Toni Soler no comparte la imatge idealitzada de la infància com una etapa necessàriament feliç a la qual un voldria tornar. El periodista i creador de Polònia ha explicat que mai va sentir nostàlgia per aquells anys i que, de fet, sempre va tenir moltes ganes de fer-se adult. El seu record de l'escola està molt lluny d'aquesta visió amable: "L'escola era una selva, un infern de competitivitat".
La confessió la va fer en una entrevista amb Nació publicada el 2018, quan parlava del seu llibre El tumor. Soler va ser encara més explícit: "Mai he trobat a faltar la infància", va assegurar. Per a ell, aquells anys tenien alguna cosa de "barbàrie", amb dinàmiques entre nens que recorda com especialment dures i una sensació constant d'estar envoltat de petits "salvatges".
"Jo volia ser adult"
Un dels records que utilitza per explicar-ho és molt gràfic. Va explicar que n'hi havia prou amb aparèixer un dia a l'escola amb els cabells acabats de tallar per rebre clatellades dels companys. Aquest tipus de situacions van fer que associés la infància menys amb la innocència i més amb una etapa on la pressió del grup i la necessitat d'encaixar podien ser constants.
Per això mai va connectar amb aquesta idea tan repetida que la infància és la veritable pàtria d'una persona. Soler ha insistit en altres entrevistes que no tornaria "ni boig" a aquella etapa. Fins i tot sent una persona molt interessada en el passat i reconegudament nostàlgica, distingeix perfectament entre sentir fascinació pel que s'ha viscut i desitjar repetir-ho.
La nostàlgia no sempre millora els records
La seva reflexió desmunta una tendència habitual com ho és recordar la infantesa únicament a través dels moments agradables i esborrar amb el temps les inseguretats, les rivalitats o la por que també podien formar part de la vida escolar. En el seu cas, fer-se adult va significar precisament guanyar una llibertat que de nen encara no tenia.
Soler no nega que hi hagués bons moments, però rebutja convertir-los en una època perfecta. El seu record és molt més incòmode i, potser per això, també més recognoscible per a aquells que van viure l'escola de manera semblant. La infància pot despertar tendresa quan es mira des de lluny, però per a ell hi va haver massa pressió com per desitjar tornar. "L'escola era una selva", resumeix, i amb això deixa bastant clar per què mai va sentir nostàlgia d'aquells anys.