La bodega centenària de la Vila de Gràcia que vol preservar el seu llegat

Passejant per la Vila de Gràcia, al carrer Bruniquer amb Joan Blanques, ens trobem la Vermuteria del Tano, una de les darreres bodegues centenàries de Barcelona que tenim l’obligació de preservar si volem mantenir vives les nostres arrels. Sense bodegues, la ciutat serà menys ciutat i els barris menys barris i, anirem perdent la nostra identitat, allò que ens fa peculiars en un món cada cop més globalitzat i uniforme.

M’encanten les bodegues, em tornen boig. Entro al Tano i em recolzo a la barra de marbre, des d’on veig les botes de temps enllà situades al final del local, els rellotges aquells que feien tic-tac que descansen estratègicament per tot el local, les fotos antigues, els quadres, les taules petites, també de marbre i els bancs de fusta.

El Tano va arribar de Montgai amb deu anys. Montgai és un poble de la Noguera situat a la part baixa del riu Sió que viu principalment d’activitats agràries i ramaderes. Després d’estudiar, va tenir l’oportunitat d’agafar el local als anys noranta i és quan obre la Vermuteria del Tano amb la seva dona, la Maricel, que també és nascuda a Montgai. Però en realitat, i segons un cens de comerços realitzat per l’Ajuntament, la bodega és molt més antiga, va obrir portes l’any 1927, per tant, parlaríem potser de la bodega més antiga de Gràcia, amb quasi cent anys.

Fa molts anys que freqüento el Tano. A l’inici, les meves visites consistien a fer un quinto ràpid quan sortia de treballar; més endavant, hi apareixíem algun diumenge a l’hora del vermut; però, amb el temps, alguna  tarda també m’engrescava i m’entaulava a jugar a la botifarra amb els avis que llavors ocupaven les taules del local i amb qui em barallava sempre, acostumaven a tenir un mal perdre. 

Mentre parlem, el Tano em serveix uns calamars i unes anxoves que remullem amb un vermut que li prepara la casa Perucchi de Badalona i que han contribuit a la popularitat del local. Ell sempre té unes bones anxoves, uns bons seitons, unes escopinyes més que dignes i altres productes enllaunats que en la seva majoria provenen de Galícia, els quals et prepara calmadament, platet a platet, darrere la barra, tot afegint la seva salsa magistral i secreta.

M’omple un altre cop el got de vermut i em comenta que té clar que el seu fill, que ha estudiat econòmiques, no en vol saber res del bar, i que quan ell es jubili tot i que li queda molta guerra el local el llogarà; però està entossudit que vol preservar el seu llegat i el de la bodega, per tant, no el llogarà a qualsevol que passi per davant, vol algú a qui li agradi treballar i un compromís per mantenir la bodega tal com és ara. S’ho pensarà de valent abans de fer el pas. Mentre escuro el got, em reconeix que la bodega li ho ha donat tot, però també li ho ha tret tot, i creu que, si donat el cas tornés a tenir divuit anys, tornaria a fer el mateix.

Aprofitem, doncs, aquest petit indret, autèntic, amb quasi cent anys d'història a l'esquena i trepitgem-lo sempre que puguem amb alegria i sense complexos, tot brindant amb un Perucchi a la mà o amb el que calgui, per la Vermuteria del Tano i, per què no, per les bodegues de tota la vida.