Hi ha restaurants on el còctel acompanya el menjar amb discreció, gairebé com una nota al marge. I després hi ha COYA Barcelona, on el got no només té veu pròpia, sinó que marca el ritme de tota l’experiència. La presentació de The Spirits of Peru: Madre Tierra no es limita a desplegar una nova carta: proposa un recorregut tancat, gairebé narratiu, on cada element sembla haver estat pensat amb una precisió obstinada.
Des del primer moment, s’imposa una sensació de control absolut. La mida del gel, la dilució exacta, la temperatura, el tempo amb què arriben plats i còctels: tot respon a una lògica interna que fuig de la improvisació. No és només tècnica; és escenografia aplicada al detall. I en aquest marc, el relat —un viatge pel Perú dividit en costa, serra i selva— funciona com a fil conductor d’una experiència que es vol immersiva, gairebé coreografiada.
A la costa, els còctels s’expressen amb una frescor tallant i matisos salins que evoquen el litoral pacífic. Hi apareixen combinacions que juguen amb cítrics, herbes i tocs umami —com el tomàquet o el sèsam—, construint begudes que no busquen tant l’impacte immediat com una complexitat progressiva —com la vida mateixa—. Són còctels que demanen una certa atenció, però que, quan s’hi entra, revelen una arquitectura precisa i convincent.
El pas a la serra introdueix més densitat i caràcter. Aquí el registre es torna especiat, amb notes fumades i textures més envoltants, en un joc que oscil·la entre la calidesa i la tensió. És probablement el tram més conceptual del recorregut, on la tècnica es fa més visible i el relat es carrega de simbolisme sense perdre del tot el pols gustatiu.
A la selva, finalment, l’experiència s’obre i s’expandeix. Fruites tropicals, coco, cacau o pandan dibuixen còctels més exuberants, amb una dimensió aromàtica més ampla i una certa vocació festiva. I, tanmateix, fins i tot en aquest registre aparentment més lliure, tot continua sota control: cada ingredient, cada proporció, cada textura respon a una voluntat de precisió que travessa tota la proposta.
Una carta impactant amb plats i platets
En aquest ecosistema líquid, la cuina es mou en una òrbita secundària, tot i que no exempta d’encerts. Perquè cal dir que els plats fan match amb cada còctel i cada cullerada és una explosió de sabors. Els entrants ofereixen moments afinats, com els tacos de xiitake, on el fumat dialoga amb la frescor del coriandre, o un tataki de vedella ben resolt, intens i equilibrat. D’altres plats, en canvi, queden en un terreny més previsible, com si la seva funció fos sobretot acompanyar, més que no pas disputar protagonisme.
Els plats principals mantenen aquesta mateixa lògica. El llobarro amb miso, que pràcticament es desfà a la boca, destaca per una elegància continguda i un bon equilibri entre cremositat i acidesa, mentre que el filet picant aposta per una intensitat més directa, amb una salsa que s’imposa amb decisió. No són plats menors, però tampoc no semblen voler escapar del paper que se’ls assigna dins del conjunt.
Les postres recuperen part de la lleugeresa i el joc aromàtic que defineix els còctels. El sospir de pandan i pinya, especialment, tanca el recorregut amb una combinació fresca i perfumada, mentre que el pastís de formatge amb codony ofereix un contrapunt més dens i reconfortant.
Al final, el que proposa COYA Barcelona no és tant un àpat com una experiència dirigida, on el marge per a l’atzar és mínim. Tot està calculat, afinat, encaixat amb voluntat gairebé escènica. I és precisament en aquesta tensió —entre control i plaer, entre relat i realitat— on el projecte troba la seva identitat. Potser no hi ha gaire espai per a la sorpresa espontània, però el viatge, mentre dura, es desplega amb una coherència difícil de discutir.
Abans d'acabar, però, amb aquest viatge, hi ha, inevitablement, un element que cal tenir present abans de seure a taula: el preu. Hotel W Barcelona situa l’experiència en un context de luxe que es reflecteix també a la carta, especialment en els plats. No és una qüestió de si és car o barat, sinó de quin tipus de moment proposa. COYA Barcelona no sembla pensat per a la quotidianitat, sinó per a ocasions molt concretes: una celebració, una visita puntual o un públic acostumat a aquest tipus d’experiències gastronòmiques internacionals. En una ciutat com Barcelona, on conviuen perfils locals, expats i un flux constant de visitants, és també un restaurant que encaixa especialment bé amb el públic de fora o amb qui busca una nit d’excés controlat.