Casa Almirall: un dels bars més antics de Barcelona és al Raval (i fa 165 anys que serveix copes)

Casa Almirall, ubicada al carrer Joaquín Costa, al Raval de Barcelona, va ser fundada per Manel Almirall el 1860 i és el segon bar més antic de Barcelona; el primer és el Bar Marsella, ubicat curiosament també al Raval, amb més de 200 anys d’història. El local de Casa Almirall conserva, entre altres peces, un espectacular aparador de fusta i una escultura original de la musa de l’Exposició Universal de 1888. La seva decoració centenària evoca temps passats i ens recorda l’ambient bohemi del segle XIX amb un aire modernista. Originàriament, Casa Almirall ha comptat amb dos ambients separats per una mampara: la taverna, on la parròquia s’abeurava i que ha mantingut la seva decoració original, i al fons, la bodega plena de botes, on antigament despatxaven el vi a granel. Aquesta rebotiga va ser remodelada l’any 1977 amb la finalitat de fer un espai còmode i funcional amb taules baixes, butaques i coixins, però sempre mantenint l’essència.  

Truco a la porta, és mitja tarda i el bar encara està tancat, em rep el Pere Josep Pina, propietari del local amb el seu soci Ramón Solé Solé; ell dirigeix el local des de fa uns cinquanta anys i les ha vist de tots els colors. Veig que s’ha mantingut la porta, el taulell, l’aparador davant del qual trobem un imponent taulell de marbre català blanc combinat a la part inferior amb marbre italià de diferents colors, i també els llums. Pugem a l’habitatge situat just a sobre del local per unes escales molt estretes i costerudes. Ens entaulem al menjador, les parets són plenes de records i un petit balcó dona al carrer, des d’on veiem la vida del Raval en plena ebullició.  

Els altercats del macrobotellot celebrat al Raval durant l’època de l’alcalde Joan Clos van ser letals

El primer que engalto al Pere és: "Quina pena la façana malmesa, oi?". Veig les portes del bar pintades de grafitis i les parets del carrer igual; em comenta que els altercats del macrobotellot celebrat al Raval durant l’època de l’alcalde Joan Clos van ser letals per al local, es van cremar contenidors just davant del bar, que van malmetre les portes de fusta i el cartell publicitari original. De mala llet, el Pere recorda que abans del macrobotellot, ell i altres comerciants i veïns molt vinculats al Raval van intentar sense èxit parlar amb l’Ajuntament per ajudar i preveure el que podia passar (i va acabant passant) arran de la convocatòria de la gent, però l’alcalde Clos va mirar cap a un altre costat i va minimitzar el risc de la convocatòria gestionant la situació el pitjor que va poder, convertint el Raval en un polvorí on els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana no sabien què fer i els veïns tampoc. Una veïna reportera gràfica que acabava d’arribar de la guerra d’Iraq va gravar aquest vídeo des del balcó. 

Comentem que la guerrilla urbana és molt difícil de controlar i impossible parar-la, i menys per collons, hi havia activistes per tot arreu, molts d’ells italians, calaven foc als contenidors amb pastilles Pat Fuego, les flames pujaven per les escales, va ser horrorós, rememora el Pere: "Érem a dintre amb l’extintor esperant que apareguessin els bombers".

Ara, per això, tenen un altre malson i és la Colau. "Ens portarà a la ruïna", diu. "Ha declarat el Raval zona acústicament contaminada i ens obliga a tancar una hora abans, i perdem així l’hora de més consum d’un bar". Recordem una escena de Joan Capri i riem plegats per tancar el tema. En Pere pensa que la via pública és responsabilitat de l’ordre públic, que són els encarregats de garantir  que els clients podran entrar al local. Li pregunto si prefereix el xino d’abans o el Raval d’ara. Em comenta que cinquanta anys enrere al món hi havia la meitat de gent que ara, les comparacions són difícils, assegura, abans la policia tenia la mà molt més dura i ara tenim el problema de la immigració, que no és la mateixa que fa vint anys.

Casa Almirall és (i ha sigut) un bar de copes on a l’hora del vermut també pots prendre unes olives, patates, anxoves i taules d’embotits i formatges.  Abans, amb el Bernat Roselló, mallorquí i farmacèutic de professió i amic del Pere, cuinaven alguna truita de patates.

A darrera hora, quan ens feien fora de Casa Almirall, la parròquia creuava el xino en peregrinació cap al Zeleste

M’he endinsat al Raval mantes vegades, recordo el Raval d’abans de les Olimpíades. Us podeu imaginar que no tenia res a veure amb el Raval d’ara, i us he de dir que jo el preferia. Llavors vivia en un pis enorme a Ciutat Vella, al carrer Banys Vells, i sovintejava el llavors barri xino, ple de prostitutes, camells i ionquis, aquest fet no era impediment per fer copes a qualsevol hora i sense problemes als locals més emblemàtics, com Casa Amirall o el bar London. A darrera hora, quan ens feien fora de Casa Almirall, la parròquia creuava el xino en peregrinació cap al Zeleste. En aquella època, la Barcelona musical tenia com a epicentre el llegendari Zeleste, del també desaparegut Víctor Jou, al carrer Argenteria, on va néixer l’anomenada música laietana, amb un dels seus més grans exponents, el Gato Pérez, on també vaig veure la Banda Trapera del Río i tants d’altres. També hi havia altres locals musicals al barri, com el Harlem Jazz Club, el Pipa Club, el Karma, el Sicecar i el Jamboree.

Recordo nits interminables al Pub Quiet Man, al carrer Marqués de Barberà, entonant cançons irlandeses i bevent pintes de Guinness com si no existís un demà, on sonava música en directe, sobretot, els divendres; el terra del pub era de fusta i explicaven que l’havia transportat el propietari d’un centenari pub de Dublín, potser és llegenda urbana, qui sap...

També recordo Casa Leopoldo com si fos ahir, la Rosa ens atipava com si fóssim família, perquè llavors tots érem una gran família. El darrer àpat que recordo a Casa Leopoldo va ser el dia de la darrera corrida de la Monumental; vagi per davant que soc antitaurí, però allà hi era jo, va ser una jornada memorable on José Tomás va sortir per la porta gran. Malauradament, just després, va començar la decadència de la llegenda del Leopoldo, que ha continuat fins avui, convertit en un bar xinès de menú a 10€.

Escolteu-me amb les orelles d'escoltar, sisplau: no em ve al cap una altra manera millor de preservar el nostre patrimoni de bars que trepitjar-los sempre que puguem. Així doncs, us encoratjo a tornar al Raval i tornar a Casa Almirall i com no podria ser d'una altra manera, retornar als nostres orígens.