Shanel Dewalt, Detroit, 16 de juliol, 1995. Nascuda als barris de l'est de Detroit, va créixer sent la gran de cinc germans d'una família monoparental amb pocs recursos econòmics. Convençuda que l'entorn on havia nascut li prohibia l'accés a una vida digna, a l'educació i a treballar d'allò que somniava, va viure durant molts anys avergonyida del seu accent del sud i del color de la seva pell. Graduada de l'escola de cuina local Schoolcraft, actualment, la de Detroit, és una xef reconeguda pel mitjà The Michigan Chronicle en la seva secció Best of Young Detroit, afirmant que la jove promesa és una dona dinàmica, que treballa posant el focus en el benestar de la seva comunitat.
La seva primera aventura culinària i divulgadora de la cultura gastronòmica afroamericana, Divine Indulgence, va rebre el reconeixement de Comcast Business i del HUB Detroit pel compromís i excel·lència en la seva feina. Live in the D, un altre mitjà local, ha reconegut la seva aportació docent a la comunitat negra de la ciutat. Actualment, participa en diverses iniciatives, totes enfocades a retornar a la societat tot allò que aquesta va fer per ella i li ha permès ser qui és avui. Quan no treballa, viu intensament la vida, orgullosa del color de la seva pell i sense demanar-ne disculpes.
Com va començar la teva relació amb la cuina?
Per l’obsessió de menjar bé. Vaig descobrir que volia cuinar quan era encara una nena. Era la gran de 5 germans d’una família monoparental, i entre altres coses havia de cuinar pels meus germans. Portava aquesta responsabilitat a les espatlles, i em pesava, vaig haver de créixer massa ràpid, em vaig perdre el temps de ser una nena, era una adulta en un cos d’infant. La situació em va dur a patir depressió, a autolesionar-me, i només trobava pau quan cuinava, la cuina em va salvar la vida, va ser la meva teràpia. Ben aviat em vaig adonar que a la vida volia fer dues coses; cuinar i ajudar a la gent, i si podia ser alhora millor.
Ajudar a la gent en quin sentit?
Em vaig prometre que només que fos capaç de canviar la manera de pensar d’una persona, ja hauria complert el meu somni. Persones amb vides difícils que com la meva es resignen a pensar que res canviarà, no veuen les oportunitats, i el pitjor, creuen que no en són dignes. L'entorn on vius i creixes no determina el teu futur i jo en vull ser un bon exemple. Volia començar servint a l’altra gent, i així ho vaig fer, com a xef personal, anant a les cases i cuinant per ells.
La meva relació amb la cuina va començar per l’obsessió de menjar bé. Vaig descobrir que volia cuinar quan era encara una nena. Era la gran de 5 germans d'una família monoparental, i entre altres coses havia de cuinar pels meus germans. Portava aquesta responsabilitat a les espatlles
Cap avantpassat, cuiner o cuinera?
Sí, per necessitat. De gran, em vaig assabentar, de les arrels culinàries de la meva família. Van arribar a Detroit intentant trobar un futur esperançador en la indústria de l’automòbil, venien d’un poble petit de Tennessee, allà hi llogaven una granja d’animals i terres de cultiu. La meva tieta treballava als camps de cotó, cultivaven i criaven tot el que menjaven, també en venien una part, això em va crear un cordó umbilical amb els mercats de pagesos i una connexió directa amb el producte fresc.
Sé que un objectiu pel qual lluites incansablement és canviar la percepció que té la gent de la cuina, exactament quina percepció vols inculcar?
Que el producte fresc és vida. No em malinterpretis, em refereixo al producte que ha estat cultivat o criat amb amor, amb convenciment i intenció.
Quins són els teus 5 productes o menges preferides?
Jo explico la meva història a través dels productes que han marcat la meva vida, per tant, el pie de préssec de la meva tieta seria el primer; préssecs del sud acabats de collir, el pie sortit del forn que cuinava per als seus germans. La seva recepta va arribar a Detroit amb ells, i encara avui la fa tota la família. El segon producte serien les cols. I de les cols, la sopa de cols, amb gall d’indi fumat, patata, pastanaga, pebrot, api (la sagrada trinitat), mongetes d’ull negre, i acabada amb mantega de cacauet. Les fruites m'encanten, sobretot les fruites de pinyols, vaig créixer menjant moltes prunes. El peix també, el llobarro, i el pagre m’encanten.
Explica’m el teu pas pel programa d’educació continuada a Kellog.
Vaig ser la primera dona cuinera afroamericana resident a Kellog. Tenia dues funcions allà; la primera com a xef de recerca, investigació i desenvolupament en la indústria alimentària, i la segona aportar inspiració per la creació de nous productes. Aconseguir que tinguessin bon gust, i sobretot que fossin nutritius i econòmics, principalment dirigits a la comunitat negra amb pocs recursos econòmics.
Quina és la missió de la teva nova aventura Breakin’ Corn Bread?
