Les festes de Moros i Cristians són una tradició festiva i cultural arrelada a diversos territoris dels Països Catalans, especialment al País Valencià, on tenen una presència i una vitalitat excepcional. Aquestes celebracions rememoren de manera teatralitzada i festiva els enfrontaments històrics entre les tropes cristianes i les forces musulmanes durant la Reconquesta, tot combinant música, vestits coloristes i desfilades plenes d’energia i espectacle. Es tracta d’un esdeveniment que és una mostra viva d’identitat i tradició popular que uneix pobles i ciutats. Si bé és al País Valencià on aquestes festes tenen el seu epicentre més conegut i popular, especialment en localitats com Alcoi, Cocentaina o Ontinyent, no deixen de tenir presència també a diverses zones de Catalunya. A les comarques de Tarragona, el Baix Ebre, Lleida i el Montsià, per exemple, encara es mantenen celebracions de Moros i Cristians que, tot i ser menys multitudinàries que les valencianes, mantenen viva aquesta tradició històrica i cultural. En aquestes poblacions, les festes són un moment de trobada i festa que uneix veïns i visitants, i serveixen per reivindicar un patrimoni compartit que forma part del llegat dels Països Catalans.
Amb l’arribada de la primavera, comença l’època en què es fan visibles les primeres desfilades i actes festius que anuncien la temporada de Moros i Cristians. Aquest període és especialment esperat, ja que és quan els carrers es vesteixen de gala, els participants s’engalanen amb les seves elaborades vestimentes, i la música festera torna a omplir l’ambient. Abans de descobrir en quines localitats catalanes se celebra aquesta festa i de veure imatges de les espectaculars desfilades de, per exemple, Alcoi, revisarem d'on ve aquesta tradició.
L'origen de la festa
La tradició de les festes de Moros i Cristians té el seu origen en els segles posteriors a la Reconquesta, aquell llarg procés històric durant el qual els regnes cristians del nord de la península Ibèrica van recuperar els territoris sota domini musulmà. En aquest context, la memòria de les batalles, els setges i les conquestes va anar fixant-se en l’imaginari col·lectiu mitjançant representacions populars, dramatitzacions i commemoracions festives. Als Països Catalans, i especialment al Regne de València, aquestes representacions van començar a consolidar-se a partir del segle XV, i es van institucionalitzar sobretot durant els segles XVI i XVII, en plena expansió del barroc festiu i religiós. Eren espectacles que combinaven elements litúrgics i cívics, i sovint es feien coincidir amb festes patronals.
Aquestes celebracions van evolucionar cap a un format més teatral i espectacular, en què s’enfronten dos bàndols –els “moros” i els “cristians”– en escenaris que inclouen desfilades, batalles simulades, trets d’arcabusseria, ambaixades (discursos i diàlegs entre els caps dels dos bàndols) i l’assalt o la defensa simbòlica d’un castell. Amb el temps, aquestes festes es van anar desvinculant del seu origen religiós per convertir-se en un element festiu i identitari.
La implantació més forta i continuada es va donar al País Valencià, on moltes poblacions –sobretot de l’interior i del sud– mantenen la festa com una de les seves grans expressions culturals. Destaca especialment el cas d’Alcoi, on les festes en honor a Sant Jordi tenen una gran projecció i són considerades una de les més espectaculars d’Europa.
A Catalunya, la tradició és més testimonial però encara viva. A les Terres de l’Ebre, en poblacions com el Perelló, Alcanar o Tortosa, se’n conserven celebracions que, tot i ser menys massives, mantenen els elements essencials de la festa i posen de manifest la presència històrica d’aquesta tradició en terres catalanes. A més, a Lleida, també se celebra aquesta festa amb desfilades, música i actes a la Seu Vella, simbolitzant la conquesta de la ciutat.
Com s'organitzen els bàndols?
A cada localitat la festa té uns matisos concrets i fins i tot tradicions pròpies, però centrem-nos en els d'Alcoi, que segurament són els més grans, espectaculars i coneguts dels Països Catalans. El primer dia es fa una desfilada dels dos bàndols i, després, l’entrada cristiana en un castell bastit expressament i l’entrada dels moros. Hi ha una processó religiosa, i un simulacre de batalles, amb victòria alternativa mora i cristiana. Els bàndols són organitzats en 'filades', que prenen diversos noms (corsaris, navarresos, beduïns, etc) i porten uniformes distints.
Participen en les desfilades nombroses bandes de música que acompanyen les 'filades' tot tocant melodies molt particulars: les músiques mores tenen uns matisos que els fan molt diferents de les cristianes. Les músiques s'anomenen 'marxes' i són un dels elements més distintius i emocionants de les festes de Moros i Cristians. Les desfilades van acompanyades per bandes que interpreten marxes mores i marxes cristianes, dues formes musicals amb caràcter propi. Les marxes mores tenen un to majestuós, sovint exòtic, amb melodies orientals i ritmes lents que evoquen un ambient misteriós i solemne. En canvi, les marxes cristianes són més marcials i enèrgicament triomfals, amb un ritme més viu i una instrumentació que recorda les desfilades militars europees. Aquestes composicions no només acompanyen el pas de les 'filades', sinó que marquen el tempo i l’estètica de la festa, fins al punt que moltes peces han esdevingut himnes locals. Autors com Amando Blanquer, José María Ferrero Pastor o Óscar Navarro han deixat un llegat musical estretament vinculat a aquesta tradició.
Dins d'aquesta celebració, hi ha una sèrie de figures destacades: el Capità és el líder de cada bàndol (moro i cristià). Representa la figura heroica que encapçala les tropes en la batalla simbòlica. Sovint té un vestit espectacular i participa en actes molt importants. L'Abanderat porta la bandera del bàndol i és una figura de gran prestigi. En la desfilada, mostra la bandera amb gran orgull i destresa. En alguns pobles, sobretot en la part cristiana, hi ha un Rei que representa la figura monàrquica que guia la causa cristiana. El General Moro és el líder del bàndol musulmà, que també llueix vestits molt ornamentats i participa en la representació de la batalla. La Capitana és, en algunes colles, una dona que fa de líder o una figura important, representant la força i el carisma dins de la festa. I finalment, els Guerrers, que són els membres de cada bàndol, els que participen de la 'filada', que desfilen vestits amb armadures, túniques, plomes i armes fictícies.
Tot i que la festa de Moros i Cristians és un símbol cultural profundament arrelat al País Valencià, amb desenes de municipis que la viuen amb passió i espectacularitat, a Catalunya també ha arrelat com una tradició pròpia en diversos punts del territori. Poblacions com Lleida, El Perelló, o fins i tot barris concrets dins de grans ciutats, han sabut fer-la seva amb caràcter local, adaptant-la al seu calendari festiu i al seu imaginari. Així, més enllà de la seva procedència, aquesta celebració forma ja part del paisatge festiu català, amb música, pólvora i vestuari que fan vibrar places i carrers amb la mateixa força evocadora d’arreu dels Països Catalans.