Queda menys d'un mes perquè Catalunya celebri una de les festivitats més antigues i singulars del calendari litúrgic: el Corpus Christi. Enguany se celebra el 19 de juny, ja que és el dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat, que cau seixanta dies després de Dijous Sant (que aquest any va ser el 17 d'abril). El Corpus Christi ('cos de Crist') és una celebració religiosa de l’Església catòlica dedicada a l'eucaristia, és a dir, al cos i la sang de Crist representats en el pa i el vi consagrats durant la missa. A Catalunya, el Corpus no només ha estat una festa religiosa, sinó també una celebració cívica i cultural molt arrelada, i és que fins ben entrat el segle XX era una de les grans festes del calendari. Entre processons, catifes florals i música, hi destaca una tradició tant misteriosa com encantadora: l’ou com balla, una pràctica única al món que omple de vida i simbolisme les fonts dels claustres i patis d’edificis històrics.
Parlem primer una mica sobre el Corpus Christi, aquesta festa de l'Església catòlica destinada a venerar l'eucaristia. La celebració la va instituir el papa Urbà IV l'any 1262 amb la intenció d'exaltar la doctrina del cos de Crist enfront dels que la negaven. Sis segles després, aquesta celebració perviu amb demostracions com processons o les enramades o catifes de flors. A Barcelona, per exemple, la processó de Corpus se celebra des del 1320 i juntament amb Girona són de les primeres ciutats del món que van celebrar el Corpus amb una processó. Les processons de Corpus es poden entendre com un antecedent a les actuals cercaviles de moltes festes majors, i és que ja des de l'edat mitjana, les processons de Corpus no només eren actes religiosos, sinó grans esdeveniments populars i espectaculars, on es barrejava la litúrgia amb elements festius, teatrals i simbòlics com gegants i nans, bestiari, música...
Una altra de les expressions característiques de Corpus són les enramades o catifes de flors, que són obres d’art naturals, belles i efímeres. Unes obres que després serien trepitjades per la processó de Corpus i el seguici festiu.
La peculiar tradició de l'ou com balla
Ara que ja coneixem algunes dades sobre la història i la celebració del Corpus Christi, passem a aquesta expressió artística tant particular com és l'ou com balla. Aquesta tradició és plenament catalana i uneix l'art, la natura i la religió que, tot i ser una pràctica senzilla, desperta molta fascinació. Es té constància d'aquesta celebració, que és molt característica de Barcelona, des de l'any 1636, i consisteix a fer ballar un ou buit damunt el brollador d’aigua d’una font la peanya de la qual s’ha guarnit amb abundants flors i plantes.
S’ha identificat aquesta imatge amb la figura de l’eucaristia en el moment de l’elevació, però les al·lusions de l’ou a la fertilitat i la plenitud i el fet que aquest costum tingui lloc justament per Corpus poden suggerir altres interpretacions i lectures. Així doncs, els estudiosos discuteixen encara avui sobre l’origen i el significat de l’ou com balla. Per alguns és una metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continu. D’altres el veuen com un simple joc d’entreteniment propi de l’edat mitjana.
On es pot veure?
És possible veure l'ou com balla en diversos espais emblemàtics de Barcelona i altres municipis catalans dura. El lloc més icònic és el claustre de la catedral de Barcelona, però també es pot admirar en indrets com el monestir de Pedralbes, el Museu Frederic Marès, el Palau del Lloctinent i la Basílica de la Puríssima Concepció, entre d’altres. Fora de Barcelona, tradicions similars es mantenen vives a ciutats com Sitges, Tarragona, Igualada, Solsona o l’Hospitalet de Llobregat.
La celebració del Corpus a Catalunya manté viva una part important del patrimoni cultural i religiós del país. Tradicions com l’ou com balla no només perduren amb els anys, sinó que desperten l’interès de visitants i noves generacions. Aquesta combinació de religió, simbolisme i cultura popular demostra com les festes tradicionals poden adaptar-se al pas del temps sense perdre la seva essència.