Per a moltes persones que emigren al Japó, el país impressiona per l'ordre, la neteja, la seguretat i la cultura mil·lenària. No obstant això, no tot és idíl·lic: la cultura laboral japonesa té un costat extremadament exigent que pot resultar xocant per a aquells que vénen de països com Espanya. Segons Sergi, català resident al Japó, “la vida és horrible, són uns esclaus moderns”. Aquesta frase resumeix la sensació de molts expatriats que afronten una rutina laboral intensa i una cultura del treball que valora la dedicació extrema per sobre de l'equilibri personal (tal com detalla en el seu vídeo).
Realitat laboral al Japó: llargues jornades i pressió social
Al Japó, la Llei de Normes Laborals estableix que la jornada estàndard és de 8 hores diàries i 40 hores setmanals, amb descansos obligatoris i dies lliures mínims, com almenys un dia a la setmana o quatre cada quatre setmanes. També preveu descansos durant la jornada: 45 minuts per a més de sis hores i una hora si són més de vuit, i pagament addicional obligatori si es fan hores extres o treball nocturn o festiu.
Malgrat aquestes normes, la cultura corporativa nipona porta molts treballadors a excedir amb freqüència aquests límits. En nombroses empreses —especialment en sectors tradicionals o jeràrquics— existeix l'expectativa no escrita de quedar-se fins que el superior directe se'n vagi, treballar hores extres sense preguntar-les o participar de reunions i activitats socials amb col·legues després de la jornada.
Aquesta pressió cultural es pot veure reforçada per costums com el nomikai (reunions socials laborals en bars després de la feina), on s'espera que els empleats participin com a part de la cohesió del grup.
A més, encara que les lleis limiten les hores extraordinàries —per exemple, amb acords que regulen fins a 45 hores extra al mes i un màxim anual, i amb sancions per incompliment—, a la pràctica encara es registren torns que superen amb freqüència el límit legal sense una compensació real, i alguns treballadors senten que no hi poden renunciar.
L'excés de feina pot comportar el pitjor dels finals en terres nipones
Un dels fenòmens més extrems associats a aquesta cultura de sobre treball és el karōshi, terme que significa literalment “mort per excés de feina”. Aquest problema ha estat documentat àmpliament al Japó des de fa dècades i es refereix a decaigudes —per infart o accident cerebrovascular— o fins i tot suïcidis relacionats directament amb jornades laborals excessives i estrès crònic.
Per a molts europeus, aquesta realitat resulta especialment dura. A Espanya, encara que també hi ha debats sobre la durada de la jornada laboral i l'equilibri entre vida personal i professional, la cultura laboral no sol imposar una pressió tan intensa sobre el temps i la disponibilitat personal. A Espanya, la jornada setmanal estàndard també és de 40 hores, però l'expectativa social de llargues hores extres sol ser menor i les normes de desconnexió digital i descans estan avançant de manera més visible.
La percepció de Sergi —que els treballadors són “esclaus moderns”— reflecteix no només l’esforç físic, sinó també l’estrès psicològic que acompanya un sistema que valora el lliurament absolut a la feina per damunt del benestar personal. Per a ell i per a molts estrangers, això fa que la vida diària al Japó sigui difícil de conciliar amb els ritmes més relaxats o orientats a l’equilibri que existeixen en altres països occidentals.
En definitiva, l'experiència de viure i treballar al Japó pot ser ambivalent: per una banda, ofereix seguretat, ordre i oportunitats; per l'altra, imposa una cultura laboral exigent que pot resultar esgotadora i alienant per a aquells que no estan acostumats a aquest nivell de compromís professional.