A Semproniana estem d’aniversari, celebrem 30 anys! Em pregunta un dels clients més fidels del restaurant quins canvis, tant gastronòmics com d’hàbits dels clients, destacaria des que vaig encendre els fogons el 1993. Hem rigut tant, intentant identificar aquests canvis que us compartiré la conversa en l’article d’avui. Ens hem divertit i ens hem entendrit perquè, amb el repàs a tot allò que ja no tenim, se’ns ha despertat aquell sentiment tan perillós com gratificant: la nostàlgia. Però, creieu-me, no tot temps passat va ser millor. 

Pescar clients

D’aquelles Páginas Amarillas que havies de pagar un destacat si volies que algú et localitzés, a pagar una micatona a Google perquè et posi dalt de tot del localitzador. De fer imprimir caixes de llumins amb el nom del restaurant perquè els fumadors (tothom, aleshores!) tinguessin el telèfon a la butxaca dels pantalons, a l’imprescindible “obrir una pàgina a Instagram”; amb el maldecap que has d’actualitzar cada dia el coi de xarxa social amb el rostit de perfil, que arriba fred al client perquè la foto no acabava de sortir ben il·luminada. Foto first!

D’aquelles trucades seductores als crítics gastronòmics dels diaris i, sobretot!, a la Guía del Ocio, el setmanari amb la cartellera de cinema i teatre per no arribar tard a les obres, al DM als influencers ("influs" n’hem de dir ara si vols estar in) detallant bé la contraprestació econòmica perquè alabi les teves croquetes. 

Sopar a l’hora de berenar

D’aquells sopars a les 24 h (i no penseu que era una excepció!), a l’estil els Tres Reis d’Occident –Springteen, Obama i Spielberg–, a haver de començar a pensar a obrir la franja after work a les 19 h. 

I aquí un prec: si us plau, no torneu a anar-hi tant tard. Sopar més d’hora és de gent civilitzada, i permet al personal de casa conciliar una mica millor la feina amb la família. 

D’aquell "no pots tancar fins que el darrer client decideix marxar"; aquell servilisme injustificat, a un “si m’ho permet, els passo la nota, que hem de tancar”, amb bastants garanties que no et lapidaran a Trip Advisor.

Què he dit? Trip Advisor? L’ignominiós, l’innombrable, l’ogre de la forquilla! Però que tantes veritats ens ha dit i que ens ha fet reflexionar... I millorar. N’hauríem d’estar agraïts. Abans el client no tornava i mai no podies saber què havia passat. Dir les coses a la cara costa i l’anonimat de la xarxa ho facilita, tot i que permet als indesitjables fer barrabassades que malmeten la utilitat de l’eina democràtica que ens permet saber on anar quan visitem ciutats en les quals no hi coneixem ningú, a banda d’assabentar-nos que els llardons de la coca estaven un pèl rancis.

Ens hem divertit i ens hem entendrit perquè, amb el repàs a tot allò que ja no tenim, se’ns ha  despertat aquell sentiment tan perillós com gratificant: la nostàlgia

Sashimi amb ceviche i tàrtar

De la queixa de la clienta perquè el peix havia quedat una mica arrapat a l’espina, amb lliçó culinària de propina (“nena, ho hagueres arreglat apujant una mica el forn!”), a tenir un espasme orgàsmic si, al mateix plat, hi combinem sashimi, ceviche i tàrtar. 

De beatificar els canelons de la iaia, a trencar el cordó umbilical i enlluernar-nos amb les cuines exòtiques amanides amb xia i shiracha, que si no et poses els audiòfons bé pots confondre amb un chachachá de Machín 

De buscar el millor tomàquet com un Harrison Ford qualsevol buscant l’arca perduda, a buidar les arques fent quilòmetres per experimentar l’aroma de “l’esquitx d’aigua deshidratada encapsulada de tomàquet esquizofrènic”.

Però també de menystenir les mandonguilles, a la urgència de trobar la vacuna contra la nostàlgia abans no ens confonguin amb morter per fer parets de tantes ensaladilles, truita de patates, paelles i braves que endrapem en una setmana. 

Sobredosi de carrot cake

D’estar obligat a comprar Amaretto di Saronno i haver d’aprendre a fer el tiramisú perfecte, a apuntar-te classes d’anglès per poder dir amb accent del Michigan profund: lemon pie, cheesecake o carrot cake. Senyors, que es diu "llimona", "formatge" i "pastanaga". Pastanaga! Quina cursilada és aquesta d’haver-ne de dir carrot cake!

El got

De preguntar si d’aperitiu prefereixen un Xerès, un Bitter o un Dry Martini amb oliveta farcida i escuradents, a, sense temps de preguntar res, posar a la boca del client una mànega connectada directament al barril de cervesa o, encara més efectiu, connectada a la fàbrica de cervesa. Quin desesper, per favor! Sembla que arribin al restaurant després de travessar el desert de genolls!

De tenir els prestatges del bar curulls de licors a haver de treure cada setmana la pols als conyacs, whiskies, grand pomier, Fra Angelicos, marc de cava i anís del Mono, sense haver-ne venut ni una gota. 

Cendrers a les golfes

Dels encenedors marcats amb el nom del restaurant per encendre puros i, fins i tot, pipes, a guardar els cendrers a ja-no-recordo-quina-caixa a les golfes. I això, senyors, sí que no ho enyoro. Gens.

I per acabar aquesta mena de miscel·lània de records, us regalo una propina. Una propina? No us en puc donar pas, perquè això, les propines, sí que s’han acabat.