refinat que solament uns pocs amb diners poden tastar, res a veure amb la divertida sèrie The Bear, on la història gira al voltant d’un jove i talentós cuiner que deixa la seva ascendent carrera per atendre un tuguri de la mala mort que li deixa el seu germà que acaba de morir. Per cert, acabo de veure Hambre i, més enllà de quatre imatges colpidores, l’he trobada bastant avorrida. Aquí també incideixen en les pressions de l’alta cuina amb un argument circular l’inici del qual comença amb la protagonista, l’Aoy, a l’humil restaurant del seu pare i continua fins que puja al punt àlgid per acabar baixant i renunciant a tot per retornar als seus inicis.

Ens abraonem sobre els calçots arrebossats, no sigui que es refredin. Potser seran els últims d’enguany, ja que la temporada està a punt d'acabar. Demanem a la Laura per què el nom de Copèrnic. Riu i ens explica que Copèrnic era un home introvertit que nedava contra corrent amb la famosa teoria heliocèntrica del sistema solar, perquè la mateixa Església defensava que el Sol  girava al voltant de la Terra i no al revés, com defensava Copèrnic, i "què carall, algun nom li havíem de posar al bar!".

Tastem el fricandó i el tombet, que és un plat mallorquí i que la Laura reformula fregint la patata i afegint samfaina i ou ferrat, veritablement exquisit. Tanquem amb un saborosíssim pastís Tatin casolà i un cafetó comprat a Cafès Roure del barri de Sant Antoni, abans d’acomiadar-nos de la Laura. Al bar Copèrnic et trobes com a casa, és un lloc del qual no voldries sortir i on pots fer tant un bon vermut a la terrassa com entaular-te dins i menjar un dels millors menús de la ciutat a un preu increïble i sense despentinar-te.