Aquí i allà la paraula ‘alquímia’ ressona en el llenguatge quotidià. Però, què era exactament l’alquímia i a què es dedicaven els antics alquimistes? S’entén per alquímia una pràctica protocientífica (és a dir, anterior a la ciència) que aglutinava un compendi de doctrines molt dispars, com ara la filosofia, la química, la medicina, la metal·lúrgia o l’astrologia, i que tenia com a principal objectiu la recerca de la pedra filosofal; una substància mítica la qual permetria transformar el plom en or i, un cop diluïda, preparar l’aqua vitae o elixir de l’eterna joventut. D’alquimistes famosos n’hi ha molts: Isaac Newton, Santo Tomàs d’Aquino, Roger Bacon… o Arnau de Vilanova, un teòleg i metge d’origen ignot al qual s’atribueix l’obra Liber de vinis on es descriu l’aqua viate com l’alcohol obtingut per destil·lació del vi; una tesi que Ramon Llull, deixeble de Vilanova, alimentaria i faria transcendir fins als confins del món. Avui, per exemple, que la beguda insígnia de Noruega es digui Aquavit no és casualitat, com tampoc ho és que l’aiguardent més famós d’Espanya vingui de Galícia, l’orujo, i que Ramon Llull pelegrinés fins a Santiago de Compostel·la l’any 1265.
El mestre destil·lador d’Aguardientes de Galicia, Miguel Ángel Gómez / Foto: Aguardientes de Galicia
El rebost de Compostel·la
Santiago de Compostel·la deu el seu nom a l’apòstol Santiago (a prop de l’actual nucli es varen trobar les seves despulles allà cap al segle IX) i a algunes expressions llatines com ara campus stellae (camp de l’estrella) o compositum tellus (terra bonica), totes elles en referència a la gran bellesa del seu paratge. Just a tocar de la capital gallega es troba la regió d’Ulla, coneguda com la Versalles de Galícia i descrita pel periodista gallec Julio Camba com ‘el rebost de Compostel·la’. Es tracta d’una regió singular, beneïda per brolladors de gran puresa, una terra fèrtil i suaus ondulacions del terreny que creen les condicions idònies per al cultiu de la vinya i l’elaboració de vins (el territori està dins la DO Rías Baixas) i, casualitat o no, aquí s’hi cou el millor orujo de Galícia, el Vedra de Ulla.
“Sobretot aquí, amb la transformació d’uns raïms rústics en un dels millors aqua vitaes del món, l’univers de la destil·lació es connecta molt íntimament amb l’antiga alquímia”
El millor orujo de Galícia
Per aconseguir-ho, la destil·leria Aguardientes de Galícia (per cert, propietat de Bardinet, una empresa catalana) compra a més de 300 petits pagesos una mitja de 210 quilos de raïm d’una varietat molt rústica anomenada catalán roxo (del gallec, català vermell), els quals, un cop fermentats i destil·lats, es converteixen en un alcohol d’aroma molt complex a maduixes, roses i peres, i textura sedosa. Sobretot aquí, amb la transformació d’uns raïms rústics en un dels millors aqua vitaes del món, l’univers de la destil·lació es connecta molt íntimament amb l’antiga alquímia; una connexió encara més palesa quan aquest meravellós orujo es gaudeix entre amics, en el marc d’una sobretaula d’aquelles on el temps es para i la vida transcendeix en alguna cosa més.
Ouroboros de Cleòpatra l’Alquimista / Foto: Wikipedia
L’Oruboros
Un dels símbols més misteriosos de l’antiga alquímia era l’Ouroboros, representat per una serp que es mossega la cua. O, tal com intueix el poeta Josep Palau i Fabre al seu poema peix-que-es-mossega-la-cua (Poemes de l’alquimista, 1952), més que una serp el símbol sembla un peix. A jutjar per l’Oruoboros més antic que es conserva (apareix en un tractat del segle II firmat per una tal Cleòpatra l’Alquimista), diria que el peix és congre. Sí, un congre; un peix solitari, present a la Mediterrània però especialment abundant a Galícia, on es pesca, s’asseca i s’envia cap aquí (els gallecs no en fan res absolutament res amb el congre sec) el qual utilitzem per a preparar l’olla o escudella de congre, un plat emblemàtic dels Pirineus. Amb l’alquímia a flor de pell, em pregunto si el cap d’aquest Ouroboros no sigui el Cap de Creus o el Cap de Fisterra, o els dos caps alhora agermanats des del 1998 amb un monòlit que evoca la llum del sol. Diu Palau i Fabre sobre l’Ouroboros: ‘jo espero veure aquell moment en què el cap devorarà el cap’. I penso jo, mentre devoro una escudella de congre gallec que acompanyo amb un orujo de catalán roxo que, en la qüestió del menjar i beure, els catalans som gallecs i viceversa.ç
Congre sec a l’assecador / Foto: Elaboraciones Lemar