Catalunya és un territori ric en varietats lingüístiques i expressions pròpies que formen part de la identitat de cada comarca. Una de les variants més singulars és el català tarragoní, un subdialecte del català central que es parla al Tarragonès, l’Alt Camp, el Baix Camp i la Conca de Barberà. Tot i formar part del bloc oriental, la seva proximitat amb les terres de parla occidental ha afavorit l’aparició de trets fonètics i lèxics que el diferencien de la resta de parlars centrals.
Les paraules que continuen ben vives a les comarques tarragonines
Més enllà de les particularitats de pronunciació, el vocabulari és un dels aspectes que més criden l’atenció. Algunes paraules que continuen ben vives a les comarques tarragonines poden resultar desconegudes per a molts catalanoparlants d’altres zones del país. Una de les més representatives és xiquet o xiqueta, que s’utilitza habitualment per referir-se a un nen o una nena. Aquest terme és compartit amb altres territoris de parla catalana, especialment el País Valencià, i reflecteix la influència dels dialectes occidentals sobre el parlar tarragoní.
Una altra paraula característica és bajoca, el nom que reben les mongetes tendres en bona part del Camp de Tarragona. Encara que als mercats i supermercats sovint s’utilitza la denominació estàndard, moltes famílies continuen mantenint aquest mot en el llenguatge quotidià. També destaca moixó, una paraula emprada tradicionalment per designar qualsevol ocell petit. En alguns municipis es pot sentir la variant mixó, una forma igualment arrelada que ha passat de generació en generació.
Entre les expressions més curioses hi ha xafarot, que es fa servir per referir-se a una persona tafanera o excessivament interessada en la vida dels altres. És un terme que encara es pot sentir en converses informals i que forma part del patrimoni lingüístic popular de la zona. La cinquena paraula és senalla, utilitzada en lloc de cabàs. Aquest recipient tradicional, elaborat antigament amb fibres vegetals, era molt habitual en les feines del camp i continua present en el vocabulari de moltes persones grans.
Més paraules típiques de Tarragona
A banda d’aquestes cinc paraules, el parlar tarragoní conserva altres formes pròpies com tindre, vindre o valdre, en lloc de tenir, venir i valer. També són habituals mots com llaurador per dir pagès, moresc per referir-se al blat de moro o coc per designar el pa de pessic.
Tot i la creixent influència dels mitjans de comunicació i de l’estàndard, moltes d’aquestes paraules continuen formant part de la vida quotidiana de les comarques tarragonines. Preservar aquest vocabulari és també una manera de conservar la memòria col·lectiva i la identitat cultural d’un territori que ha contribuït, al llarg dels segles, a enriquir la diversitat de la llengua catalana.