Xavi Hernández va créixer a Terrassa dins d'una família on el futbol no era únicament una afició, sinó gairebé una manera d'entendre la vida. A casa dels Hernández Creus, el Barça estava present en converses, records i rutines diàries. Els seus pares, germans i avis compartien una identitat culer que va acabar marcant el futur migcampista molt abans d'arribar a La Masia.
"A casa, si no demostraves que eres del Barça, l'avi gairebé ni et parlava", ha recordat Xavi en explicar la influència de Joaquim Hernández. La frase resumeix l'ambient que respirava des de petit. Ser del Barça no era una elecció ocasional ni una samarreta per als diumenges, era una tradició familiar transmesa amb orgull entre generacions.
L'avi va convertir el Barça en una herència familiar
Joaquim Hernández tenia un pes especial dins de la família. La seva passió pel club impregnava la convivència i convertia qualsevol conversa futbolística en una cosa seriosa. Per a Xavi, créixer escoltant-lo va significar aprendre aviat que el Barça representava una manera concreta de jugar, competir i pertànyer a una comunitat. Aquesta educació emocional va aparèixer abans fins i tot de comprendre conceptes tàctics.
L'escena de Xavi caminant per la plaça del Progrès amb barres de pa sota el braç i jugant amb una pilota resumeix aquella infància. Era un nen de barri que feia encàrrecs, convivia amb els seus germans i aprofitava qualsevol trajecte per tocar la pilota. Encara no existien estadis plens ni grans contractes, però sí una obsessió constant per jugar i millorar.
Terrassa va explicar bona part del futbolista
La seva família mai va necessitar separar completament futbol i vida quotidiana. L'esport formava part de les dues coses. El seu pare, Joaquim, havia estat futbolista i entenia el joc, mentre la seva mare, Maria Mercè, sostenia una rutina familiar en la qual Xavi havia de complir amb les mateixes responsabilitats que els seus germans. El talent no l'eximia de continuar sent un més a casa.
Anys després, Xavi va acabar convertint-se en capità, símbol i entrenador del Barça, però aquella identificació no va néixer amb els títols. Es va construir a Terrassa, escoltant el seu avi, compartint casa amb tota la família i entenent que defensar aquests colors implicava una cosa personal. El Barça era conversa, tradició i pertinença abans de convertir-se en professió. Potser per això la seva manera de parlar del club sempre va tenir un component emocional difícil de separar del futbolístic: per a Xavi, el Barça no va aparèixer quan va fitxar per La Masia, sinó molt abans, en una casa on fins i tot l'avi comprovava que tots fossin culers.