La imatge desconcerta gairebé qualsevol persona que visita Catalunya per primera vegada. Centenars de persones formen una massa compacta de cossos mentre, al damunt, una colla vestida amb faixa i camisa de colors s’enfila els uns sobre els altres fins a arribar a deu pisos d’alçada. A dalt de tot, una criatura d’uns quatre anys aixeca el puny enlaire i corona la construcció. El castell s’ha completat. I no de forma casual, ja que segons l'antropòloga Candela Antón, "La raó per la qual els catalans pugem castells té a veure amb la confiança".
La confiança dels castells i el seu missatge antropològic
Aquest és el punt de partida de la nova sèrie divulgativa sobre antropologia catalana que Antón ha iniciat a Instagram. Amb vídeos breus i un llenguatge proper, l'especialista analitza costums i rituals col·lectius de Catalunya des d’una mirada antropològica. El primer episodi està dedicat als castells, una de les tradicions més emblemàtiques del país. En aquest sentit, l'antropòloga assegura que la raó per la qual els catalans pugem castells té a veure amb la confiança.
La divulgadora explica que els castells no són només una exhibició física o festiva, sinó una metàfora viva de la confiança col·lectiva. La construcció castellera té una estructura carregada de significat. La pinya, situada a baix de tot, és la base anònima que sosté el conjunt. El tronc està format pels cossos que suporten el pes de la torre, mentre que a la part superior hi puja la canalla. L’anxaneta, el nen o nena que corona el castell, simbolitza la culminació de l’esforç col·lectiu.
El poder de la comunitat
La interpretació antropològica dels castells no és nova. En el seu estudi de 2015 Catalonian’s Human Towers: Nationalism, Anthropology and Performance, la investigadora Marian Vaczi, de la Universitat de Nevada, observa que els castells distribueixen el risc de manera col·lectiva. Ningú cau sol perquè la pinya existeix precisament per recollir qui cau. Segons Vaczi, es tracta d’"una arquitectura mútua feta cos", basada en la confiança i la interdependència.
L’antropòloga també defensa que els castells funcionen com un ritual d’igualtat performativa. Tot i que dins la colla existeix una jerarquia, aquesta és funcional i no social ni econòmica. La posició de cada membre no depèn del seu origen o classe, sinó del pes, l’habilitat o l’edat. La presència de la canalla a la part més alta tampoc és casual: si el cos més fràgil pot arribar fins al cim i baixar-ne sa i estalvi, és perquè la comunitat ha funcionat.
Els castells, una forma de mostrar la identitat dels catalans al món
Els castells van néixer al Camp de Tarragona durant el segle XVIII com a competicions entre colles locals. Amb el temps, però, han esdevingut una icona identitària de Catalunya i van ser reconeguts com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.
Per a Antón, aquest procés és especialment fascinant des del punt de vista antropològic. Entre molts rituals possibles, la societat catalana va acabar escollint una torre de cossos humans per representar-se davant del món. Una imatge espectacular que, més enllà de la força física, parla sobretot d'una confiança i força compartida que ens defineix com a poble.