En qüestió de setmanes l'expressió "Six Seven", aparentment absurda, s’ha escampat entre adolescents i joves per TikTok, Instagram i grups de WhatsApp com si fos l’últim caramel prohibit. “Six Seven” ha començat com un acudit intern, però ja funciona com a etiqueta identitària, comodí emocional i, sobretot, com a marcador de pertinença generacional. No hi ha una definició oficial, ni falta que fa: és un d’aquells codis que es fan servir abans d’entendre’ls, i que agafen sentit només quan circulen. Convertida en paraula de l’any per Dictionary.com, ‘6-7’ ha passat de ser dos números sense sentit aparent a convertir-se en el crit identitari d’una generació que prefereix el misteri a les definicions.
Què vol dir “Six Seven”?
La gràcia (o la trampa, depèn de com ho miris) és que aquesta expressió no té un significat fix. És un mot que s’ha tornat elàstic, una mena de recipient on cada jove aboca la seva pròpia interpretació. Per a alguns, és una celebració gairebé musical: un “ane bé”, “estem on toca”, “sí, això és”. Per a d’altres, és un sarcasme disfressat de modernitat, perfecte per respondre a preguntes pesades sense entrar al joc.
I després hi ha el grup més habitual: els que el fan servir simplement perquè sona bé, perquè dona ritme a una frase, perquè col·locar-lo al final d’un missatge et converteix durant dos segons en part d’una broma col·lectiva. És la típica expressió que funciona sense necessitat de saber per què.
Com es fa servir “Six Seven”?
A diferència d’altres modes virals que tenen un context clar, “Six Seven” és un comodí que es planta allà on convingui. En vídeos curts, apareix sovint com a rematada final, com si tanqués la frase amb un somriure mig murri. En converses privades, fa d’exclamació quan passa alguna cosa bona, però també de resposta irònica quan ja no tens energies per desenvolupar res més.
A secundària, segons expliquen alguns docents, l’expressió va saltant de jove en jove sense gaire coherència: pot sonar quan algú treu bona nota, quan algú altre suspèn, quan el timbre anuncia el pati o quan un professor diu alguna frase que els alumnes troben mínimament èpica o ridícula. A peu de carrer passa una mica igual: s’enganxa a les converses com un adhesiu que no saps d’on ha sortit, però et fa gràcia portar enganxat.
Tot aquest fenomen, més enllà de la paraula en si, diu molt de com funcionen avui les identitats adolescents. Els joves sempre han tingut la necessitat d’inventar codis propis, però el ritme actual ho ha accelerat fins a límits sorprenents. Quan una expressió nova apareix, no té temps de descansar: es multiplica a velocitat absurda. A vegades dura un mes, a vegades només una setmana. Però durant aquell període, serveix per teixir una mena de complicitat instantània entre els qui la fan servir.
I aquí “Six Seven” hi ha entrat amb força. Té aquell so simpàtic i una mica críptic que enganxa de seguida. No és difícil de pronunciar, no carrega cap significat pesat i permet jugar-hi, deformar-lo, dir-lo amb tons diferents. Això el converteix en una mena de plastilina lingüística perfecta per l’ecosistema de les xarxes.
D'on ve l'expressió "Six Seven"?
L’origen del terme, com passa sovint, és difús i ple de rumors. Alguns adolescents asseguren que neix d’un vídeo irònic, altres parlen d’un fragment musical, d’un malentès o fins i tot d’una numeració absurda que algú va dir a la babalà. Però la veritat és que això ja no importa. Quan un mot es converteix en símbol, els seus orígens queden enterrats sota mil interpretacions.
Hi ha diverses històries que corren com petites llegendes urbanes sobre d’on va sortir realment això de “Six Seven”, i totes tenen prou suc perquè la gent les repeteixi encara que ningú sàpiga si són del tot certes. Però, com passa sovint amb aquestes modes, la veritat importa menys que la narrativa que les acompanya.
El primer fil ve de la música. Fa uns mesos va començar a circular per TikTok un tema d’un artista emergent anomenat Skrilla, una cançó titulada Doot Doot (6 7). A la peça, entre bases electròniques i una cadència una mica hipnòtica, apareix repetit el “six seven” de manera gairebé rítmica, sense cap explicació. La lletra no desvela res —ni tan sols sembla voler-ho—, però el fragment va començar a viralitzar-se. Algunes persones van interpretar que “67” podria referir-se al carrer on havia crescut el raper a Filadèlfia; d’altres van dir que hi havia una picada d’ullet al codi policial 10-67, relacionat amb una defunció, però la majoria ho va abraçar només perquè “sonava bé”. I cal molt poca cosa més perquè TikTok converteixi un eco en una consigna.
El segon fil és més grotesc, més terrenal, i té com a protagonista un jugador universitari de bàsquet, Taylen Kinney. En una entrevista d’aquestes improvisades a peu de pista, algú li va preguntar què prenia a Starbucks. Kinney, mig somrient, va fer un gest amb les mans (obrint-les i tancant-les com si marqués un ritme) i va deixar anar un “six seven!” sense afegir-hi res més. L’escena va durar dos segons, però va tenir aquell magnetisme inexplicable que tenen els clips que després tothom copia: era simpàtic, era absurd i tenia prou misteri per quedar-se gravat a la memòria. A partir d’aquí, milers de joves van començar a imitar el gest i a dir “six seven” com si fos la cosa més natural del món.
El tercer fil és, probablement, el que acaba d’arrodonir-ho tot: el comportament orgànic dels adolescents. Com que l’expressió no tenia un significat clar, ni tampoc cap regla d’ús, va començar a aparèixer en vídeos de tota mena: nens sortint de classe, grups d’amics fent bromes, tiktoks sense context en què algú cridava “six seven!” i prou. Quan una cosa és tan vaga, esdevé perfecta per convertir-se en un símbol: cadascú la fa seva, cadascú li dona el seu matís.