Fins no fa gaire, havia pensat sempre que beure cervesa amb llimona era una cosa poc atrevida i pròpia de la gent a qui en realitat no li agrada la birra. Fa un parell d'anys, però, vaig descobrir la radler d'Amstel i vaig adonar-me que estava equivocat, a part d'acabar-m'hi enganxant més que un socialista a les cadires de l'Ajuntament de Barcelona. Des d'aleshores, amb la fi de la primavera, any rere any he anat entenent que hi ha elements que a l'estiu, en ajuntar-se, no sumen: multipliquen. La gandula amb el para-sol, el diumenge amb la paella i, per descomptat, la cervesa amb la llimona. Sí, potser fer-se adult és glorificar els plaers que de joves menyspreàvem, per això quan un dels grans erudits del meu poble va veure'm bevent una radler rere altre la Festa Major de l'any passat, va fer-me entendre que la cervesa amb llimona era com llegir la poesia de Josep Carner: cal tenir més de trenta anys per deixar de menysprear-la i començar a abraçar-la fermament.
No sé si el príncep dels poetes catalans bevia alguna 'clareta' amb l'arribada del bon temps, però sé que quan Benjamin Franklin va dir que "la cervesa és la prova que Déu ens estima i vol que siguem feliços", sens dubte encara no sabia que pocs segles més tard seríem capaços d'inventar una cosa encara millor que la cervesa: la cervesa amb una mica de llimona. A mi m'agrada per molts motius, però sobretot perquè per a un filòleg amant de la dialectologia, la sinonímia i els neologismes, la cervesa amb llimona és com una mina d'or, per això, més que una beguda, un servidor la considera una bevenda estiuenca, dit així, a la manera de Ramon Llull. A més, com l'obra del filòsof mallorquí, es tracta d'un refresc amb alcohol absolutament terrenal però capaç de convertir qualsevol instant mundà en una elevació cap a la cosa més divina, però gràcies al seu toc amarg però subtilment cítric, omple els nostres llavis de felicitat amb l'amor d'algú més important que Déu: la gent que estimem i amb qui brindem. Qui va inventar aquest miracle i per què té un nom diferent en cada lloc, però?
La beguda dels ciclistes
Comencem pel principi. Alemanya, principis dels anys vint del segle passat. A la localitat de Deisenhofen, a pocs quilòmetres de Munic, un cap de setmana estiuenc de 1922 se celebra una prova esportiva a unes les pistes forestals habilitades per a la pràctica del ciclisme. Davant de l'allau inesperada de gent, el propietari de la Kugler Alm, l'única taverna local, pateix per si se li esgota la cervesa i decideix sortir del pas amb un invent improvisat: servir menys cervesa a cada gerra i acabar d'omplir-la amb refresc de llimona. El combinat, estrany i inusual, no disgusta per a res a cap dels clients, que troben en aquesta nova beguda no només un refresc que els calma la set, sinó que a més conté menys graduació alcohòlica i, per tant, els permet reduir el risc de patir accidents de circulació durant la pràctica del ciclisme.
Aquesta humil creació que va fer més feliç la vida de certs ciclistes germànics va ser de Franz Xaver Kugler, a qui si voleu podem dir Nostre Senyor. La nova beguda arriba tan ràpidament a Munic com les idees d'un tal Adolf Hitler, que per aquells temps també triomfava entre les cerveseries de la ciutat, per això a totes les tavernes bavareses comencen a servir aquesta nou refresc batejat com a Radler ("ciclista" en dialecte bavarès). O sigui, que originàriament la cervesa amb llimona era al món del ciclisme el que ara són les ampolletes d'aigua isotònica, per bé que imaginar-nos a un velocista xumant birra en plena contrarellotge del Tour de França és més difícil que moure's per la península Ibèrica, demanar una cervesa amb llimona i que t'entenguin a la primera.
Els mil noms d'un miracle
Sant Franz Xaver Kugler, que injustament encara no està canonitzat al Vaticà, mai no va saber el fabulós merder que havia encetat amb el seu invent. No només perquè a cap altre país a part d'Alemanya es denomina amb termes ciclistes a la cervesa amb llimona, sinó perquè a l'estat espanyol té més denominacions diferents que ciclistes espanyols han guanyat el Tour. I no són pocs. Ningú no pot afirmar amb certesa on es va servir la primera cervesa amb llimona, però segons sembla, l'origen es remunta a mitjans dels seixanta, quan La Casera comença a comercialitzar gasosa amb llimona, la gent comença a barrejar la cervesa amb aquesta gasosa, d'altres la barregen només amb llimonada i s'arma l'enrenou: hi ha qui la denomina 'clara' indistintament si la mescla és amb gasosa o amb llimona, mentre que hi ha qui la denomina 'clara' només quan es tracta d'una de les dues formes.
