Aquesta és la història d'un dilema: tornar de Mallorca amb una ensaïmada comprada a l'aeroport de Son Sant Joan o arribar a casa amb la mateixa ensaïmada, però comprada per gairebé 10€ menys a un supermercat de Barcelona. Tot va començar fa quatre o cinc dies, quan per motius laborals el destí va voler que hagués de tornar de Luxemburg a Catalunya fent escala durant una hora i mitja a Palma. Del Gran Ducat a casa nostra no hi ha vols directes els dimarts, per això cal agafar un avió ple de germànics amb casa a Calvià o Llucmajor, aterrar, fer una parada tècnica per sopar un llonguet de sobrassada a algun restaurant de la terminal amb entrepans a 8€ i tornar-se a enlairar fins a Barcelona. En principi, doncs, un pla de merda. Certament una escala sempre fa mandra, però resulta que un servidor no només és un enamorat de Mallorca, sinó també de les coses intangiblement poètiques que engrandeixen l'ànima, com per exemple poder berenar a Luxemburg, fer una cigarreta sota el cel de Palma i acabar dormint amb els meus llençols a l'Eixample. El problema és que també sóc un tradicionalista nostrat, per tant sé que tornar de Mallorca sense una ensaïmada, ni que sigui per haver-hi fet una escala, és pecat.
Mai no he estat amic dels souvenirs, per disgust de la meva mare. Odio comprar samarretes a Venècia amb un dibuix del Ponte Rialto o adhesius imantats a París amb la forma de la Torre Eiffel, potser perquè només entenc el concepte souvenir com l'exercici de regalar a algú que estimes una cosa procedent d'allà on has anat i que es podrà compartir en comú. Una llonganissa, un licor o un dècim a mitges. De petit van ensenyar-me que de Sort cal tornar-ne amb un número de Loteria de Nadal, d'Arbeca cal tornar-ne amb una garrafeta d'oli i de Montserrat cal tornar-ne amb una coca. Per aquest motiu, lògicament, sempre he estimat l'estampa de desenes de persones carregades amb ensaïmades sota el braç sortint per la porta d'un aeroport quan arriben a casa, ja que tornar de Mallorca amb una ensaïmada és el preludi d'un acte d'amor. Com a tal, dimarts passat a mitja escala vaig apropar-me a una de les botiguetes d'Horno Santo Cristo repartides per l'immens aeroport, però abans de comprar res vaig voler comprovar quina era la diferència econòmica entre una ensaïmada comprada allà dins i una altra comprada a qualsevol botiga del centre de Palma, per exemple la que hi ha al costat de la parròquia de Sant Nicolau.
Així doncs, vaig apropar-me a la botigueta, vaig patir un atac de llepolia davant aquell aparador ple d'ensaïmades de cabell d'àngel, xocolata o sobrassada, vaig preguntar quant valien les de mida mitjana (380g) i una noia, en castellà, va dir-me 15'90€. "Les recordava més econòmiques", vaig dir-li al meu company de feina mentre amb el mòbil buscava quin preu tenien a la botiga online: 11'80€. Vaja. L'impost revolucionari de totes les coses que viuen dins un aeroport, ja se sap, on una ampolla d'aigua sovint és tan cara com un paquet de 6 aigües d'1'5L al supermercat i on un suc de taronja, directament, no es mesura per litres sinó per quirats d'or. La sorpresa va ser, però, que el cercador de Google va mostrar-me altres llocs on venien exactament la mateixa ensaïmada a un preu que no em podia creure: 8'90€ al Corte Inglés i 5'99€ a l'Ametller Origen. "En serio?", va dir-me el meu company, "doncs ja la compraré demà a l'Ametller de davant la feina i m'estalvio una pasta". El raonament era lògic, és clar. Qui és que ens pren per imbècils, però? Vaig procurar fer-lo entrar en raó i explicar-li que quan tornes de Mallorca, la gent no espera que li portis una ensaïmada perquè tinguin ganes de menjar-ne, sinó que el que realment volen és saber que has pensat en ells i has tingut el detall de portar-los una ensaïmada de mar enllà. Que l'ensaïmada mallorquina no és un aliment, ni tan sols un pastís fet amb farina de blat, aigua, ous, sucre, saïm de porc i llevat. Que és, bàsicament, un objecte poètic d'altíssim contingut simbòlic.
No el vaig aconseguir convèncer, però per fidelitat als valors amb els quals he estat educat vaig decidir comprar-ne una. Amb una certa sensació de tanoca, vaig pagar i vaig carretejar la meva maleta amb l'ensaïmada sota el braç, convençut d'estar fent el bé i de no caure a les trampes de la globalització capitalista, una suculenta teranyina que ens permet tenir-ho tot, en qualsevol moment i a bon preu, però a canvi de desprendre-ho dels valors associats al seu origen: el lloc d'on ve, les mans de qui ho han fet possible, la identitat, l'impacte mediambiental que suposa deslocalitzar-ho, etc. L'endemà al matí, quan vaig arribar a la feina, els meus companys es van mostrar disgustats en veure que arribava sense una ensaïmada, ja que la que havia comprat era per a la meva xicota, però vaig demanar-los disculpes i vaig dir-los que, si volien, baixava a comprar-ne una a l'Ametller Origen del carrer Numància. "Seràs rata!", va dir-me el meu cap, "no home, no, no veus que no és el mateix?". L'ensaïmada, tècnicament, hauria estat idèntica a la comprada a Palma, però tenia raó: no és el mateix. Va dir-me que em perdonava si era capaç d'argumentar la meva gasiveria de 15'90€ de més en un article, així que aquest text, com ara ja podeu comprendre, és el preu a pagar per cometre un pecat imperdonable que prometo no repetir mai més: tornar de Mallorca només amb una ensaïmada sota el braç.