Fa deu mil anys el blat era només una herba silvestre, una de les moltes que poblaven la Terra. Però, progressivament, l’ésser humà va espargir-lo fins a convertir-lo en l’aliment més cultivat del món. En termes evolutius, explica Yuval Noah al seu best-seller Sàpiens, el blat va domesticar a l'Homo sapiens -sí, el bat a nosaltres, i no a l’inrevés-. Sigui com sigui, el blat va dominar primer l’Orient Mitjà. Després l’Àfrica, l’Àsia i Europa. I, finalment, les Amèriques, on va arribar el 12 d’octubre de 1492 a bord d’alguna de les naus de Colom. Amb aquells primers viatges d’anada i tornada del nou i el vell continent s’iniciaria la revolució alimentaria més important des del descobriment del foc, les conseqüències de la qual es fan evidents cada dia, a cada taula i rebost del món. Només si ens fixem en la nostra cuina descobrirem que una gran part és fruit d’aquella revolució, com el pa amb tomàquet, l’escalivada, el romesco o les mongetes amb butifarra. Avui més que mai, el debat sobre la colonització i la descolonització és del tot necessari, però cal abordar-lo també des de l’estómac.

FOTO1

Blat de moro / Wikipedia

Roses, monges o crispetes

El segon aliment més plantat al planeta, després del blat, és el blat de moro. En el seu primer viatge, el mateix Colom va arreplegar algunes panotxes i va notar que els nadius americans les menjaven i fins i tot feien barrets amb roses. Sí, roses. També anomenades floretes, monges, mongetes, gallets, rosetes, bombes, borles, bufes, clotxes, cotufes, cotufles, coixos, galls, xofes, petorres, bales, petorres, pets, confitets, confits de dacsa, confits de panolla, confits de panís, panissos petats, esclafitons, esclafites, senyores, senyoretes i, a ciutat, crispetes; un neologisme provinent de l’anglès ‘crisp’ (cruixent, crocant). Però, per què roses?

Em puc imaginar en Colom picant roses amb alguna nativa, fregant-se mútuament els dits en la profunditat d’un cistell

Quan el gra s'escalfa fins a 175 °C, l'aigua de l'interior es converteix en vapor que genera unes pressions internes tan grans que fan explotar el gra. La forma resultant és prou coneguda, i si no t’has parat a escodrinyar minuciosament la forma d’una rosa, o monja o crispeta, és justament per la seva quotidianitat. Però, si ho fas, et quedaràs bocabadat de la seva capritxosa bellesa i, possiblement, la seva silueta t’evoqui una flor. Els castellans hi van veure coloms blancs, d’aquí ‘palomitas’, encara que arreu d’Espanya també es coneixen com a ‘rositas’. Igual que mirar els núvols, endevinar les formes de les roses és un joc divertidíssim. I compartir un bol de roses amb algú és el preludi perfecte d’una nit de passions; em puc imaginar en Colom picant roses amb alguna nativa, fregant-se mútuament els dits en la profunditat d’un cistell.

HONEYMOON PROJECT

L’any 1992, l’artista català Antoni Miralda va celebrar un gran casori entre dos amors impossibles: l’estàtua de la Llibertat de Nova York, símbol de l’emancipació de la metròpoli, i l’estàtua de Cristòfor Colom de Barcelona, símbol de la conquesta. Aquell projecte artístic, de nom Honeymoon, va fer reflexionar de manera lúdica i participativa sobre l’impacte de l’intercanvi d’aliments entre el nou i el vell món, un enfocament sempre present als treballs de la fundació Food Cultura (www.foodcultura.org), fundada pel mateix artista i la cuinera Montse Guillén. Entre el 1986 i el 1992, algunes ciutats com Venècia, París o Nova York van oferir els seus presents als nuvis en gest de consentiment del seu matrimoni. Venècia va passejar una sabata-góndola amb dotze núvies pels seus canals. París va erigir un pastís de bodes de quasi vint metres d’altura davant de la Torre Eiffel. I Nova York va oferir un cobrellit nupcial de 18 x 15 metres que va desfilar per la cinquena avinguda.

FOTO2

Cobrellit nupcial desfilant per la cinquena avinguda / Food Cultura

El Miralda em comenta que la ciutat de Barcelona no va fer cap regal oficial als nuvis més enllà de fabricar el vel de tul, de 95 metres d’alçada, i el ram de la núvia, una olivera engalanada del pati de la Fundació Miró. Donada la transcendència d’aquella unió matrimonial, em pregunto si aquell ram va ser el suficientment important. Ara que arriba Sant Jordi, i si concebeíssim els 7 milions de roses que es regalaran a Catalunya com un ram pòstum per als nuvis? I si, en comptes de deixar-les marcir en algun racó de casa, les oferíssim a l’estàtua de Colom? Pensant-ho bé, també podríem lapidar-lo amb roses, monges o crispetes, i com qui tira l’arròs, rememorar aquella boda i una de les performances més ambicioses de la història de l’art.

Avui més que mai, el debat sobre la colonització i la descolonització és del tot necessari, però cal abordar-lo també des de l’estómac

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Mort digna del porró
LA GOURMETERIA Mort digna del porró Joan Carbó Solé
Gin de paratge
LA GOURMETERIA Gin de paratge Joan Carbó Solé
Salvem el burro català
LA GOURMETERIA Salvem el burro català Joan Carbó Solé