Quan pensem en cinema, el primer que ens ve al cap, a més de pel·lícules, són les crispetes. Cruixents, addictives, i econòmiques: les crispetes, siguin dolces o salades, són les reines de les sales de cinema. Però, t'has parat mai a pensar per què menges crispetes al cinema? Per què no mengem olives o fruits secs? Avui, dia mundial de les crispetes dolces, t'expliquem l'origen d'aquesta tradició.
Per què mengem crispetes al cinema?
Any 1929, Estats Units d'Amèrica. L'actual primera potència mundial passa per una de les pitjors crisis econòmiques i socials de la seva història. Després dels feliços anys vint, la població estatunidenca ha caigut en la ruïna total i no té recursos ni per pagar-se el menjar. Una de les poques alternatives per evadir-se de la realitat és acudir a les sales de cinema i gaudir d'una pel·lícula en blanc i negre.
Un canvi molt significatiu que, sumat a la pobresa generalitzada, va fer que les crispetes acabessin triomfant gràcies a la idea visionària d'una pionera americana
Dos anys abans, el 1927, el cinema estrenava les primeres pel·lícules amb so. Una novetat molt rellevant per l'època perquè va permetre a les classes populars, sovint analfabetes, accedir a les sales de cinema que fins aleshores estaven reservades a les classes altes que sabien llegir els subtítols de les pel·lícules mudes. Un canvi molt significatiu que, sumat a la pobresa generalitzada, va fer que les crispetes acabessin triomfant gràcies a la idea visionària d'una pionera americana.
El model de Julia Braden
Si mengem crispetes al cinema és, en gran part, gràcies a Julia Braden. Es tracta d'una visionària que, com en tants altres casos als Estats Units, va saber aprofitar una necessitat social per a fer-ne negoci. Les classes populars, abans d'entrar al cinema, compraven una paperina de crispetes a les parades de carrer que hi havia a l'entrada de les sales.
Un negoci amb tant d'èxit que la majoria de sales van acabar incorporant als seus cinemes per gestionar-los directament
Com que el panís era barat, abundant i saciava les famèliques panxes dels obrers, Braden va convèncer un cinema per posar una parada de crispetes dins l'edifici per treure benefici de la gana de la gent. Al cap d'un temps, el 1931, ja tenia quatre parades funcionant a ple rendiment. Un negoci amb tant d'èxit que la majoria de sales van acabar incorporant als seus cinemes per gestionar-los directament.
Gràcies a la idea de Julia Braden, als canvis tecnològics als cinemes i a la situació social de l'època, la tradició que va néixer fa un segle ha perdurat fins al dia d'avui.