Breakin’ Corn Bread acaba de néixer, és la criatura que compartim amb el meu soci el xef Brandon Johnson. Va néixer com un mitjà per celebrar el color de la nostra pell, tot allò que representa i la cultura afroamericana, tot plegat, amb la cuina com a element central. Durant la meva infància m’avergonyia del meu accent del sud, i pensava que per pertànyer a segons quins sectors de la societat havia de fer l’esforç de canviar-lo. Em passava hores mirant Food Network i em vaig creure que per poder cuinar havia de tenir el seu accent. Clar, mai sortia gent al programa que em representés, i que fos com jo!-. Em va costar molt creure amb mi mateixa, sentir orgull de qui era i d’on venia, vèncer el ressentiment del trauma que arrosseguem com a societat, i ser capaç d’assumir-lo. Ara que ho he aconseguit, vull ressorgir a través de la meva empresa celebrant qui som i què mengem.
Durant la meva infància m’avergonyia del meu accent del sud, i pensava que per pertànyer a segons quins sectors de la societat havia de fer l’esforç de canviar-lo. Em passava hores mirant Food Network i em vaig creure que per poder cuinar havia de tenir el seu accent.
El trauma viscut per la comunitat afroamericana en aquest país viu latent, però molt present encara.
El nostre ressorgiment rau en el trauma, i volem, a través d’aquesta iniciativa, demostrar que l’hem assumit, que no l’oblidem, però que podem ser feliços i triomfar igual que la resta de societat. Volem que la gent s’adoni que abans que existissin esclaus a Amèrica, ja existien cuines que van donar forma a la cuina actual americana, eren cuines amb arrels i tradicions vingudes d’Europa i d’altres llocs del món.
Desgraciadament, es respira el racisme encara, zones més que d’altres.
Encara hem de recórrer un camí llarg, hi ha odi, la nostra pell serà sempre una amenaça, no importa com ens vestim, o com ens presentem, sempre ens quedem amb el tall petit del pastís. Per sort jo he canviat, no he de demostrar res a ningú, allà on soc és per alguna raó, i si no se m’hi permet ser, la resta tampoc hi serà… la gent s’ha adonat que ja no acceptem més merda!-.
Penses que hi ha prou iniciatives que treballen per a la preservació de la cuina africana als EUA?
Jo diria que sí. Hi ha moltes iniciatives, des de l’àmbit corporatiu es dona molt suport, es contracten molts cuiners de color. El moviment Black Life Matters, va demostrar com una comunitat pot ressorgir, i el millor de tot, és que no és un fet aïllat, és un fet col·lectiu. Hem aconseguit que gent blanca parli per nosaltres en espais que no se’ns hi permet ser o que no hi seríem per altres circumstàncies, com per exemple el fet d’aquesta entrevista, si no fos per la teva sensibilitat de transmetre aquesta necessitat, mai hauria pogut tenir veu en aquest mitjà, t’ho agraeixo.
Encara hem de recórrer un camí llarg, hi ha odi, la nostra pell serà sempre una amenaça, no importa com ens vestim, o com ens presentem, sempre ens quedem amb el tall petit del pastís
M’he assabentat que treballes com a preservadora gastronòmica a Make Food No Waste, a part de la teva feina rescatant aliments que anirien a la brossa, és també una eina per donar a conèixer la teva cultura i gastronomia?
Sí, la gent que servim són també de color i culturalment ens entenem. La meva missió és crear menges que sentin familiars, i que vulguin consumir. També aprofitem per introduir nous vegetals que la gent no coneix, I els ensenyem com cuinar-los. Aquesta feina em recompensa moltíssim perquè durant la meva infància hi havia dies que no sabia què menjaríem, al final portaven donacions de l’església, o d’altres organitzacions que ens portaven caixes i jo havia d’inventar que cuinaria amb tot allò. Ara em toca a mi fer-ho pels altres, quan vaig aconseguir la feina vaig pensar que era un 360 moment.
El temps a la vida és limitat i ningú ens el tornarà. Si tots poguéssim donar generosament una part del nostre temps ajudant a algú que ho necessita, faríem d’aquest món un lloc millor per viure, i el portaríem a un altre nivell. Invertir temps en els altres, sortir del nostre ego, crear una diferència en aquest món, ser part d’alguna cosa bona.
A Europa, fer un voluntariat no és part de les vides de tothom, m’he adonat que als EUA és una costum integrada a les vides de moltíssima gent d’una forma natural i orgànica, movent iniciatives que impacten d’una forma molt important en la societat. Penso que el famós "giving back to community" és una manera de tancar el cicle de la nostra missió en aquesta vida, com hi col·labores tu?
Fer un voluntariat és important, jo normalment dono el meu temps. El temps a la vida és limitat i ningú ens el tornarà. Si tots poguéssim donar generosament una part del nostre temps ajudant a algú que ho necessita, faríem d’aquest món un lloc millor per viure, i el portaríem a un altre nivell. Invertir temps en els altres, sortir del nostre ego, crear una diferència en aquest món, ser part d’alguna cosa bona. T’has preguntat mai com de bé et sentiries? El voluntariat impacta a la meva vida d’una manera molt positiva… Algú ho va fer per mi, i ara em toca a mi fer-ho per algú altre, és aquest cicle que no hauria de tancar-se mai.