A les xarxes socials, el psicòleg Santiago Ávila ha suscitat interès a assenyalar que concepte és com idiota i imbècil —encara que moltes vegades s'utilitzin indistintament— no són el mateix quan parlem amb propietat i des d'una perspectiva psicològica i lingüística. Saber diferenciar-los ajuda no només a comunicar-nos amb més precisió, sinó també a comprendre com la societat etiqueta i percep el comportament humà.
Idiota vs. Imbècil: què signifiquen realment?
Històricament, tant idiota com imbècil van ser termes utilitzats en àmbits mèdics per classificar diferents graus de discapacitat intel·lectual. En la terminologia psiquiàtrica antiga, un idiota es referia a algú amb una intel·ligència extremadament limitada, mentre que un imbècil descrivia algú amb una capacitat una mica més gran, però encara molt reduïda —situat entre l'idiota i el “moró” en escales antigues de classificació de discapacitat mental— encara que aquests usos han quedat obsolets i avui es consideren ofensius per referir-se a persones amb discapacitat real.
En ús modern, ambdós termes s'empren de forma col·loquial com a insults o desqualificacions, però Santiago Ávila proposa una distinció útil: l’idiota seria algú que no aconsegueix entendre o connectar idees correctament, que té dificultats per copsar relacions causa-efecte i, essencialment, “no enxampa les coses” encara que se li expliquin de forma repetida.
@lagestionemocional 1diota o 1mbècil? No és el mateix... i la diferència diu molt més del que creus sobre com pensem, decidim i actuem. #PsicologiaCotidiana #PensamentCrític #Reflexió #ConductaHumana #DesenvolupamentPersonal
♬ so original - Santiago Ávila - Santiago Ávila
Per contra, segons Ávila, l’imbècil és una persona que sí que entén el que està malament o el que se li explica, però decideix ignorar-ho. En altres paraules, l’imbècil sap el que fa, les conseqüències que pot tenir, i, així i tot, actua mal intencionadament. Aquesta diferència rau no només en la capacitat cognitiva, sinó en la voluntat d’aplicar el que se sap.
Per què la societat confon els termes
En el llenguatge quotidià —especialment en discussions emocionals o com a resposta a comportaments irritants— solem usar indistintament paraules com idiota o imbècil per referir-nos a algú que sembla “estúpid” o que ha fet alguna cosa maldestra o mal pensada. La majoria de les persones no distingeixen entre ambdós termes perquè, fora de contextos tècnics, simplement expressen desagraïdament o crítica negativa.
Tanmateix, etiquetar algú amb un terme o un altre comporta connotacions diferents:
-
Cridar idiota a algú implica que no comprèn, que hi ha una manca d'entesa o connexió mental.
-
Cridar imbècil suggereix que la persona sí que sap, però tria malament a propòsit o actua de manera contradictòria deliberadament.
En psicologia moderna ja no s'empren aquests termes de forma clínica, precisament perquè categoritzen de manera imprecisa i estigmatitzant, i s'han substituït per expressions respectuoses com ara “discapacitat intel·lectual” o “trastorn del desenvolupament intel·lectual”.

Les connotacions d'etiquetar algú
Etiquetar algú d'idiota o imbècil —especialment en contextos socials, laborals o familiars— pot tenir efectes negatius:
Pot danyar l'autoestima i la relació interpersonal.
Reforça estereotips negatius sobre la capacitat i el valor de les persones.
Fomenta comunicacions agressives en lloc de constructives.
Per això, molts experts en comunicació i psicologia recomanen usar un llenguatge més específic i respectuós quan es descriuen actituds o comportaments, centrant la crítica en l'acció i no en la persona (per exemple, “aquesta decisió va ser errònia” en lloc de “ets un idiota”).
Utilitzar el llenguatge amb precisió
Encara que avui idiota i imbècil es fan servir sovint com a insults genèrics, hi ha una diferència important segons Ávila: l'idiota no entén el que se li explica, mentre que l'imbècil sí que entén, però decideix ignorar el sentit comú i les conseqüències. Conèixer aquesta distinció ajuda a comunicar-nos millor i a no etiquetar les persones de manera injusta, afavorint un diàleg més clar i respectuós fins i tot en situacions de conflicte o frustració.