A Madrid, les dues Castelles i Andalusia, una 'clara' és una cervesa amb gasosa i una 'clara amb llimona' és una cervesa amb llimona. Lògic, no? Doncs encara que sembli simple, a Galícia i Astúries una 'clara' és només amb llimona, i funciona a la inversa que abans: si es desitja amb gasosa, cal especificar que es demana una 'clara de gasosa'. Al País Basc la cosa encara es posa més interessant, i no només perquè allà una 'clara' és sempre cervesa amb gasosa, sinó perquè si la volem amb llimona, es denomina de diferent forma depèn de la ciutat on la demanem: si som a Bilbao, una cervesa amb llimona és una 'pika', però si som a Sant Sebastià, és un 'lejía'. Malgrat tot, però, el gran súmmum de la confusió es genera, sense cap dubte, quan abandonem Espanya i fixem la mirada a Catalunya i el País Valencià, on apareix el concepte 'xampú'.
L'autèntica guerra civil catalana
Com si d'una connexió dislèxiica es tractés, a Barcelona una 'clara' és una cervesa amb llimona i un 'xampú' és una cervesa amb gasosa, cosa que a València és justament el contrari, per bé que el problema no resideix només allà, ja que la meitat del territori català -de Lleida fins a Tortosa passant per Reus- utilitza la denominació contrària a la de Barcelona. En un país centralista com el nostre, aquest fet genera una fractura social important. De fet, l'única i la més rellevant fractura realment existent entre els catalans, ja que amb el mam no s'hi juga. Tarragona o Vilafranca, per exemple, són dues ciutats connectades per l'antiga Via Augusta, distanciades tan sols 40 quilòmetres l'una de l'altra i separades per una sola frontera mental molt més gran que l'Arc de Berà: en una ciutat una 'clara' no és el mateix que en l'altra, fet que genera tal confusió que són legió els habitants de la província de Barcelona o Girona que no van provar la cervesa amb gasosa fins que un dia, de vacances a Cambrils, el Delta de l'Ebre o al Montsec, van demanar una 'clara' i els van portar alguna cosa que ni portava llimona ni era el que volien.
Per a algú de fora, som el país exòtic en el qual és possible entrar a un bar demanant un xampú, que a priori hauria de ser tan estrany com entrar a una perruqueria i demanar un gintònic. Per desgràcia, el gran Joan Coromines mai no va dedicar a la cervesa amb llimona l'estudi filològic que sobradament aquest beuratge reclama, però, per això ens hem d'acontentar en assenyalar, mig en veu baixa, que possiblement el 'xampú' deriva fonèticament del terme shandy, que és la cervesa amb llimona feta pels anglesos. De fet, a les Balears i gràcies al turisme internacional, la forma shandy és la més popular des de fa dècades, per bé que en alguns llocs encara resisteixen els herois que diuen 'xopet' o 'barrejat' per parlar de la cervesa amb llimona. Tot plegat és més complicat d'entendre que dir les hores en català per a algú que no ha nascut a Catalunya.
Com deia aquell amic meu, potser és ben cert que demanar bé una cervesa amb llimona és més difícil que entendre un poema de Carner, però al mateix temps no hi ha dubte que és la beguda més rica, filològicament parlant, que existeix. Podrem algun dia viatjar per tota la península Ibèrica sense fer-nos tantes preguntes, estressar-nos a cada bar i haver de fer càbales mentals per demanar aquesta beguda celestial? Al capdavall, si alguna cosa té la cervesa amb llimona és precisament això: fer que ens oblidem de l'estrès i de la calor asfixiant per aconseguir que l'estiu deixi de ser una estació i es converteixi en un lloc. Perquè si el cronista americà George Will va sentenciar que "sense cervesa no hi ha civilització", estarem tots d'acord que nosaltres podem afirmar rotundament que sense 'clara' -o 'xampú'- no hi ha estiu.